La Secció de Paleontologia del departament d'Ecologia de la Federació Catalana d'Espeleologia (FCE) té com a finalitats l'agrupament del col·lectiu d'espeleòlegs interessats en els temes de paleontologia que es desenvolupen en el medi subterrani i en els reompliments càrstics, la coordinació d'iniciatives en els camps de la paleontologia i fauna vertebrada, informar de les lleis, normatives i reglaments en aquests àmbits i la promoció de publicacions de treballs de divulgació i estudis de cavitats amb referències paleontològiques, entre altres. La secció està dedicada a la memòria del Dr. Josep Fernández de Villalta i Comella.

És per aquest motiu que arran del conveni signat al febrer de 2008, la Secció 'Villalta' col·labora amb l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont per tal de gestionar de manera més eficaç les troballes de fauna vertebrada descobertes en les cavitats o en els farciments càrstics. De fet, durant molts anys els espeleòlegs han col·laborat amb l'Institut de Paleontologia Miquel Crusafont, el precursor de l'ICP.

El motiu de la col·laboració, doncs, rau en la dificultat que representa determinar certes restes in situ i que fa necessària la col·laboració de tècnics i professionals per avaluar la importància de la troballa. D'aquesta manera, l'ICP aportarà el personal necessari quan calgui, assessorarà els espeleòlegs i els permetrà l'ús d'espais de l'ICP per inventariar, classificar i ordenar els materials.

Federació Catalana d'Espeleologia

La Federació és l'ens administratiu que aglutina a més de 50 clubs espeleològics catalans, amb un total de més de 1.500 llicències federatives. La seva tasca és expedir les llicències, aconseguir subvencions pels grups, col·laborar amb els actes que organitzen els clubs, la prevenció i assessorament amb els grups de rescat en casos d'accident i també informar de qualsevol esdeveniment espeleològic.

La FCE compta amb el departament d'Ecologia i Protecció del Medi Subterrani, creat a interès del col·lectiu d'espeleòlegs catalans per tal de prosseguir amb les tasques de conservació i protecció del medi subterrani, del seu entorn i valors naturals i culturals. Així, correspon a la direcció d'aquest departament tant la promoció d'accions docents de sensibilització mediambiental i cultural vinculades a la pràctica espeleològica, com la coordinació general, formulació i gestió d'iniciatives de caire conservacionista.

Per dur a terme els propòsits fixats, sovint s'escau del treball i/o l'assessorament d'un equip multidisciplinar. Per això el departament, amb les seccions que l'integren, està format per espeleòlegs que alhora són professionals o aficionats de gran experiència dels camps científics de l'ecologia, la biologia, la paleontologia, la geologia, la medicina i d'altres disciplines tècniques. També resta obert a les aportacions d'utilitat d'altres persones i entitats, i a col·laborar amb els organismes de l'Administració Pública amb competència superior en la preservació del medi natural i el patrimoni cultural.

http://www.espeleologia.cat

Miquel Crusafont i Pairó, nascut a Sabadell, al Vallès Occidental, el 3 d'octubre l'any 1910, ha estat un dels científics contemporanis catalans més reconeguts a nivell internacional.

La joventut

Crusafont, amb només setze anys, va descobrir junt amb el seu amic Ramon Arquer, el jaciment sabadellenc de Can Llobateres, que ha donat fòssils tan importants com Hispanopithecus laietanus, un primat de fa nou milions d'anys.

Quan encara no tenia vint anys, Crusafont ja tenia ben desperta la seva inquietud per la paleontologia i va fer els seus primers estudis sobre una col·lecció de fòssils del Centre Excursionista 'Sabadell'.

L'any 1931 va participar en la fundació del Museu de Sabadell i dos anys després va llicenciar-se en Farmàcia. Crusafont va casar-se l'any 1935 amb la també farmacèutica, Julieta Sabaté.

Durant aquesta època, el futur científic va coincidir en activitats esporàdiques a la redacció del 'Diari de Sabadell' amb Fransesc Trabal i Joan Oliver, dos dels escriptors catalans del segle XX.

Durant gairebé quaranta anys, a partir de 1931, va dedicar-se a la paleontologia, i l'any 1969 va fundar l'Institut Provincial de Paleontologia, on va treballar fins a la seva mort, l'any 1983.

Les primeres recerques

Finalitzada la Guerra Civil, Crusafont va ser nomenat subdirector del Museu de Sabadell, i dugué a terme els seus primers treballs paleontològics importants, junt amb Joan Andrés, Jaume Truyols i Josep Fernandez Villalta.

Entre els anys 1940 i 1945, ell i els seus col·laboradors van dedicar-se a excavar en els jaciments paleontològics de la conca del Vallès-Penedès, i fora de Catalunya; a l'Aragó i Madrid, entre altres indrets.

En els anys posteriors, Crusafont va viatjar a França i a Suïssa per establir contacte amb paleontòlegs d'aquests estats. L'any 1948 va llicenciar-se en Ciències Naturals per la Universitat de Madrid i participà en el XIII Congrés Internacional de Zoologia de París i en el XVIII Congrés Internacional de Geologia de Londres. Dos anys més tard va obtenir el títol de doctor amb la tesi 'Els giràfids fòssils d'Espanya'.

Els fructífers anys cinquanta

Durant la dècada dels anys cinquanta del segle passat, la tasca de Crusafont va anar agafant importància, sobretot gràcies a la celebració dels 'Cursets Internacionals de Paleontologia de Sabadell' que tenien lloc cada dos anys, a partir del 1952 i fins el 1958.

Gràcies a l'esforç del científic i els seus col·laboradors, però també a l'esforç econòmic dels ciutadans de Sabadell, el Museu va poder acollir figures destacades de la paleontologia internacional com el professors Jean Piveteau, Piero Leonardi, Johannes Hürzeler, Jean Viret, Bermudo Meléndez i Heinz Tobien, entre altres.

En aquest període, Crusafont també va aprofitar per divulgar la paleontologia a Catalunya i va viatjar per tot Europa per donar conferències.

A les acaballes de la dècada, Crusafont, junt amb els seus col·laboradors, sobretot Jaume Truyols i José Fernéndez de Villalta, a qui s'ha anomenat 'el grup de Sabadell', havia publicar gairebé dos-cents treballs relacionats amb la paleontologia.

 La Universitat

Miquel Crusafont va ser nomenat catedràtic de Paleontologia de la Universtitat d'Oviedo l'any 1960. Ell i Truyols, a qui va nomenar professor adjunt, van treballar a la capital d'Astúries, durant tres anys. L'any 1963, Crusafont va passar a ocupar la càtedra de Paleontologia de la Universitat de Barcelona.

En la segona meitat de la dècada dels seixanta, el científic sabadellenc va prendre part en expedicions paleontològiques a Tunísia i el Marroc, patrocinades per l'Smithsonian Institution dels Estats Units.

L'any 1967, Crusafont va ser nomenat membre numerari de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Mentrestant, la secció de paleontologia del Museu de Sabadell havia anat creixent. La creació de l'Institut de Paleontologia era, cada vegada més, una necessitat.

L'Institut Provincial de Paleontologia

Crusafont, amb l'ajut de l'alcalde de Sabadell, Josep M. Marcet, i gràcies a la col·laboració de la Diputació de Barcelona i la Caixa d'Estalvis de Sabadell, que va donar els 450 m2 on avui s'emplaça l'Institut, va fer possible la construcció del centre, projectat pels arquitectes Baldrich, Pallars i Lladó.

La inauguració oficial de l'Institut Provincial de Paleontologia va tenir lloc el 30 d'octubre de 1969. Aquell va ser, tal com ell mateix va reconèixer, un dels dies més importants de la vida del paleontòleg sabadellenc.

El llegat

A partir de l'any 1973, Crusafont va haver de reduir la seva activitat degut a una greu malaltia. La tasca fins a la seva mort, el 16 d'agost de 1983, va ser encoratjar, dirigir i formar, l'equip d'investigadors, selecte, que formava part de l'Institut. Entre ells, Juana M. Golpe, Josep M. Pons, Josep M. Gibert, Josep Vicenç Santafé, M. Lourdes Casanovas i Pere Arís. D'aleshores ençà, l'equip d'investigadors, conservadors i preparadors vinculats a l'Institut no ha parat de créixer.

Bibliografia bàsica sobre Miquel Crusafont

Patronat dels Museus Municipals de Sabadell Institut de Paleontologia. (1993). 'Miquel Crusafont'. L'Obra Científica de Miquel Crussafont i Pairó (Sabadell, 1910-1983). Sabadell.
AA.VV. (1984). 'Un sabadellenc universal: Miquel Crusafont Pairó'. Quadern de les Arts i de les Lletres de Sabadell (Sabadell). Monogràfic, núm.38
Crusafont Pairó, M. (1981). 'Quaranta anys de Paleontologia al carrer de Sant Antoni'. Arrahona (Sabadell), núm.12, II època, tardor, p.37-43.
Truyols Santoja, J. (1992). 'Miquel Crusafont Pairó i l'escola paleontològica de Sabadell'. Quaderns d'Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach (Sabadell). Núm.LXI.

El Consell Científic Assessor de l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont està format per investigadors de renom internacional en àrees relacionades amb la paleontologia, i aconsella el director en qüestions cabdals que afecten l'institut.

Prof. Lorenzo Rook (President)
Dipartimento di Scienze della Terra
Università di Firenze
ITALY

Prof. Beatriz Azanza
Universidad de Zaragoza
SPAIN

Prof. Richard J. Butler
University of Birmingham
UNITED KINGDOM

Prof. Anusuya Chinsamy-Turan
University of Cape Town
REPUBLIC OF SOUTH AFRICA

Prof. Tracy Kivell
University of Kent
UNITED KINGDOM

Prof. Jorge Morales
Museo Nacional de Ciencias Naturales-CSIC
SPAIN

Prof. Clément Zanolli
Université de Bordeaux
FRANCE

L'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont duu a terme totes les etapes que comprenen la descoberta d'un fòssil; des del seu descobriment, excavació i preparació, passant per la seva conservació, fins arribar als estadis finals, el seu estudi i publicació de resultats en revistes científiques i la seva divulgació a través dels mitjans de comunicació, exposicions o el museu.

Què és un fòssil?

Un fòssil és la resta d'un ésser viu o de la seva activitat biològica, que ha estat coberta per sediments que amb el temps s'han anat compactant i endurint, fent possible la seva conservació fins a l'actualitat.

I la paleontologia?

La paleontologia és la ciència que s'encarrega de l'estudi dels éssers vius del passat, i ho fa estudiant els fòssils.

Buscant fòssils

La troballa d'un fòssil es pot produir de dues maneres; per casualitat o després d'estudiar sobre els mapes geològics on cal anar-ne a buscar. Si, per exemple, volem trobar ous de dinosaure o un esquelet d'Iguanodon, cal cercar abans on hi hagi estrats, capes, de l'era en què van viure els dinosaures, en aquest cas el Mesozoic, fa entre 251 i 65 milions d'anys.

D'altra banda, si el que es vol trobar són fòssils d'antropomorfs i altres primats propers a la línia evolutiva de l'home, caldrà buscar en sediments més recents, de menys de 15 milions d'anys d'antiguitat, Miocè mig - actualitat.

 

Una vegada han localitzat i delimitat un fòssil, els paleontòlegs de l'ICP avaluen el seu estat de conservació. També és important anotar la posició i la orientació en què apareixen els fòssils. Aquesta informació pot ser valuosa per estudis posteriors.

Una excavació paleontològica és un procés 'irreversible', perquè desprès no podrem tornar a posar els fòssils i el sediment tal i com estaven.

Agafar aquestes dades correctament ha d'ajudar a poder reconstruir en el futur, de forma virtual i amb fidelitat, la distribució original dels fòssils al jaciment.

Per prendre mesures, els paleontòlegs fan servir quadrícules, cintes mètriques, ordinadors i un aparell que s'anomena 'estació' que permet establir les coordenades d'un punt i conèixer-ne la seva ubicació. D'altra banda, per excavar es fan servir des de pales i martells pneumàtics fins a martells, escarpes, punxons i bisturís.

 

Preparació inicial dels fòssils

 

Els paleontòlegs de l'ICP, una vegada han excavat part del fòssil, s'encarreguen de fabricar les 'mòmies' per protegir-lo. Les 'mòmies' són unes carcasses fetes de poliuretà, i en algunes ocasions amb guix, que embolcallen i protegeixen el fòssil.

D'aquesta manera, quan arribi el moment de transportar-lo als magatzems de l'Institut, el material no patirà desperfectes. El poliuretà, a més, és un material idoni perquè és molt lleuger i no afegeix pes al fòssil, com en el cas del guix.

 

Transport

Els fòssils arriben de les excavacions etiquetats per tal que els conservadors de l'ICP sàpiguen en tot moment què hi ha a cada embolcall. Són els conservadors els encarregats de vetllar perquè el fòssil quedi emmagatzemat òptimament fins que sigui el moment de dur-los al laboratori de preparació.

 

Preparant el fòssil

 

Segons les prioritats i capacitat de l'ICP en cada moment, els investigadors decideixen quan cal preparar els fòssils. Quan és el moment, s'envien al laboratori i els preparadors posen a punt el fòssil perquè més tard els investigadors en puguin estudiar les característiques.

És a dir, l’alliberen de la ‘mòmia’ i separen la resta fòssil de la matriu.

També el consoliden preservant la seva morfología i en alguns casos en fan repliques per exposar.

 

Estudi

Una vegada preparat, el fòssil ja pot ser manipulat per l'investigador, que s'encarregarà de descriure'l i catalogar-lo.

D'aquesta manera es podrà determinar si es tracta d'un fòssil que pertany a un grup, gènere o espècie ja descrit o si el què ha aparegut és un fòssil desconegut fins el moment, com en el cas del Pierolapithecus catalaunicus, en Pau.

L'estudi del fòssil pot allargar-se durant setmanes, fins i tot mesos o anys, segons la seva complexitat, i en la seva classificació, a banda de la bibliografia existent, els investigadors de l'ICP també s'ajuden de la comparació amb altres esquelets o motlles existents en el mateix centre o en altres.

És el que s'anomena 'material fòssil de comparació'. I, si cal, es desplacen per conèixer millor les característiques dels fòssils de primera mà. Després, l'habitual és dibuixar-lo i en l'actualitat, el més comú és escanejar-lo i fer ús de la paleontologia virtual per reconstruir amb l'ajut dels ordinadors el seu volum i treballar amb la seva estructura en 3D.

Els resultats 

Una vegada els paleontòlegs han determinat quin fòssil han estudiat i quines noves aportacions pot fer per la millora del coneixement en aquesta disciplina, decideixen publicar-ne els resultats per compartir-los amb la resta de la comunitat científica. D'aquesta manera es pot generar un debat entorn al fòssil i les seves característiques.

De publicacions especialitzades, n'hi ha moltes. Nature, Science, Brain Behaviour and Evolution, Journal of Human Evolution, American Journal of Physical Anthopology o Journal of Vertebrate Paleontology són algunes de les més conegudes i prestigioses, però n'hi ha moltes més, dedicades a grups específics.

El procés de publicació d'un article en una revista de renom acostuma a ser llarg ja que ha de passar per diverses verificacions per part d'altres experts que en fan una revisió crítica. Per tant, des que el paleontòleg l'ha escrit, fins que no rep la confirmació que el seu article es publicarà poden passar com a mínim sis mesos.

Les troballes realitzades pels investigadors de l'ICP sempre han aconseguit ser publicades en les millors revistes especialitzades contribuint de manera notòria al debat científic en temes tant rellevants com l'origen dels antropomorfs o les faunes de dinosaures del Mesozoic.

Difusió