Detalle de un entrenudo que muestra un extremo libre de una hoja doblada hacia abajo (A) y cutícula de Frenelopsis mostrando los estomas hundidos y alineados (B).Una investigación conjunta de la Universidad de Barcelona y el Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont revela que las coníferas Frenelopsis se reproducían solo de manera vegetativa a finales del Mesozoico en la zona que actualmente ocupan los Pirineos y que esta circunstancia habría contribuido a su extinción. El hallazgo ha sido publicado en la revista Evolving Earth.

Detall d'un internode que mostra un extrem lliure d'una fulla plegada cap avall (A) i cutícula de Frenelopsis mostrant els estomes enfonsats i alineats (B).Una recerca conjunta de la Universitat de Barcelona i l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont revela que les coníferes Frenelopsis es reproduïen només vegetativament a finals del Mesozoic a la zona que actualment ocupen els Pirineus i que aquesta circumstancia hauria contribuït a la seva extinció. La troballa ha estat publicada a la revista Evolving Earth.

Frenelopsis va ser un gènere de coníferes mesozoiques molt abundant durant el Cretaci, fa entre 145 i 66 milions d’anys, en les illes i continents que vorejaven l’antic mar tropical de la Tetis, precursor de la Mediterrània. Aquesta planta, d’aspecte similar a les actuals savines, va viure formant denses poblacions quasi monoespecífiques en els aiguamolls d’aigua dolça i salabrosa, on produïen una gran quantitat de biomassa.

Un estudi dut a terme per un equip de paleobotànica del Departament de Dinàmica de la Terra i de l’Oceà (Universitat de Barcelona), de l’IRBio i del Grup de Recerca d’Ecosistemes de Dinosaures (Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont) ha mostrat que aquesta conífera va presentar una primera etapa expansiva i d’elevada biodiversitat durant el Cretaci inferior (fa entre 145  i 100 milions d’anys), seguida d’un llarg declivi durant el Cretaci superior (fa entre 100 i 66 milions d’anys). L’actual península ibèrica, aleshores Iberoarmòrica, una paleoilla dins de l’arxipèlag de la mar de Tetis, va ser un focus important d’especiació de Frenelopsis, tant amb espècies endèmiques com amb d’altres que van gaudir d’una àmplia distribució geogràfica.

Mapa paleogeogràfic amb la distribució dels darrers Frenelopsis a la illa Iberoarmòrica

Mapa paleogeogràfic amb la distribució dels darrers Frenelopsis a la illa Iberoarmòrica

Els darrers representants d’aquesta conífera es troben al Cretaci terminal del Pirineu (fa uns 68-70 milions d’anys), on les seves restes vegetatives, molt abundants, van ser precursores del lignit explotat, per exemple, a les mines de Fígols, Vallcebre i Saldes (Catalunya). Contràriament al que seria previsible, el pol·len d’aquesta conífera, anomenat Classopollis, no s’ha trobat en cap dels jaciments del Cretaci terminal del Pirineu, malgrat que es tracta d’un pol·len gran i resistent que es produïa en grans quantitats. Aquesta absència, juntament amb el fet que es detecten grans de pol·len abortius en alguns jaciments més antics, ha portat a proposar la hipòtesi que les darreres poblacions de Frenelopsis del Pirineu només es reproduirien vegetativament i sobreviurien com a relictes en la paleoilla. Per a confirmar aquesta hipòtesi de l’esterilitat masculina cal seguir investigant sobre el pol·len de Classopollis del Pirineu.

Imatge principal: Detall d'un internode que mostra un extrem lliure d'una fulla plegada cap avall (A) i cutícula de Frenelopsis mostrant els estomes enfonsats i alineats (B).

Article original:

Marmi, J., Tosal, A. & Martín-Closas, C. (2023). Evolutionary history, biogeography, and extinction of the Cretaceous cheirolepidiaceous conifer, Frenelopsis. Evolving Earth 1, 100017. DOI: https://doi.org/10.1016/j.eve.2023.100017

 

Un artículo publicado por el paleobotánico Josep Marmi, investigador del Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), analiza como las plantas con flor colonizaron los ambientes de finales del Cretáceo. El estudio define diferentes ambientes donde se observa como este grupo de plantas competía en los antiguos ecosistemas dominados por coníferas, helechos y algas. La reconstrucción de estas comunidades vegetales puede aportar información relevante para averiguar cómo los dinosaurios se adaptaron a estos cambios de vegetación y aportar información sobre las causas de su extinción.

Patrons:

logo generalitat        logo uab

Awards:

Excellence in research

With the support of:

logo icrea    logo ue

CERCA Center:

logo cerca