Parlem d’insectívors, que ja n’és l’hora

09 Mai 2011
3149 times

Musaranya a l'espatlla d'en Marc Furió.

En els estudis paleoecològics i de biodiversitat de mamífers els insectívors, el grup que inclou les musaranyes i els eriçons i talps actuals, sempre han estat els grans oblidats. L’excusa: que no en sabíem prou. A l’ICP en tenim un dels pocs experts internacionals, en Marc Furió. En un treball publicat recentment, del que n’és l’autor principal, una anàlisi d’aniuament –usada per primera vegada en ecosistemes fòssils- permet demostrar una estructura aniuada de les faunes insectívores del Miocè a l’oest d’Europa. 

Els insectívors del Miocè a la Mediterrània eren pocs i, a més a més, un subconjunt dels que trobem en latituds més elevades. Aquesta és alhora la hipòtesi i la conclusió del treball que acaba de publicar la revista Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology (Paleo3) i que porta per títol “Predictable structure of Miocene insectivore (Lipotyphla) faunas in Western Europe along a latitudinal gradient”.

 

La hipòtesi es va fer evident en un treball previ d’en Marc i Lars W. Van den Hoek – un altre dels autors de l’article i investigador del Netherlands Centre for Diversity Naturalis- quan recopilaven la informació disponible publicada fins aleshores sobre insectívors fòssils a Espanya. En Marc i en Lars es van adonar d’un fet que havia passat desapercebut a la resta d’especialistes en micromamífers: les comunitats d’insectívors dels jaciments catalans eren força més diverses que les dels jaciments de Teruel, i a la vegada, aquestes eren més riques que les de Madrid. En canvi, mirant cap al nord, les associacions catalanes eren més pobres que les franceses, i aquestes menys diverses que les suïsses, les alemanyes o les austríaques. Hi havia un patró latitudinal: com més al nord, més diversitat d’insectívors.

Una estructura aniuada

El més destacable era que en aquestes comparatives els gèneres identificats en les conques més al sud eren sempre un subconjunt de les conques més al nord. Tot portava a pensar en un patró d’aniuament i, en general, aquest tipus de patrons són indicadors d’algun gradient ambiental subjacent. Per això, a l’estudi publicat ara a Paleo3 s’hi afegí també l’Isaac Casanovas, investigador de l’ICP i especialista en anàlisis paleoecològics.  A partir de les dades de faunes insectívores del Miocè en 400 localitats d’Espanya, França, Suissa, Àustria i Alemanya van demostrar que aquest patró es pot modelitzar estadísticament en una estructura d’aniuament durant pràcticament tot el Miocè.

L’estructura d’aniuament és pròpia de molts ecosistemes actuals, i té diverses aplicacions. Una d’elles és que, per exemple, permet predir quines espècies corren més risc d’extinció a curt termini dintre d’ una associació, o quines tenen més probabilitat d’èxit per ser introduïdes a un zona concreta on no hi són presents. En aquest cas, és la primera vegada que s’ha fet servir l’anàlisi d’aniuament en una modelització d’ecosistemes fòssils certificant que, en general, les comunitats d’insectívors s’anaven empobrint progressivament des del centre d’Europa fins al sud de la Península Ibèrica. L’explicació té a veure probablement amb els requeriments biològics d’aquests petits animals i la gradació decreixent del règim de pluges en aquest mateix transsecte.

Imatge d'un eriçó actual.

La recerca amb més detall: temperatures d’aniuament i talps

El fet que la biodiversitat d’un conjunt d’espècies presenti un patró d’aniuament implica un cert ordre. Per això, donat que per principis termodinàmics, ordre, temperatura, informació i entropia són conceptes que tenen molt a veure, l’observable amb el que es mesura el grau d’aniuament s’anomena temperatura. Un patró d’aniuament perfecte tindria temperatura 0. En el cas d’un desordre màxim, que marca l’escala, la temperatura seria 100. Les temperatures d’aniuament calculades en aquest treball pels diferents agrupaments d’insectívors –seguint les unitats biocronològiques anomenades zones MN- es mouen en un rang d’entre 3,75 per l’agrupament més nombrós i 18,47 per un dels menys nombrosos. Amb l’excepció de l’agrupament MN1, que amb una temperatura de 42.91 sembla indicar un aniuament molt pobre. Això es podria explicar, però, pel fet que aquesta zona no inclou dades de cap regió mediterrània.

Són també interessants els resultats d’estudis paleobiològics. Tal i com ens explica en Marc “en climes humits, com el que hi havia al centre d’Europa, una mateixa zona permetia la convivència de més de cinc espècies diferents de talps: hi havia facilitat per excavar galeries o acumulacions d’aigua perquè totes trobessin aliment. Però a mesura que el clima s’anava fent més sec cap al sud, la limitació de recursos feia que la competència ecològica entre espècies fos més dura; cada cop menys espècies podien conviure juntes. El mateix passava amb altres espècies d’insectívors adaptades a menjar cargols que, com tothom sap, són molt més abundants allà on plou amb regularitat que on només ho fa esporàdicament. On avui hi ha Berlín l’ecosistema podia donar cabuda a més de vint espècies diferents d’insectívors, mentre que en aquell mateix moment on avui hi ha Madrid només n’hi havia tres.

 

+ info Furió, M., Casanovas-Vilar, I. & Van den Hoek Ostende, L.W. (2011). Predictable structure of Miocene insectivore (Lipotyphla) faunas in Western Europe along a latitudinal gradient. Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology 304: 219-229.

Last modified on Dilluns, 19 Març 2018 12:32
Rate this item
(0 votes)

Patrons:

logo generalitat        logo uab

Guardons:

Excellence in research

Amb el suport de:

logo icrea    logo ue

Membres de:

logo cerca b

xnxxarabsex

sexe libre

sexsaoy

sexjk

russian sex

aflam neek sex