Durant els últims anys, Mallorca ha proporcionat restes fòssils excepcionals del període Permià, fa entre 270 i 280 milions d’anys. En destaquen les troballes del tramuntanasaure, una nova espècie de rèptil descrita el 2023 i, més recentment, el descobriment d’un esquelet parcial de gorgonopsi, el teràpsid més antic del món conegut fins al moment. Els gorgonopsis eren uns formidables depredadors amb dents de sabre, d’aspecte superficialment semblant a un gos, però sense orelles ni pèl al cos.

L’estudi realitzat per personal investigador del MUCBO | Museu Balear de Ciències Naturals, el Staatliches Museum für Naturkunde Stuttgart, l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i el Museu de la Conca Dellà descriu unes icnites (petjades fossilitzades) en la mateixa unitat de roques de Banyalbufar (Mallorca) on fa alguns anys es van recuperar restes fossilitzades de l’esquelet d’aquest animal.

Les petjades fòssils, o icnites, són molt valuoses per a entendre com organismes extingits es movien i interaccionaven amb el seu entorn. Les que s’han descrit ara de Mallorca tenen una forma i fan un patró de rastre molt peculiars, desconeguts fins ara al registre fòssil. Això ha portat els investigadors a donar-los un nom propi, un icnotaxó nou per la ciència: Algarpes ferus. Els icnotaxons són els noms científics que s’assignen a un determinat tipus de petjada fòssil.

A dalt, reconstrucció del gorgonopsi caminant al seu hàbitat (autor: Henry Sutherland Sharpe©). A baix, impressió d’un peu comparada amb la reconstrucció dels ossos basat en el gorgonopsi de Mallorca (esquerra), i silueta de gorgonopsi caminant basada en els rastres preservats (dreta).

Les anàlisis de la seva forma i de la seva disposició en rastres han permès assignar-les a l’animal que les va produir: un gorgonopsi. “Trobar petjades i ossos a les mateixes unitats de roques és un fet poc corrent al registre fòssil, i que a més a més es puguin correlacionar o associar, encara ho és més”, comenta Eudald Mujal, co-investigador principal de la recerca que treballa al Museu d’Història Natural de Stuttgart (Alemanya).

Les petjades mostren que l’animal tenia uns peus notablement més grans que les mans, amb dits robustos acabats en urpes prominents. Els seus rastres indiquen que l’animal caminava amb les cames rectes, pràcticament sota el cos, i que feia passes molt llargues —un tret excepcional en petjades tan antigues. Segons Rafel Matamales, co-investigador principal de l’estudi, paleontòleg i conservador del MUCBO | Museu Balear de Ciències Naturals, a Sóller (Mallorca), “aquesta postura s’associa a animals més propers als mamífers que als rèptils”. Fins ara, al registre fòssil, aquesta particularitat només s’havia identificat en petjades de teràpsids més moderns. “Un cop més, doncs, els fòssils del Permià de Mallorca aporten claus essencials per entendre l’evolució dels avantpassats dels mamífers, en aquest cas sobre la seva manera de caminar”, conclou Matamales.

El pas d’una postura corporal amb les extremitats esteses lateralment (més eixarrancades) a una postura amb les cames situades verticalment sota el cos representa una innovació fonamental associada a l’èxit evolutiu de múltiples grups de vertebrats, com els teràpsids i els dinosaures. Aquesta transformació anatòmica va permetre una locomoció més eficient, facilitant una millor mobilitat i explotació de diferents hàbitats. Per això, la descoberta d’aquesta nova evidència fòssil a Mallorca esdevé una peça clau per comprendre la proliferació i dispersió global dels avantpassats dels mamífers durant el Permià, ja que reflecteix un moment crucial en l’evolució del moviment que va condicionar el seu èxit posterior.

Imatge principal: Impressió de peu atribuïda a gorgonopsi, amb el seu model 3D i dibuix interpretatiu.

Article original:

• Rafel Matamales-Andreu, Eudald Mujal, Àngel Galobart, Josep Fortuny. (2025). Track-trackmaker correlation of co-occurring gorgonopsian bones and footprints from the early–middle Permian of equatorial Pangaea. Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology 677: 113174. htps://doi.org/10.1016/j.palaeo.2025.113174