Super User

Curabitur ultrices commodo magna, ac semper risus molestie vestibulum. Aenean commodo nibh non dui adipiscing rhoncus.

 

El passat divendres dia 20 de novembre, el campus de la UAB es va transformar en un Campus Geològic. L’Institut Català de Paleontologia (ICP) juntament amb el Departament de Geologia de la Universitat Autònoma de Barcelona van organitzar una gimcana paleo-geològica en motiu de la Setmana de la Ciència.

 El alumnes del grup de Ciències de la Terra de 1er de batxillerat de l’IES Forat del Vent de Cerdanyola del Vallès van ser els protagonistes d’aquesta gimcana pensada per promoure les capacitats de treballar en equip, d’orientació i de resolució de problemes “in situ”, així com per aportar nous coneixements sobre la geologia i la paleontologia als estudiants. Es van treballar tant temes científics com de campus universitari. Tots els alumnes que participaren ,van acabar sent bons coneixedors tant del campus de la UAB, com de conceptes de paleontologia o de geologia i de les seves aplicacions industrials.

Els participants varen rebre un mapa del campus, guies d’identificació de roques i minerals, material didàctic sobre els períodes geològics i una brúixola. El seu objectiu inicial, aconseguir localitzar les proves. Un cop trobades, van haver d’excavar un petit pou fins arribar al nivell freàtic, picar roques per identificar-les, trobar fòssils amagats, o trobar minerals aplicats a la vida quotidiana. D’altra banda, van aconseguir superar un seguit de proves intermèdies per tal d’aconseguir punts extres. Entre aquests reptes podem destacar la troballa d’estalactites a la UAB o el fet de fer-se una fotografia de grup a les escultures de la Universitat. Així doncs, les columnes de la UAB envoltades d’alumnes de secundària van quedar immortalitzades a les càmeres digitals dels participants.

L’èxit de la gimcana va ser generalitzat. Tots els grups van aconseguir superar la majoria de les proves, i per tant, van ser mereixedors del diploma i els regals de participació. Tot i així, sí que va haver un grup que va aconseguir acumular tots els punts possibles i ser així, els guanyadors de la gimcana amb un premi especial: el llibre editat per l’ICP “Fa olor de dinosaures”.

Esperem poder tornar a repetir-ho perquè tots vàrem gaudir de l’experiència… Organitzadors i participants vàrem marxar amb un somriure als llavis. Així que l’any que ve, esperem nous grups!!

Cinc investigadors de l’ICP han rebut beques aquesta setmana.
Els dos primers en saber que se les havien otorgat han estat l’Arnau Bolet, de l’àrea de Mesozoic, i la Míriam Pérez, de Paleoprimatologia i Paleontologia humana. Ambdós ja gaudeixen d’una beca FPI del Ministeri de Ciència i Innovació que els ha permés demanar-ne una d’Estada breu pel 2010, que el han concedit. Aquestes beques tenen l’objectiu de permetre que investigadors espanyols realitzin estades d’uns dos mesos a institucions de l’estranger.

Les altres tres beques que han concedit a paleontòlegs de la casa persegueixen el mateix objectiu, tot i que no és necessari que el solicitant tingui una beca FPI per demanar-les. Concretament, la Judith Marigó, de l’àrea de paleoprimatologia i paleontologia humana, el Josep Fortuny, de Mesozoic i el Xavier Jordana, de l’àrea de Paleobiologia han rebut una beca del Synthesys, un organisme que busca facilitar les estades d’investigadors de països de la Unió Europea a centres d’investigació de la mateixa UE. Per exemple, els tres investigadors becats aniràn a realitzar una estada a París, concretament al Museu d’Història Natural de París, on podràn visitar les col·leccions de paleontologia.

L’edició espanyola de la prestigiosa revista National Geographic s’ha fet ressó de la publicació del descobriment d’en Lluc. Un article d’una pàgina ha explicat la descoberta, contextualitzant-la en el jaciment d’Hostalets de Pierola d’on també va sortir en Pau, i les conclusions a les que han arribat els investigadors de l’ICP.

L’article fa émfasi en la possible vinculació d’en Lluc i en Pau amb els Keniapitecins, el grup de simis que va emigrar d’Àfrica fa uns 15 milions d’anys i que va colonitzar Europa al mateix temps que es diversificaven. Entre aquests descendents dels keniapitecins hi trobariem en Pau i en Lluc.

 

 

 

 

 

A diferència del que generalment es creu, els esquelets de dinosauri complets i articulats són summament rars perquè un cadéver, en general, s'acaba desmuntant i els seus ossos són dispersats abans de la deposició, el soterrament i la fossilització. Els esquelets de dinosauri exposats en els museus són, en la majoria dels casos, muntats utilitzant ossos d'esquelets parcials d'individus diferents o ossos trobats de forma dispersa i, sovint, algunes parts són reconstruccions artificials.

 Fa deu anys, un esquelet de dinosauri extraordinàriament complet i perfectament articulat va ser excavat a Itàlia, en un jaciment conegut com el Villaggio del Pescatore, prop de la ciutat de Trieste, al nord del mar Adriático. El fòssil, de 70 milions d'anys d'antiguitat, va ser anomenat "Antonio". Va resultar evident que pertanyia als Iguanodontids, un grup de dinosauris herbívors comuns durant el Període Cretaci de l'Era Mesozoica (145-65 Milions d'anys), però les seves relacions reals amb altres membres del grup no estaven clares a primera vista.

 L'estudi de l'espècimen pel paleontòleg del Institut Català de Paleontologia Fabio Dalla Vecchia (qui era també el director científic de l'excavació els anys 1998-1999), publicat en l'edició de desembre del Journal of Vertebrate Paleontology, finalment revela moltes particularitats d'aquell dinosauri excepcional. "Antonio" i sis espècimens parcials del mateix lloc representen una espècie abans desconeguda de dinosauri que ha estat anomenada Tethyshadros insularis que que vol dir "dinosauri hadrosauroide illenc de Tehtys". Tethys era un oceà que separava Àfrica del continent Euroasiàtic en l'època dels dinosauris. Els Hadrosauridos eren el grup de dinosauris iguanodontidos als quals Tethyshadros pertany. "Antonio", amb al voltant de 4 metres de llarg, és l'esquelet de dinosauri mig-gran més complet trobat a Europa des del descobriment del Iguanodon i el Dollodon el 1878 en Bernissart (Bèlgica) i un dels dinosauris més complets mai trobats en el món.

 Considerant l'evolució dels trets esquelètics en els dinosauris iguanodontids durant el Període Cretaci, la nova espècie se situa entre un Iguanodon més primitiu i vell (fa 125 milions d'anys) i els hadrosaurids més evolucionats propis del continent nord-americà i asiàtic, que van viure al voltant de fa 80-65.5 milions d'anys. Tethyshadros representa el primer descobriment d'un esquelet complet d'una forma tan intermèdia i revela per primera vegada la morfologia sencera del cos d'aquesta classe de dinosauri.

 A diferència dels seus "parents" nord-americans i asiàtics que van viure sobre amplis continents, Tethyshadros va habitar en una illa relativament petita en la part occidental de l'Oceà de Tethys, entre Àfrica i el continent del nord europeu. De fet, fa 70 milions d'anys, Europa del sud, occidental i central era un arxipèlag en les latituds subtropicales. No s'esperava trobar aquest tipus de dinosauri en aquella classe d'ambient com no s'esperaria avui el descobriment d'un ós polar en en una illa tropical. El nom científic Tethyshadros insularis subratlla aquesta característica insòlita del nou dinosauri.

 

 Sense arribar a ser un gegant, el tamany de Tethyshadros és considerable quan ho comparem amb un humà. Comparat amb els seus "parents" és més aviat diminut, probablement a causa del caràcter insular del seu hàbitat. De fet, animals suposadament grans desenvolupen grandàries més petites quan viuen aïllat en illes, un fenomen conegut com "enanism insular ". Exemples clàssics són els elefants que van poblar Sicília fa aproximadament cent mil anys i que mesuraven només un metre d'alt. Dinosauris hadrosaurids nord-americans contemporanis de Tethyshadros medeixen en general més de 8 metres de llarg, molt més gran que l'espècie italiana. Sabem que, igual que en aquest cas, l'enanisme insular havia afectat a altres dinosauris de l'Arxipèlag europeu.

 La morfologia de cos dels hadrosaurids nord-americans i asiàtics era bastant conservadora, en el sentit que es diferencien l'un a l'altre principalment per característiques concretes del cap, per exemple les crestes típiques d'alguna espècie. En canvi, Tethyshadros té una barreja curiosa de primitiu, evolucionat i trets estranys que permeten una clara diferenciació de qualsevol hadrosauroide conegut. El cap gran i allargat recorda el d'un cavall. En canvi, els membres del darrere s'asemblen molt més als d'hadrosauris nord-americans més evolucionats. No obstant això, la mà té només tres dits en comptes dels quatre habituals, i la mobilitat del dit estava limitada de manera que aquest no es pogués agafar. Així la mà probablement va ser utilitzada com un suport al moure's o al descansar. Els membres del darrere són més llargs i més robusts que els davanters, amb una tíbia molt més lliure que l'estret os que suggereix una actitud cursorial per a Tethyshadros. La cua mostra diverses característiques insòlites, mai observades en qualsevol altre hadrosaurid, incloent un final semblat a una tralla.

 La major part de modificacions de la cua podrien estar relacionades amb el desenvolupament de la musculatura connectada a la seva base que movia cap a enrere els membres del darrere. Això podrien ser remotes proves d'una actitud cursorial del nou dinosauri i hauria de ser investigat en major profunditat. També els trets insòlits de Tethyshadros poden ésser a causa de la seva vida en una illa, ja que trets peculiares sovint es desenvolupen en habitants illencs. L'evolució és més ràpida en illes i, curiosament, l'observació de diversos d'aquests casos per Charles Darwin, va ajudar a la formulació de la seva teoria sobre l'evolució de les espècies publicada fa exactament 150 anys.

 

Les relacions amb altres dinosauris hadrosauroides suggereixen que els avantpassats de Tethyshadros van arribar l'Arxipèlag europeu emigrant d'Àsia. Això també és veu suportat per la geografia del món tal i com els científics el suposen fa 70 milions d'anys. L'Oceà Tethys gradualment es tancava i les serralades Alpines començaven a formar-se a causa del moviment d'Àfrica cap al nord i la seva col·lisió incipient amb el continent Euroasiàtic. Una cadena d'illes es formava al llarg del marge del sud d'aquest a causa d'aquest esdeveniment, permetent la migració de dinosauris cap a l'oest saltant d'illa en illa.

Como ocurre en todas las familias, las que incluyen miembros fósiles no iban a ser una excepción, los parentescos no siempre están tan claros. Así lo sugiere el artículo recién publicado por Robles et al. (2010) en la revista Journal of Vertebrate Paleontology.

Estos investigadores del Institut Català de Paleontologia han arrojado un poco más de luz a la clasificación filogenética de los leptarctinos, una subfamilia de mustélidos, gracias a los nuevos restos craneodentales hallados en el Abocador de Can Mata, Barcelona.

Actualmente los mustélidos son una familia bastante numerosa de mamíferos carnívoros, entre los que se encuentran especies tan conocidas como los hurones, los armiños o las comadrejas. Este grupo hoy en día tiene representantes distribuidos por todo el mundo y cuenta con tres subfamilias diferenciadas y unas 65 especies en total.

El material inédito presentado en el estudio corrobora la hipótesis de que Trocharion  albanense forma parte de la subfamilia Leptarctinae y que además es su miembro más primitivo.

Estaríamos por tanto, ante un entrañable tío-abuelo de esta gran familia, que además, gracias al mismo estudio, parece consolidarse como único representante de la subfamilia descrito en Europa.

 

El Grupo de Faunas del Neógeno y Cuaternario se ocupa del estudio de los fósiles y de la dinámica de los paleoambientes y los ecosistemas durante estos períodos. El equipo se encarga del estudio en profundidad de las faunas de vertebrados desde diversos puntos de vista como el taxonómico (descripción de nuevos géneros y especies), filogenético (relaciones evolutivas entre varios

grupos) y el paleobiológico (estudio de los restos fósiles con un enfoque biológico). Además, también se ocupa de aspectos biostratigràfics y biocronològics (sucesión de los fósiles en los

estratos y en el tiempo), tafonómicos (estudio de la historia post-mortem y del proceso de fosilización de los restos) y paleoecológicos (estudio del clima y el ecosistema del pasado a fin de comprender la historia de la vida) 

 

Consultad el artículo original:

Robles, J.M., Alba, D.M., Moyà-Solà, S., Casanovas-Vilar, I., Galindo, J., Rotgers, C., Almécija, S. & Carmona, R. (In press). New craniodental remains of Trocharion albanense Major, 1903 (Carnivora, Mustelidae) from the Vallès-Penedès Basin (Middle to Late Miocene, Barcelona, Spain). Journal of Vertebrate Paleontology

 

 

Todo comenzó hace una semana, cuando los investigadores del Institut Català de Paleontologia sobrevolaban el Atlántico para asistir a la Reunión Anual de la American Association of Physical Anthropology (AAPA) que se celebraba en Albuquerque, Nuevo Méjico.

En esta reunión se dan cita prestigiosos investigadores de todo el mundo que exponen parte de sus últimas investigaciones en la materia.

Durante estas jornadas, se presentaron seis comunicaciones del centro que versaron sobre  diversas temáticas relacionadas con la Paleoantropología. La comisión asistente, en representación de todo del departamento de Paleoprimatología y paleontología humana, se encargó de exponer algunos de sus últimos descubrimientos en este campo.  A partir de los excepcionales restos encontrados en los yacimientos de Cataluña en los que trabajan, se ha podido realizar desde la descripción de dos nuevas especies de primates del Eoceno (entre los 55 y 33 millones de años) y la elaboración de una hipótesis que explica el tipo de locomoción de una de ellos, a las interesantes conclusiones extraídas de la relación entre el grado de encefalización e inteligencia atribuida a determinados homínidos; la relación entre la aparición del bipedismo de forma paralela a la adquisición de precisión manual o, la inferencia a partir de dos vértebras de uno de los primeros homínidos que podría haber ya caminado en postura erguida.

La reunión ha concluido, pero no el periplo de estos investigadores que, al igual que dos millones más de afectados, se encuentran a la expectativa de  que la caprichosa climatología se vuelva un poco más benigna y disminuya el riesgo de transporte aéreo.

Se espera que durante las próximas horas los investigadores puedan finalmente coger una avión que les lleve de vuelta a casa.

El departamento de Paleoprimatología y paleontología humana se encarga de estudiar el origen y evolución de los primates. Entre otros líneas de actuación, este equipo trabaja para documentar la llegada de los grandes simios a Eurasia, averiguar cuál es el origen del grupo y saber cómo se produjo la radiación de las diversas familias y subfamilias que lo componen hasta su extinción en Europa hace unos 8 millones de años.

 

… al menos para ciertos grupos cuando se trata de dispersarse de un continente a otro.

 

Así parecen indicarlo los últimos resultados publicados por investigadores del ICP en  la revista londinense Proceedings of the Royal Society B “

 

En el estudio se muestra como a través de la Tomografía Computerizada (técnica radiográfica no invasiva, ampliamente utilizada en Paleontología) se calcula el espesor relativo del esmalte dental detres homínidos,  miembros del clado de los grandes simios  antropomorfos y humanos, del Mioceno Medio (ca. 12 Ma) de Cataluña.

 

La regla de tres es sencilla, al menos en apariencia, un mayor grosor dental ofrece una mejor adaptación a alimentos más duros y por tanto más posibilidades de sobrevivir en entornos en los que no se encuentran los preciados frutos blandos.

 

Los resultados obtenidos por Alba et al. (2010) en el conjunto de yacimientos del Abocador de Can Mata, indican que Pierolapithecus y Anoiapithecus, considerados grandes simios antropomorfos basales, muestran un esmalte grueso, probablemente heredado de sus antepasados afropitécidos(kenyapitecinos) que fueron los primeros que se dispersaron de África a Eurasia.

 

Dada la correlación entre el grueso del esmalte dental y la dureza  de los alimentos ingeridos, los resultados sugieren que el  esmalte grueso podría haber sido la principal adaptación que facilitó la dispersión fuera de África de los antepasados de los grandes simios antropomorfos y de su posterior radiación en Eurasia. Se reafirma de esta manera su posición en la base de la clasificación filogenética.

 

En contrapartida, el esmalte mucho más delgado de Dryopithecus, es más difícil de interpretar debido a su posición filogenética incierta.

 

El estudio del grosor del esmalte en homínidos fósiles, muestra además que, tanto el esmalte delgado como el grueso, evolucionaron de manera independiente y en sucesivas ocasiones en los diversos grupos. Por ejemplo, los orangutanes, con una dieta que depende de frutos duros, presentan un esmalte relativamente grueso mientras que los chimpancés y gorilas, con una alimentación especialmente folívora (basada en hojas) muestran un esmalte mucho más fino.

 

 

 

El departamento de Paleoprimatología y paleontología humana se encarga de estudiar el origen y evolución de los primates. Entre otros líneas de actuación, este equipo trabaja para documentar la llegada de los grandes simios a Eurasia,averiguar cuál es el origen del grupo y saber cómo se produjo la radiación de las diversas familias y subfamilias que locomponen hasta su extinción en Europa hace unos 8 millones de años.

 

En el departamento de Paleontología virtual los investigadores trabajan  de forma transversal respecto a los otros grupos de investigación del centro. Sus principales líneas de actuación  son las de morfología digital, en la que se exploran las estructuras internas y externas, la recontrucción tridimensional y los modelos biomecánicos.

 

Consultad el Artículo original:

 

Alba, D. M. Fortuny J. & Moyà-Solà S. (2010,early view). Enamel thickness in the Middle Miocene stem great apes Anoiapithecus and Pierolapithecus, and the significance of thick enamel for hominid origins. Proceedings of the Royal Society B. (1)

 

No sabes que libro regalar? Le encantan los dinosaurios?

Ahora lo tienes muy fácil!! Te presentamos un libro de dinosaurios para cada edad.

 

Què eran en realidad los dinosaurios? Cómo se extinguieron, quién los estudia, cómo es posible que sepamos tantas cosas de ellos hoy en día?

Libros para que todo el mundo pueda disfrutar de la lectura mientras aprende cosas sobre estas grandes bestias de hace milliones de años.

Una aventura hacia el pasado que no te dejará indiferente!

Atrévete con estas PaleoLecturas!!

Más información:

 Llamando al teléfono 93 586 83 45 o por correo electrónico a   Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo.

 

Abramos una coctelera e introduzcamos con delicadeza a más de un centenar de jóvenes paleontólogos, una pizca de paisaje dinosauriano inigualable, un buen puñado de paleontología, y unos cubitos de muy buena organización. Aderecemos todo ello con un buen chorro de vino riojano, cerremos y mezclemos enérgicamente. ¿Qué obtenemos? Presentaciones científicas de alto nivel, nuevos contactos y en definitiva un gran encuentro que pone de manifiesto que la Paleontología es una ciencia cada vez más viva.

Todo eso es el Encuentro de Jóvenes Investigadores en Paleontología o lo que es los mismo el EJIP, para los amigos y conocidos que, en esta octava edición, ya son muchos. Ocho convocatorias que hablan de solera, del trabajo bien hecho, pero también de novedades, de jóvenes entusiastas y de alguna que otra sorpresa.

El ICP, como en pasadas ediciones, no sólo acudió a la cita, sino que hizo acopio de su buen hacer, con nada menos que doce presentaciones que versaron sobre las más variopintas temáticas paleontológicas.

Rodeados de las preciadas huellas de dinosaurio, las famosas icnitas, en la localidad de Enciso en pleno corazón de la Rioja, nuestros investigadores se sintieron como en casa gracias a la exquisita gastronomía riojana pero sobretodo por la excelente organización liderada por la Universidad de la Rioja y el grupo Aragosaurus de la Universidad de Zaragoza.

Un dulce encuentro que tuvo su particular guinda de pastel. El premio gordo adjudicado a  uno de los nuestros en su debut expositivo. El doctorando revelación, Guillem Pons, que se erigió como ganador de la mejor presentación oral de entre todas las expuestas.

Con estos fantásticos precedentes estamos ya deseosos de asistir al noveno encuentro.

Próxima parada, Morella, Castellón.

Un “Enciso” nosotros seguro que volvemos!.

 

 

El 4 de mayo, todos los amantes de la Paleontologia tuvieron una nueva cita en  la Sala de Actos del Palau Marc(Rambla de Santa Mònica, 8, Barcelona ).


¿El motivo? La presentación del primer volumen de la colección, Treballs de Paleontologia, que coordina el Departamento de Cultura y Medios de Comunicación.


Esta colección estrena protagonismo con el título Excavacions Paleontològiques a Catalunya, un interesante compilación informativa del panorama actual de las excavaciones en nuestra comunidad .


En el transcurso del acto el doctor Salvador Moyà, director del Institut Català de Paleontologia (ICP) y responsable jefe del departamento de Paleoprimatología y paleontología humana de este centro de investigación, impartió una conferencia sobre el estado de la Paleontología en nuestro país y ofreció las claves sobre el estado de la cuestión.

 

Patrons:

logo generalitat        logo uab

Guardons:

Excellence in research

Amb el suport de:

logo icrea    logo ue

Membres de:

logo cerca b