Investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) en col·laboració amb investigadors del Museo Nacional de Ciencias Naturales (MNCN-CSIC), la Universitat Complutense de Madrid (UCM) i la Universitat de València (UV) publiquen aquesta setmana a la prestigiosa revista PLOS ONE un treball que descriu un nou gènere d’úrsid, Kretzoiarctos, que situa l’origen del llinatge del panda gegant a Espanya fa entre 11 i 12 milions d’anys.
El panda gegant Ailuropoda melanoleuca, que actualment només habita a la Xina, hauria evolucionat a partir de formes més basals, de les quals les restes més antigues s’han trobat a l’Abocador de Can Mata (els Hostalets de Pierola, Anoia) i a Nombrevilla (Daroca, Saragossa).
Tal dia com avui, ara fa 10 anys, es van descobrir les primeres restes del primat fòssil Pierolapithecus catalaunicus a l’Abocador de Can Mata (els Hostalets de Pierola, l’Anoia). Al dia següent es va recuperar el crani i d’altres restes, que sumaren fins a 84 un cop acabades les excavacions uns mesos després. Des d’aquell 4 de desembre de 2002 han passat moltes coses en el món de la recerca i, tot plegat, consolida Pierolapithecus com l’homínid fòssil clau a l’hora d’entendre l’origen de l’anatomia moderna dels grans antropomorfs i els humans.
L’investigador de l’ICP David M. Alba publica aquestat setmana a la prestigiosa revista Evolutionary Anthropology un article que revisa el conjunt de restes fòssils d’hominoïdeus del Vallès-Penedès i en perfila les seves implicacions pel que fa a l’evolució d’aquest grup. Malgrat que encara hi ha discussió científica al voltant d’alguns elements, els homínids catalans es mostren cada cop més com a formes primitives de la família Hominidae (grans antropomorfs i humans), tot i que no s’exclou un parentiu més proper amb orangutans que amb els antropomorfs africans i els humans.
Investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) publiquen avui al Journal of Systematic Palaeontology la troballa de noves restes del barbourofèlid Albanosmilus jourdani. Un crani complet, una calota i algunes mandíbules de jaciments dels Hostalets de Pierola i de Terrassa, juntament amb les restes fòssils que ja es coneixien al Vallès-Penedès, permeten confirmar que aquesta espècie correspon al gènere Albanosmilus, i no al gènere Sansanosmilus com es pensava fins ara. L’estudi, que duu a terme una anàlisi de gran part del barbourofèlids que es coneixen, mostra també que el gènere Barbourofelis s’hauria originat a Nord Amèrica durant el Miocè mitjà, després de la dispersió d’Albanosmilus per aquest continent des d’Euràsia.
Un equip internacional d’investigadors de la Universitat de Missouri i de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont descriuen la pelvis d’en Pau (Pierolapithecus catalaunicus) trobada a l’Abocador de Can Mata (els Hostalets de Pierola) l’any 2003, en un article publicat en línia a la revista Journal of Human Evolution. Més de 8 anys després de la publicació a la revista Science de la troballa d’en Pau, els seus fòssils encara són objecte d’estudi i donen lloc a noves publicacions científiques.
Investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) descriuen en un article publicat a la revista Journal of Human Evolution noves restes dentals de dues femelles de l’espècie Anoiapithecus brevirostris. Un dels fòssils té entre 12.3 i 12.2 milions d’anys d’antiguitat, la qual cosa el converteix en l’evidència més antiga d’una espècie d’hominoïdeu (el grup de primats que inclou els gibons, orangutans, ximpanzés, goril·les i humans) a la península Ibèrica.
La descripció del fèmur d’Orrorin tugenensis publicat a Nature Communications per diversos investigadors del Grup de Recerca de Paleoprimatologia de l’ICP o l’article a Cretaceous Research amb la troballa de 4 noves oospècies de dinosaures a Coll de Nargó del Grup de Recerca de Mesozoic, han format part d’alguns dels resums de notícies científiques d’aquest any 2013 de revistes tan prestigioses com Scientific American o de l’agència de notícies científiques SINC.
Un article publicat al Journal of Human Evolution per investigadors de l’ICP descriu els vuit fragments vertebrals disponibles de l’hominoïdeu miocè Hispanopithecus laietanus, popularment conegut com en Jordi. L’estudi d’aquestes restes dóna suport a la hipòtesi prèvia que proposava que Hispanopithecus es desplaçava suspès de les branques i grimpava verticalment als troncs però que també tenia una notable capacitat de caminar de forma quadrúpeda per sobre de les branques, una característica primitiva en comparació amb els hominoïdeus moderns. Aquesta combinació de comportaments locomotors no la presenta cap membre actual d’aquest grup.
