L'observació dels ossos actuals i fòssils a través de tècniques de tomografia computada es mostra, estudi rere d'estudi, com una font inesgotable de dades, que permeten confirmar teories i hipòtesis, o contrarestar-les. Aquest últim és el cas d'un treball liderat per investigadors de l'ICP, que estudia el gruix de l'os cortical al coll del fèmur de l'homínid fòssil Hispanopithecus laietanus, a partir de les restes recuperades al jaciment de Can Llobateres a Sabadell. La distribució homogènia d'aquest gruix ha permès corroborar el comportament locomotor que s'havia proposat per a l'espècie, i alhora constitueix la primera evidència en el registre fòssil d'aquest patró de distribució, indicador d'una locomoció suspensora i / o grimpadora.

http://www.flickr.com/photos/nik-hil/4905373947/

Tal dia com avui, ara fa 10 anys, es van descobrir les primeres restes del primat fòssil Pierolapithecus catalaunicus a l’Abocador de Can Mata (els Hostalets de Pierola, l’Anoia). Al dia següent es va recuperar el crani i d’altres restes, que sumaren fins a 84 un cop acabades les excavacions uns mesos després. Des d’aquell 4 de desembre de 2002 han passat moltes coses en el món de la recerca i, tot plegat, consolida Pierolapithecus com l’homínid fòssil clau a l’hora d’entendre l’origen de l’anatomia moderna dels grans antropomorfs i els humans.

Cares d'hominoïdeus catalans.

L’investigador de l’ICP David M. Alba publica aquestat setmana a la prestigiosa revista Evolutionary Anthropology un article que revisa el conjunt de restes fòssils d’hominoïdeus del Vallès-Penedès i en perfila les seves implicacions pel que fa a l’evolució d’aquest grup. Malgrat que encara hi ha discussió científica al voltant d’alguns elements, els homínids catalans es mostren cada cop més com a formes primitives de la família Hominidae (grans antropomorfs i humans), tot i que no s’exclou un parentiu més proper amb orangutans que amb els antropomorfs africans i els humans.

Bardenas Reales - Navarra

Malgrat que la presència de restes fòssils del Miocè es coneguda a la Conca de l’Ebre des de mitjans del segle XIX, són encara pocs els estudis publicats. El paleontòleg sabadellenc Miquel Crusafont va donar a conèixer dos nous jaciments, Tudela I i Tudela II, durant els anys 60 del segle passat, i a començaments dels 90 es van descobrir altres jaciments propers a Tudela i en altres zones de les Bardenas Reales de Navarra. Des d’aleshores el nombre d’excavacions i prospeccions ha anat en augment, i en els darrers anys s’han localitzat nombroses restes de vertebrats com peixos, amfibis, rèptils, aus i també mamífers. 

Reconstrucció de l’aparença d’Albanosmilus jourdani a partir de les restes del Vallès-Penedès. Marta Palmero. ICP.

Investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) publiquen avui al Journal of Systematic Palaeontology la troballa de noves restes del barbourofèlid Albanosmilus jourdani. Un crani complet, una calota i algunes mandíbules de jaciments dels Hostalets de Pierola i de Terrassa, juntament amb les restes fòssils que ja es coneixien al Vallès-Penedès, permeten confirmar que aquesta espècie correspon al gènere Albanosmilus, i no al gènere Sansanosmilus com es pensava fins ara. L’estudi, que duu a terme una anàlisi de gran part del barbourofèlids que es coneixen, mostra també que el gènere Barbourofelis s’hauria originat a Nord Amèrica durant el Miocè mitjà, després de la dispersió d’Albanosmilus per aquest continent des d’Euràsia.

Reconstrucció d'en Pau (Pierolapithecus catalaunicus) al Museu de l'ICP. Albert Uriach. ICP.

Un equip internacional d’investigadors de la Universitat de Missouri i de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont descriuen la pelvis d’en Pau (Pierolapithecus catalaunicus) trobada a l’Abocador de Can Mata (els Hostalets de Pierola) l’any 2003, en un article publicat en línia a la revista Journal of Human Evolution. Més de 8 anys després de la publicació a la revista Science de la troballa d’en Pau, els seus fòssils encara són objecte d’estudi i donen lloc a noves publicacions científiques.

Reconstrucció del cap de Globidentosuchus brachyrostris, una de les noves espècies descrites. Jorge A. Gonzalez

Fa 9 milions d’anys a l’Amèrica del Sud hi vivien fins a 14 espècies de cocodrils, 7 de les quals compartien la mateixa zona geogràfica, un fenomen mai observat en espècies actuals. Paleontòlegs de la Universitat de Zuric amb la participació de l’investigador de l’ICP Massimo Delfino publiquen la troballa aquest dimarts a la revista Nature Communications. L’estudi també descriu l’extinció de totes aquestes espècies fa 5 milions d’anys, probablement com a conseqüència de canvis en el recorregut dels cursos d’aigua durant l’aixecament dels Andes. En aquesta recerca també s’han descrit dues espècies de cocodril noves per a la ciència.

Microdesgast observat en la superfície de diferents dents de Pliopithecus canmatensis i Barberapithecus huerzeleri. ICP.

Investigadors de l’ICP publiquen aquesta setmana un article a la revista American Journal of Physical Anthropology on revisen la dieta dels pliopitècids, un grup extint de primats originat a l’Àfrica i que es va estendre per Europa durant el Miocè i que es creia que s’alimentaven principalment de fruits tous i fulles. A partir de l’estudi de les marques que l’aliment deixa a les dents, els investigadors conclouen que tots els pliopitècids s’alimentaven de fruits, incloent habitualment en la seva dieta fruits durs, com nous o fruita poc madura.

D'esquerra a dreta: Isaac Casanovas-Vilar, Michelle Morgan, Jay Kelley, Larry Flynn, David Pilbeam, John Barry, Salvador Moyà-Solà i David M. Alba

Investigadors del Department of Integrative Biology de la Universitat de Harvard i de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont es varen reunir a Cambridge la setmana passada per estudiar la possibilitat d’establir una col·laboració científica per la recerca en faunes del Miocè. Els jaciments de Siwaliks (entre l’Índia i el Pakistan) en els que treballen els investigadors nord-americans i els de la conca del Vallès-Penedès són els registres més complerts i ben datats que es coneixen al món, i representen una oportunitat única per entendre la dinàmica de les faunes d’Euràsia durant els darrers 20 milions d’anys i la seva relació amb els canvis climàtics.

El fèmur d'Orrorin tugenensis s'ha estudiat amb tècniques de morfometria geomètrica 3D

L’investigador associat de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), Sergio Almécija, publica avui un article a Nature Communications on analitza el fèmur d’Orrorin tugenensis, un membre molt primitiu del llinatge humà que va viure fa 6 milions d’anys a Kenya. L’estudi revela que el fèmur d’Orrorin presenta una combinació única de caràcters primitius i moderns, essent intermedi temporalment i morfològicament entre els antropomorfs fòssils del Miocè i altres membres més tardans del llinatge humà, els australopitecs. La troballa suposa un avenç important en la comprensió dels orígens del bipedisme.

Patrons:

logo generalitat        logo uab

Guardons:

Excellence in research

Amb el suport de:

logo icrea    logo ue

Membres de:

logo cerca b