L’investigador de l’ICP David M. Alba publica aquestat setmana a la prestigiosa revista Evolutionary Anthropology un article que revisa el conjunt de restes fòssils d’hominoïdeus del Vallès-Penedès i en perfila les seves implicacions pel que fa a l’evolució d’aquest grup. Malgrat que encara hi ha discussió científica al voltant d’alguns elements, els homínids catalans es mostren cada cop més com a formes primitives de la família Hominidae (grans antropomorfs i humans), tot i que no s’exclou un parentiu més proper amb orangutans que amb els antropomorfs africans i els humans.
Un equip internacional d’investigadors de la Universitat de Missouri i de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont descriuen la pelvis d’en Pau (Pierolapithecus catalaunicus) trobada a l’Abocador de Can Mata (els Hostalets de Pierola) l’any 2003, en un article publicat en línia a la revista Journal of Human Evolution. Més de 8 anys després de la publicació a la revista Science de la troballa d’en Pau, els seus fòssils encara són objecte d’estudi i donen lloc a noves publicacions científiques.
Dues dents de fa uns 12 milions d’anys trobades al jaciment de La Grive Saint-Alban (França) van ser atribuïdes durant el segle XX a Dryopithecus fontani que, durant dècades, va ser l’única espècie de primat hominoïdeu del Miocè present a Europa. El descobriment recent de noves espècies a Catalunya va posar en dubte aquesta assignació que ara han confirmat investigadors de l’ICP en un article publicat a la revista American Journal of Pshysical Anthropology.
L’investigador associat de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), Sergio Almécija, publica avui un article a Nature Communications on analitza el fèmur d’Orrorin tugenensis, un membre molt primitiu del llinatge humà que va viure fa 6 milions d’anys a Kenya. L’estudi revela que el fèmur d’Orrorin presenta una combinació única de caràcters primitius i moderns, essent intermedi temporalment i morfològicament entre els antropomorfs fòssils del Miocè i altres membres més tardans del llinatge humà, els australopitecs. La troballa suposa un avenç important en la comprensió dels orígens del bipedisme.
L'especialització alimentària que va permetre l'expansió dels hominoïdeus d'Àfrica cap a Euràsia fa 14 milions d'anys també sembla haver estat responsable de la seva desaparició. Un estudi publicat avui a PLOS ONE per un equip d'investigadors de l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont s'infereix la dieta de cinc espècies d'hominoïdeus de la Península Ibèrica a partir del microdesgast que presenten les seves dents i integra els resultats amb els d'altres espècies de l'est d'Europa. Un canvi climàtic hauria reduït la disponibilitat del seu aliment principal i les espècies no s'haurien adaptat a altres recursos alimentaris.
Un article publicat al Journal of Human Evolution per investigadors de l’ICP descriu els vuit fragments vertebrals disponibles de l’hominoïdeu miocè Hispanopithecus laietanus, popularment conegut com en Jordi. L’estudi d’aquestes restes dóna suport a la hipòtesi prèvia que proposava que Hispanopithecus es desplaçava suspès de les branques i grimpava verticalment als troncs però que també tenia una notable capacitat de caminar de forma quadrúpeda per sobre de les branques, una característica primitiva en comparació amb els hominoïdeus moderns. Aquesta combinació de comportaments locomotors no la presenta cap membre actual d’aquest grup.
