Quan Salvador Moyà-Solà va venir de Mallorca a Catalunya, ho va fer amb propòsit de convertir-se en paleontòleg de vertebrats. I ningú pot negar que se’n va sortir amb escreix.Ja abans de llicenciar-se s’havia involucrat en la recerca paleontològica, especialment en l'estudi de les faunes insulars. Més tard, d’una forma ben, Moyà-Solà va conèixer a Miquel Crusafont—el pare de la paleontologia de vertebrats a Catalunya—, i va escriure la tesina de llicenciatura sota la seva direcció. No obstant això, la malaltia avançada de Crusafont li va impedir dirigir també la tesi doctoral sobre bòvids fòssils, la qual  va defensar el 1983—el mateix any de la mort de Crusafont. Poc temps després, Moyà-Solà va aconseguir consolidar-se amb una plaça a l'antic Institut de Paleontologia M. Crusafont de Sabadell (IPMC), en un moment en què la paleontologia de vertebrats a Catalunya estava infrafinançada i completament desvinculada de les universitats.

Salvador Moyà-Solà al camp a principis dels anys vuitanta a Venta del Moro. Fotografia: Jorge Morales.

Caracteritzat per una forta determinació, a finals dels any vuitanta Moyà-Solà va optar deliberadament per convertir-se en paleoprimatòleg—influït tant pels seus descobriments previs d’antropomorfs miocens al camp com pel buit deixat pel Crusafont. En qüestió d’una dècada, ja havia assolit aquest canvi de direcció i els seus extraordinaris descobriments d’hominoïdeus del Miocè a la conca del Vallès-Penedès i altres i les—sovint provocadores—contribucions sobre l’antropomorf insular Oreopithecus, el van situar com a figura destacada en aquest camp amb un ampli reconeixement.

Malgrat aquest gir cap a la paleoantopologia, Moyà-Solà no va descuidar l’estudi d’altres mamífers i intervals de temps. De fet, mai va concebre la paleontologia com una disciplina separada de la paleontologia dels vertebrats, sinó com una branca més—d’acord amb la tradició europea. Com a resultat, va ser una mena d’intrús en paleoantropologia, que, juntament amb la seva tendència a pensar en gran, el va portar a donar suport a algunes hipòtesis controvertides sobre els antropomorfs del Miocè.

Paleontòleg vocacional i geòleg de formació, sempre va promoure un enfocament paleobiològic per a la paleontologia de vertebrats. Creia fermament que la paleobiologia, gràcies a l'accés al temps pregon, té veu pròpia entre les ciències de la vida pel que fa a l’evolució. No s’interessava només per la història evolutiva de grups concrets, sinó també pels mecanismes i les pressions de selecció involucrades. Moyà-Solà és un digne deixeble de Miquel Crusafont pel fet de considerar que la paleontologia i l’evolució són un binomi inextricable.

Impuls decisiu a l’ICP

Durant la dècada del 2000, la seva carrera estigué fortament marcada pel descobriment i la descripció de Pierolapithecus, que, sumat al seu carisma, entusiasme i forta determinació, va fer possible la refundació de l’IPMC en l’actual ICP com a centre CERCA. Aquesta nova etapa li va permetre, ja com a professor d’investigació ICREA, establir dos grups de recerca: Paleoprimatologia i Paleontologia Humana, i Faunes del Neogen i el Quaternari, assolint el punt àlgid de la seva producció científica a principis de la dècada del 2010.

Com a líder de grup, Moyà-Solà va demostrar ser hàbil en la captació de fons i tenir bon instint per al reconeixement del talent, i va mostrar una enorme generositat pel que fa als fòssils, els jaciments, i els temes de recerca. En el seu rol de supervisor va adoptar un enfocament poc invasiu—més propi d’un mentor—i va proporcionar a joves estudiants de doctorat i postdocs les oportunitats i els recursos per tenir èxit (o fins i tot per fracassar) pel seu compte. Aquest enfocament va permetre que molts d’aquest joves, arribat el moment, es convertissin en investigadors independents.  

Durant la seva direcció de l’ICP (2006-2017), va haver d’assumir les responsabilitats executives i dificultats que comporta el càrrec de director. Les adversitats es van accentuar durant la segona part del seu mandat, marcada per la lluita per evitar que el centre es col·lapsés degut a les retallades pressupostàries causades per la crisi financera mundial. Tot i això, Moyà-Sola va aconseguir superar aquestes adversitats, va mantenir nivells alts de producció científica, i fins i tot aconseguint un nou edifici pel centre. Després de més de deu anys com a director, va dimitir voluntàriament de la direcció i ha romàs com a líder de grup de recerca fins ara.

A l’esquerra, roda de premsa sobre la publicació de Pierolapithecus a l’Escola Industrial de Barcelona el 18 de novembre de 2004. A la dreta, Salvador Moyà-Solà durant el treball de camp amb una nova molar de deinoteri a la mà. Fotografies: ICP / Sergio Almécija.

El llegat de Moyà-Solà

La seva producció científica, que ha estat reconeguda amb múltiples premis i guardons, se centra principalment en els mamífers del Cenozoic i el Quaternari, amb èmfasi en les faunes de les paleoilles mediterrànies i, especialment, en els primats fòssils de l’Eocè i el Miocè. Al llarg de la seva trajectòria investigadora, establí múltiples nous gèneres i espècies de mamífers, i va descriure innombrables fòssils, sovint recuperats gràcies als seus propis esforços de treball de camp. La seva bona sort amb els descobriments de primats fòssils és llegendària, però això no ha d’amagar el seu bon ull per a l’estudi dels fòssils, el fet d’haver treballat de valent, i el talent a l’hora d’identificar temes de recerca candents.

Els fòssils que va excavar i els tàxons que va descriure constituiran una contribució duradora a la sistemàtica dels mamífers, i les seves publicacions més influents ben segur continuaran sent citades durant molts anys. Però el seu llegat va molt més enllà de la seva producció científica, perquè l’establiment de l'ICP no només va beneficiar el seu propi equip, sinó que també va proporcionar les condicions adequades perquè noves generacions de personal investigador en paleontologia de vertebrats prosperessin a Catalunya.

L’oportú descobriment de Pierolapithecus fou una carambola còsmica, una d’aquelles que només passen un cop cada  milió d’anys. Però saber aprofitar aquesta oportunitat per impulsar de l’escola catalana de paleontologia de vertebrats és un mèrit indiscutible de Salvador Moyà-Solà. El temps i les energies dedicats a la direcció de l’ICP, mentre alhora liderava un grup de recerca, és un esforç incommensurable. Així i tot, la consolidació de l’ICP durant els darrers anys, demostra que els sacrificis van ser valuosos i ben invertits. I, així com Crusafont és el pare de la paleontologia de vertebrats a Catalunya, sense Moyà-Solà no hi hauria pas una escola catalana de paleoprimatologia.

A l’esquerra, Salvador Moyà-Solà excavant el 3 de juliol de 2012. A la dreta, part de l’equip d’excavació a començaments de juliol de 2003 (d’esquerra a dreta, Jordi Galindo, Begoña Poza, Checa, Cheyenn Rotgers, David M. Alba i Moyà-Solà). Fotografies:  David M. Alba / Salvador Moyà-Solà.

El llegat de Moyà-Solà

Després de cinc dècades d'activitat investigadora, el Prof. Moyà-Solà es veu ara obligat a jubilar-se als 70 anys. Tanmateix, atès que romandrà afiliat a l’ICP com a investigador emèrit, una generació més de joves estudiants es podrà seguir beneficiant-se de la seva expertesa en primats, artiodàctils i altres mamífers fòssils.

Des de l’ICP, volem agrair-li sincerament el coratge que va demostrar i el lideratge que exercí durant una etapa clau de la paleontologia al nostre país. Li transmetem els nostres millors desitjos en aquesta nova etapa vital, en què podrà continuar aprofundint els seus interessos de recerca mentre gaudeix de la família i de la llibertat que comporta estar lliure d’obligacions institucionals. Sens dubte, s’ho ha ben guanyat. Crusafont sembrà la llavor i regà el planter, però fou Moyà-Solà qui, quatre dècades després, feu créixer l’arbre més alt i robust que mai... fins que florí. Així doncs, fem tot el possible per honorar aquest llegat assegurant-nos que l’ICP continua prosperant en el futur.

Imatge principal: Salvador Moyà-Solà a la seva oficina. Fotografia: Jordi Pareto.

Per a més informació:

• Alba, D. M. (2025). Research trajectory, works, and legacy of Salvador Moyà-Solà as a vertebrate paleobiologist. Journal of Mammalian Evolution, 32, 24. https://doi.org/10.1007/s10914-025-09760-9