Fa aproximadament 125 milions d’anys, un petit cocodril va morir en les aigües d’un llac càrstic pròxim a la costa del que avui és el Prepirineu català. El seu cos es va conservar en condicions excepcionals entre els sediments fins d’aquella conca lacustre, que amb el temps es convertirien en les calcàries litogràfiques de la Pedrera de Meià, dins del Global Geoparc Unesco Orígens. L’exemplar, d’uns 50 centímetres de llarg, catalogat com MGB-512 i conservat al Museu de Ciències Naturals de Barcelona, va ser descobert fa més d’un segle i estudiat parcialment als anys 90, però ara un equip de recerca ha aconseguit extreure’n una informació inèdita: la morfologia i la distribució dels seus teixits tous.

Durant els treballs per fer una base de dades dels fòssils de les calcaries litogràfiques del Montsec dipositats en diversos museus catalans i europeus, els paleontòlegs Óscar Castillo i Jesús Serrano es van adonar que l’holotip del Montsecosuchus depereti mostrava estructures que podrien correspondre a teixits tous d’aquest animal quan s’exposava a llum ultraviolada.

Sota aquesta llum, clau en aquest estudi, els teixits fossilitzats destaquen de manera diferent respecte de la roca que els envolta. Això fa possible veure estructures que sota llum normal passen desapercebudes. “La llum UV ens permet veure detalls que d’altra manera quedarien completament amagats a la roca”, explica Óscar Castillo-Visa, primer autor del treball.

L'esquelet fòssil original de Montsecosuchus fotografiat amb llum convencional. (adaptat a partir de Castillo-Visa, O. et al).

Gràcies a aquest mètode, l’equip de recerca ha pogut documentar diversos tipus de teixits tous, entre els quals hi ha escates epidèrmiques. Tot i que l’espècie es coneix des de principis del segle XX, aquest nou estudi ha permès descriure per primer cop com era la pell d’aquest cocodril primitiu, mostrant una gran variabilitat de formes i mides de les escates al llarg del cos o l’absència de l’aleta caudal alta típica dels cocodrils actuals.

L’estudi també apunta a la possible presència d’òrgans sensorials a la pell, en algunes inclusions d’escates, sobretot al coll, a les extremitats i als marges laterals del tronc i la cua. En els cocodrils actuals, aquests òrgans funcionen com a receptors del tacte i variacions de la pressió de l’aigua, i també poden respondre a estímuls tèrmics i químics. El fet que en Montsecosuchus apareguin exclusivament en escates petites i perifèriques podria indicar que aquestes estructures van evolucionar inicialment en zones localitzades abans d’estendre’s per tota la superfície corporal en els llinatges posteriors.

La llum ultraviolada també ha revelat estructures cartilaginoses en el tòrax, que indiquen que Montsecosuchus ja disposava d’un sistema respiratori eficient, semblant en alguns aspectes al dels cocodrils moderns. Tot plegat suggereix que, fins i tot en una etapa primerenca de l’evolució del grup, alguns crocodilomorfs ja disposaven d’una anatomia toràcica molt sofisticada. “Aquests trets ens indiquen que, tot i ser un animal primitiu, ja estava molt ben adaptat a un estil de vida semiaquàtic”, conclou Castillo-Visa.

Detall de la caixa toràcica de l'exemplar on s'han identificat teixits tous excepcionalment preservats.
Les estructures ressaltades (en tonalitats blavoses) corresponen a restes de cartílag associades a les costelles ventrals.(adaptat a partir de Castillo-Visa, O. et al).

Però la troballa més sorprenent és l’evidència d’un patró de coloració conservat a la cua. En algunes escates de la zona caudal, la llum UV fa visibles bandes clares i fosques disposades transversalment, un patró que els investigadors interpreten com a coloració original de l’animal. Aquestes bandes podrien haver tingut una funció de camuflatge disruptiu, és a dir, ajudar a trencar visualment la silueta del cos. Si aquesta interpretació es confirma, Montsecosuchus es convertiria en el membre més antic dels cocodrilomorfs amb coloració preservada. “De moment no podem assegurar de quin color era la cua del cocodril, però seria esperable que no fos tan diferent de les espècies actuals, que també mostren patrons de coloració diferents”, explica Albert G. Sellés, coautor de l’article.

Detall de la cua d’un exemplar d'Alligator mississippiensis de les col·leccions del Museu de Ciències Naturals de Barcelona que mostra diferents bandes de coloració (Foto: Óscar Castillo)

Els resultats de l’estudi aporten informació clau sobre l’evolució primerenca de la pell, la respiració i la biologia externa dels crocodrilomorfs, i demostren la importància del registre fossilífer català per entendre la història evolutiva dels vertebrats.

A banda d’Oscar Castillo-Visa i Albert G. Sellés , han participat a la investigació Àngel Galobart (Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i director del Museu de la Conca-Dellà), i Phil Bell, de la University of New England. La recerca ha estat finançada principalment pels projectes VEBPI, PLEC2021-007903 i ARQ001SOL-173-2022, amb suport del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, el programa NextGenerationEU/PRTR, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el programa CERCA.

La Pedrera de Meià, un jaciment excepcional  

La Pedrera de Meià és considerada un Konservat-Lagerstätte, és a dir, un jaciment d’excepcional preservació on els fòssils no conserven només els ossos, sinó també parts toves que rarament fossilitzen. Aquest valor científic ha fet del jaciment un referent per estudiar peixos, amfibis, rèptils i plantes del cretaci inferior. Ara com ara, s’hi ha recuperat més de 8.000 exemplars fòssils.

Els fòssils d’aquest jaciment tan espectacular i tan poc conegut es poden visitar en el Centre d’Interpretació del Montsec de Meià, a la localitat de Vilanova de Meià, on s’exposen més d’un centenar de fòssils de preservació excepcional. El Geoparc Orígens ha desenvolupat una pàgina web on es poden apreciar els fòssils més representatius. En destaquem la presència d’aranyes, mosques, vespes o escarabats, larves d’insectes, crustacis, de vertebrats com peixos i amfibis i una mostra excepcional de plantes, entre les quals destaca la Montsechia, la primera angiosperma coneguda al món. Aquest centre forma part del projecte Dinosaures dels Pirineus, un conjunt de museus i centres d’interpretació que mostren la riquesa paleontològica dels jaciments del Pirineu català.

Article original:

Castillo-Visa, O., Bell, P. R., Galobart, À., & Sellés, A. (2026). Soft tissue preservation in the Barremian Montsecosuchus depereti (Neosuchia: Atoposauridae). Zoological Journal of the Linnean Society, 207, zlag076. https://doi.org/10.1093/zoolinnean/zlag076