Honorant Pierre Mein

22 Mai 2011
3119 times

Fotografia de Pierre Mein en camps d'Àfrica

La revista Geobios acaba de publicar un volum especial dedicat a la figura del paleontòleg francès Pierre Mein. L’ICP participa en aquest homenatge amb la publicació de quatre articles científics.

L’extensa i reeixda carrera de Mein ha portat Geobios ha publicar un volum especial amb articles de científics d’arreu el món. L’objectiu és retre homenatge a un home que, tot i realitzar grans descobriments i desenvolupar nombroses metodologies en paleontologia, ha passat molts cops desapercebut. Entre els articles publicats hi figuren un bon nombre d’investigadors de l’ICP, que volen retre homenatge a qui els ha servit d’inspiració i ajuda en la recerca de petits mamífers.

La contribució de l’ICP

L’article que signa David M. Alba, conjuntament amb altres investigadors de l’ICP, descriu una nova subespècie del tragúlid Dorcatherium naui, que rep el nom de Dorcatherium naui meini. Els tragúlids són petits artiodàctils primitius sense banyes. Vulgarment coneguts com cérvols d’aigua (tot i que no són cèrvids), moltes de les espècies fòssils s’inclouen en el gènere Dorcatherium, que presenta nombroses similituds amb l’actual Hyemoschus aquaticus africà. A diferència d’altres artiodàctils, aquests tragúlids viuen sempre en climes humits i prop de l’aigua, on es refugien per escapar dels depredadors. Per tant, la presència d’aquest tragúlid a l’Abocador de Can Mata confirma l’existència d’hàbitats forestals humits en aquesta zona cap a finals del Miocè Mitjà, fa un 12 milions d’anys (Ma). Ara bé, la seva raresa i distribució discontínua, com passa també amb els primats, suggereix que aquestes condicions podrien haver-se donat només de forma intermitent.

Imatge de Dorcatherium.

Isaac Casanovas lidera un article, amb altres investigadors de l’ICP i de la Universitat de Florència, en el que es descriuen els rosegadors que habitaven Sardenya fa uns 8 milions d’anys. En aquells moments, Sardenya i bona part d’Itàlia definien un arxipèlag d’illes on hi habitava una fauna ben particular. En destaca l’homínid Oreopithecus bambolii, amb adaptacions pròximes a l’Hispanopithecus, més conegut com a Jordi, que inclouen trets habituals del bipedisme combinats amb trets característiques dels grimpadors. Aquest tipus d’adaptacions resulten de la seva evolució en un medi aïllat. Els rosegadors contemporanis no són tan estranys, però presenten una mida notablement més gran que els seus parents del continent.

Imatge de la dentició d'alguns múrids trobats a Fiume Santo.

L’estudi publicat per Marc Furió i altres investigadors de l’ICP se centra en els fòssils de dents d’insectívors trobats el 2003 en el jaciments on es va descriure el primat Pierolapithecus catalaunicus (Pau). En el Miocè, en el moment de deposició dels sediments del Barranc de Can Vila 1, vivien altres insectívors, a part dels actuals musaranyes, talps i eriçons, sense representants actuals. És el cas del Plesiodimylus chantrei, un petit mamífer de la família del dimílids, que es caracteritzava per tenir les dents inflades i no tenir terceres molars (els queixals del seny). Un altre insectívor és Dinosorex zapfei, un cosí germà de les musaranyes actuals, però 5 vegades més gran. La resta d’insectívors eren Talpa minuta, Parasorex socialis, Galerix exilis i un parell d’espècies de musaranyes arcaiques. En conjunt, aquesta associació sembla indicar la presència de condicions boscoses i humides, a diferència d’altres localitats d’edat semblant del sud i centre de la Península Ibèrica. La identificació d’aquesta associació representa el primer estudi exclusiu sobre insectívors del Miocè del Vallès-Penedès dut a terme en els darrers 35 anys. L’últim treball l’havia publicat el malauradament desaparegut Dr. Josep Gibert, investigador de l’antic Institut de Paleontologia Miquel Crusafont.

L’investigador del grup de recerca de Faunes del Neogen I Quaternari de l’ICP Jan van Dam publica, juntament amb col·legues holandesos, un article on es descriu un nou i peculiar gènere de musaranyes (Soricidae) del Miocè trobades a les conques de Teruel i Calatayud-Daroca. Més de 160 de dents aïllades d’aquest nou gènere i espècie, anomenat Turiasorex pierremeini, van ser trobades en sediments datats entre fa 13 i 10 Ma. Les dents trobades tenen una relació longitud-amplada petita, indicador d’un musell relativament curt. Tenint en compte que la majoria de musaranyes tenen un musell llarg per buscar insectes entre la vegetació, el Turiasorex pierremeini podria haver tingut un altre estil de vida, per exemple fent ús dels caus d’altres mamífers. La seva dieta, per tant no només inclouria insectes, sinó també cucs i petits vertebrats com llangardaixos.

Pierre Mein

L’il·lustre professor Pierre Mein, de la Universitat de Lyon, ha dedicat més de 50 anys a la recerca sobre mamífers fòssils. El Dr. Mein ha publicat centenars de treballs a diferents revistes i és editor de diversos llibres. El seu reconeixement científic prové, majoritàriament, de la seva proposta de biozonació del Neogen continental europeu. La titànica feina de recopilació i integració de dades que va fer amb el seu equip a mitjans dels anys 70 del segle passat ha esdevingut un patró de referència per tots els paleontòlegs de vertebrats que treballen el Neogen. Gràcies al seu treball, tothom va començar a parlar un mateix idioma a l’hora d’ordenar els jaciments paleontològics, tot seguint uns criteris unificats. Tot i que la seva proposta de biozonació va rebre crítiques i ha estat objecte de millores i rectificacions, les biozones de mamífers del Neogen ( o “MN de Mein”, com són conegudes popularment) encara són vigents i són una eina molt útil per la comunicació entre especialistes. La solidesa de la seva recerca contrasta amb la humilitat i la tranquil·litat que desprèn la seva persona.

+ info Alba, D.M., Moyà-Solà, S., Robles, J.M., Casanovas-Vilar, I., Rotgers, C., Carmona, R. & Galindo, J. (2011). Middle Miocene tragulid remains from Abocador de Can Mata: the earliest record of Dorcatherium naui from Western Europe. Geobios 44: 135-150.

Casanovas-Vilar, I.,  Van Dam, J. A., Trebini, L. & Rook, L. (2011). The rodents from the Late Miocene Oreopithecus-bearing site of Fiume Santo (Sardinia, Italy). Geobios 44: 173-187.

Furió, M., Casanovas-Vilar, I., Moyà-Solà, S., Köhler, M., Galindo, J. & Alba, D.M. (2011). Insectivores (Lipotypha; Mammalia) from the Middle Miocene of Barranc de Can Vila 1 (Vallès-Penedès Basin). Geobios 44: 199-213.

Van Dam, J. A., van den Hoek Ostende, L.W. &  Reumer, J.W.F. (2011). A new short-snouted shrew from the Miocene of Spain. Geobios 44: 299-307.

 

 

Last modified on Dilluns, 19 Març 2018 12:42
Rate this item
(0 votes)
Super User

Curabitur ultrices commodo magna, ac semper risus molestie vestibulum. Aenean commodo nibh non dui adipiscing rhoncus.

Website: www.themewinter.com

Patrons:

logo generalitat        logo uab

Awards:

Excellence in research

With the support of:

logo icrea    logo ue

CERCA Center:

logo cerca b

xnxxarabsex

sexe libre

sexsaoy

sexjk

russian sex

afdalsex