L’objectiu de la recerca que recull de l’article ‘Late Miocene insular mice from the Tusco-sardinian palaeobioprovince provide new insights on the palaeoecology of the Oreopithecus faunas’ és saber en quin ambient vivia l’Oreopithecus, basant-se en les característiques de la dentició dels múrids (família de rosegadors que inclou rates i ratolins) que convivien amb ell. Per tal de dur a terme la investigació s’han estudiat els molars de les espècies Anthracomys i Huerzelerinys presents en les illes de la Toscana i Sardenya.
Els estudis publicats fins ara apuntaven dues línies diferents en relació a l'entorn d’aquest homínid anomenat popularment el ‘simi del pantà’. D’una banda, els fòssils de plantes (pol·len i fulles) dels jaciments amb Oreopithecus indiquen que va viure en boscos subtropicals acompanyats de zones pantanoses. D’altra banda, investigacions amb fòssils de mamífers semblen indicar que es tractava d’un ambient més semblant a una sabana, és a dir més àrid i sense zones boscoses importants. Aquesta informació s’extreu de l’adaptació de les dents dels mamífers que són més altes (hipsodontes), i més pròpies d’animals que habitaven en praderes i ambients secs. Les espècies que viuen en boscos presenten una dentició més baixa, i de ràpid desgast en comparació els animals que viuen en praderes i altres ambients més secs.
Els resultats de l’estudi signat per l'Isaac, juntament amb altres investigadors de l’ICP i de la Universitat de Florència, són que els múrids que van viure amb l’Oreopithecus presenten unes dents molt altes, i amb les principals crestes tallants orientades tal com les tenen les rates i ratolins que s’alimenten d’herbes i que viuen en medis àrids. Aquesta conclusió seria coherent els resultats dels estudis amb mamífers (bòvids) dels que hem parlat anteriorment, i contradictori al mateix temps amb la informació aportada pels fòssils de plantes.
Nova Hipòtesi
La nova hipòtesi proposa que el fet de viure en una illa pot haver determinat l’evolució d’aquests trets en la dentició d'aquests murids. Sabem que l’ambient insular no és comú al continental, i que la majoria de mamífers que van viure en illes presenten trets característics en la dentició que permeten que aquesta duri més temps sense desgastar-se tan ràpidament. Com a exemple tenim l’estudi de Myotragus balearicus. Aquesta podria ser una resposta evolutiva a l’alta competència que hi ha en els medis insulars: un espai més petit, amb menys recursos alimentaris, i on si la població d’animals creix molt pot desembocar en un període d’absència d’aliments. Literalment acaben ‘menjant-se l’illa’. En aquests casos cal consumir recursos menys nutritius, com plantes més dures, les tiges d’aquestes plantes, etc, en comptes d’alimentar-se amb productes de més qualitat com són fruits i fulles. En aquest context, un animal que pugui processar aquests productes més abrasius, és a dir amb dents preparades per fer-ho, té més possibilitats de sobreviure. Això podria explicar perquè tots els mamífers insulars tendeixen a tenir dents altes. De fet, el mateix Oreopithecus té unes dents força particulars, més simples, més altes i amb un esmalt més gruixut que d’altres homínids com Hispanopithecus. Això ens indica que potser també es podria alimentar de productes de menys qualitat.
Les conclusions del text publicat a la prestigiosa revista americana recalquen el fet que són necessàries més proves que recolzin aquest estudi, però que l’evolució de manera independent dels trets diferencials de les denticions dels mamífers insulars pot ser una hipòtesi de partida.
