fbpx

© Christopher M. Smith

Un article publicat a Science per personal investigador de l’American Museum of Natural History (AMNH), l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) i del NYIT College of Osteopathic Medicine revela que molts dels postulats actuals sobre l’evolució humana no són compatibles amb les evidències que proporciona el registre fòssil.

"A resume of human evolution" de chriskatsie sota llicència CC BY-NC 2.0

Un estudi a PNAS liderat per l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) analitza la relació de parentiu entre dos grans primats antropomorfs del Miocè (Hispanopithecus i Rudapithecus) a partir de la morfologia dels canals semicirculars de la seva orella interna. Aquesta estructura anatòmica es molt informativa de cara a reconstruir el parentiu entre les espècies de primats fòssils i confirma que els dos gèneres d'homínids són diferents, i molt similars als ximpanzés i als bonobos actuals. Aquests haurien conservat en gran mesura la forma ancestral mentre que els orangutans s'haurien allunyat d'ella més que els altres antropomorfs.

Un equip de recerca encapçalat per la Universitat de Copenhaguen en col·laboració amb el Centro Nacional de Investigación sobre la Evolución Humana (CENIEH-ICTS), així com d'altres institucions incloent l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) ha aconseguit recuperar un dels conjunts de dades genètiques més antic a data d’avui. La seqüenciació de les proteïnes de l’esmalt dental de fa 800.000 anys d’Homo antecessor ha permès determinar la seva posició en l’arbre genealògic humà. La recerca ha estat publicada a Nature i confirma el potencial de la paleoproteòmica en l’estudi de l’evolució.

Un estudi liderat per la Universitat de Copenhaguen amb la participació de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE) i l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) ha analitzat les proteïnes contingudes en una molar fòssil del primat extint Gigantopithecus. Es tracta de l'evidència molecular més antiga d’un hominoïdeu i ha permès reconstruir la seva història evolutiva. La recerca ha estat publicada avui a la revista Nature.

Investigadors de la Universitat Stony Brook i l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) analitzen en un article publicat a Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS) com va canviar la morfologia dels dits dels peus per permetre el desplaçament bípede dels primers hominins. L’estudi revela que el dit gros del peu va mantenir la seva capacitat prensil fins fa relativament poc temps.

L’investigador de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, Sergio Almécija, d’una banda, i Nathan M. Young, de la Universitat de Califòrnia, de l’altra, han intercanviat opinions aquesta a través de la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS) sobre com podria haver estat l’avantpassat comú entre humans i ximpanzés, el que es coneix com el LCA. Aquests tipus de debats científics permeten fer avançar determinades àrees de coneixement.

Imatge gràfica exposició Gairebé Humans

La primera exposició temporal del Museu de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), “Gairebé Humans: Origen i evolució dels hominoïdeus”, ens  descobrirà la història de la superfamília de primats de la que formem part els humans. La mostra s’inaugurarà durant la primera setmana de setembre i compta amb el finançament d’Unnim Obra Social. Alguns dels seus protagonistes destacats seran els homínids fòssils de la conca del Vallès-Penedès, entre els que Pierolapithecus catalaunicus n’és el més conegut.

Demà dijous el Museu de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) inaugura l’exposició 'Gairebé humans: Origen i evolució dels hominoïdeus' que compta amb el patrocini de l’Obra Social d’Unnim Caixa. Entre els seus protagonistes en destaquen els homínids fòssils de la conca del Vallès-Penedès: en Pau, Pierolapithecus catalaunicus; en Jordi, Hipanopithecus laietanus; i en Lluc, Anoiapithecus brevirostris.

Salvador Moyà sosté el crani de Pau

 El 4 de desembre de 2002 unes obres a l’abocador de Can Mata, als Hostalets de Pierola, feien  sortir a la superfície les primeres restes d'un fòssil el nom del qual acabaria fent-se famós: Pau. Més de 10 anys després de la seva troballa, el Pierolapithecus catalaunicus (el nom científic de Pau) ha aportat una valuosa informació sobre l’origen de l’estructura corporal dels homínids. Plantegem a Salvador Moyà, investigador ICREA i director de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, 10 preguntes sobre en Pau.

Reconstrucció de l'espècimen fòssil Hispanopithecus laietanus, a partir de les restes trobades a Can Llobateres. Laura Celià. ICP

L’investigador de l’ICP Sergio Almécija publica aquesta setmana un article a la revista Journal of Human Evolution que confirma que l’espècie coneguda com Hispanopithecus laietanus, el representant més famós del la qual és conegut popularment com a Jordi, caminava d’una forma particular que no ha estat observada en altres primats actuals. A partir de l’estudi de la tíbia de Jordi s’ha confirmat que H. laietanus combinava la capacitat d’escalar i grimpar verticalment amb l’habilitat de caminar de quatre grapes per sobre dels arbres.

Pàgina 1 de 2

Patrons:

logo generalitat        logo uab

Awards:

Excellence in research

With the support of:

logo icrea    logo ue

CERCA Center:

logo cerca b

xnxxarabsex

sexe libre

sexsaoy

sexjk

russian sex

afdalsex