© Christopher M. Smith

Un article publicat a Science per personal investigador de l’American Museum of Natural History (AMNH), l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) i del NYIT College of Osteopathic Medicine revela que molts dels postulats actuals sobre l’evolució humana no són compatibles amb les evidències que proporciona el registre fòssil.

 Alessandro Urciuoli durant la lectura de la tesi

Alessandro Urciuoli, investigador del Grupo de Paleoprimatología y Paleonatropología del Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), ha defendido hoy la tesis doctoral en la que explora la utilidad de la morfología de los canales semicirculares del oído interno como herramienta para establecer relaciones filogenéticas entre los primates catarrinos. Su trabajo ha sido dirigido por Salvador Moyà-Solà y David M. Alba (ICP).

 Alessandro Urciuoli durant la defensa de la tesi doctoral

Alessandro Urciuoli, investigador del Grup de Recerca de Paleoprimatologia i Paleoantropologia de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), ha defensat avui la tesi doctoral on explora la utilitat de la morfologia dels canals semicirculars de l'orella interna com a eina per establir relacions filogenètiques entre els primats catarrins. El seu treball ha estat dirigit per Salvador Moyà-Solà i David M. Alba (ICP).

"A resume of human evolution" de chriskatsie bajo licencia CC BY-NC 2.0

Un estudio en PNAS liderado por el Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) analiza la relación de parentesco entre dos grandes primates antropomorfos del Mioceno (Hispanopithecus y Rudapithecus) a partir de la morfología de los canales semicirculares de su oído interno. Esta estructura anatómica se ha revelado como muy informativa para reconstruir el parentesco entre las especies de primates fósiles y confirma que ambos géneros de homínidos son distintos, y muy similares a los chimpancés y a los bonobos actuales. Estos habrían conservado en gran medida la forma ancestral mientras que los orangutanes se habrían alejado de ella más que los otros antropomorfos.

"A resume of human evolution" de chriskatsie sota llicència CC BY-NC 2.0

Un estudi a PNAS liderat per l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) analitza la relació de parentiu entre dos grans primats antropomorfs del Miocè (Hispanopithecus i Rudapithecus) a partir de la morfologia dels canals semicirculars de la seva orella interna. Aquesta estructura anatòmica es molt informativa de cara a reconstruir el parentiu entre les espècies de primats fòssils i confirma que els dos gèneres d'homínids són diferents, i molt similars als ximpanzés i als bonobos actuals. Aquests haurien conservat en gran mesura la forma ancestral mentre que els orangutans s'haurien allunyat d'ella més que els altres antropomorfs.

 Recreació de l’aspecte en vida del cérvol mesquer del Miocè  Micromeryx.  (Per cortesia d’Israel M. Sánchez / Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont)

Els canvis en la dieta del remugant Micromeryx, un cérvol mesquer extint que va habitar en les mateixes zones que els hominoïdeus i els pliopitecoïdeus durant el Miocè, ha revelat que aquests primats extints van ocupar hàbitats diferents a Catalunya com a conseqüència de les seves diferents preferències alimentàries i tipus de locomoció. Els canvis en la vegetació provocats per un augment de l'aridesa expliquen perquè aquests dos grups mai van cohabitar. L'estudi ha estat publicat a BMC Biology per personal investigador de la Universitat de Saragossa, l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i la Universitat Complutense de Madrid.

Un article encapçalat per un equip investigador del American Museum of Natural History amb participació de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont ha analitzat amb detall la pelvis i vèrtebres lumbars d’Oreopithecus bambolii, un primat d’uns 7 milions d’anys d’antiguitat. La recerca, publicada a la revista PNAS, aporta noves evidències sobre la locomoció d’aquest controvertit hominoïdeu.

Un estudio liderado por la Universidad de Copenhague con la participación del Institut de Biologia Evolutiva (IBE) y el Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) ha analizado las proteínas contenidas en un molar fósil del primate extinto Gigantopithecus. Se trata de la evidencia molecular más antigua de un hominoideo y ha permitido reconstruir su historia evolutiva. La investigación ha sido publicada hoy en la revista Nature.

Un estudi liderat per la Universitat de Copenhaguen amb la participació de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE) i l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) ha analitzat les proteïnes contingudes en una molar fòssil del primat extint Gigantopithecus. Es tracta de l'evidència molecular més antiga d’un hominoïdeu i ha permès reconstruir la seva història evolutiva. La recerca ha estat publicada avui a la revista Nature.

L’estudi morfomètric del fèmur del primat fòssil Aegyptopithecus zeuxis ha revelat que l’estructura del maluc (una part de l’anatomia molt relacionada amb el sistema locomotor) dels cercopitècids (o mones del Vell Món) i els hominoïdeus (que inclouen els simis antropomorfs com els ximpanzés i els humans) va divergir evolutivament—en direccions oposades—a partir d’una forma primitiva de l’Oligocè.  

Página 1 de 2

Patrons:

logo generalitat        logo uab

Awards:

Excellence in research

With the support of:

logo icrea    logo ue

CERCA Center:

logo cerca b

xnxxarabsex

sexe libre

sexsaoy

sexjk

russian sex

afdalsex