Un fèmur de fa 30 milions d’anys aporta claus sobre la separació dels llinatges dels hominoïdeus i les mones del Vell Món

L’estudi morfomètric del fèmur del primat fòssil Aegyptopithecus zeuxis ha revelat que l’estructura del maluc (una part de l’anatomia molt relacionada amb el sistema locomotor) dels cercopitècids (o mones del Vell Món) i els hominoïdeus (que inclouen els simis antropomorfs com els ximpanzés i els humans) va divergir evolutivament—en direccions oposades—a partir d’una forma primitiva de l’Oligocè.  

En algun moment de fa uns 25 milions d’anys les línies evolutives dels cercopitècids (el grup de primats també conegut com les mones del Vell Món, representades actualment per espècies com els babuïns o els macacos) i dels hominoïdeus (que inclou els grans simis antropomorfs com els ximpanzés o els goril·les, els humans, i també els gibons i siamangs) es van separar. D’aquesta fase clau en l’evolució dels primats se’n té molt poca informació a causa de la incompletesa del registre fòssil.

Una de les diferències principals entre els dos grups rau en l’estructura dels seus malucs, és a dir, la regió on el fèmur s’articula amb el coxal i permet el moviment de les extremitats posteriors. Aquestes diferències estan relacionades amb les seves adaptacions locomotores: mentre que els cercopitècids tenen un moviment més limitat i són bàsicament quadrúpedes, els hominoïdeus exhibeixen una major llibertat de moviments que els ha permès adaptar formes de desplaçament molt diverses que van des del bipedisme humà a grimpar als arbres o a la braquiació, com els gibons. A la imatge de portada es mostra un representant actual de cada un d’aquests dos grups on es poden apreciar les seves diferències morfològiques.

Un equip internacional d’investigadors encapçalats per Sergio Almécija, investigador del Museu Americà d’Història Natural (AMNH) associat a l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) ha analitzat la zona proximal (la que està en contacte amb el coxal) del fèmur d’Aegyptopithecus. Aquesta espècie de primat descrita a Egipte s’estima que pesava uns 6-7 Kg i és considerat com un catarrí basal avançat, és a dir, un ancestre comú d’hominoïdeus i cercopitècids. Els resultats de l’estudi han estat publicats avui a la revista Nature Communications.


Imatge 2. Fèmur d'Aegyptopithecus zeuxis (DPC 24466) de la formació Jebel Quatrani (Egipte) excavat l'any 2009

Aegyptopithecus és una espècie molt interessant d’estudiar perquè sabem que va viure en una època molt pròxima al moment en que es va produir la separació entre els cercopitècids i els hominoïdeus”, comenta Almécija. Els investigadors van generar un model 3D del fèmur per comparar-lo amb el de diferents espècies de primats actuals i fòssils. “El que veiem és que, a partir de la forma primitiva de maluc d’Aegyptopithecus, els ancestres d’espècies actuals com els babuïns van tirar per una banda, mentre que els de goril·les, ximpanzés o humans van evolucionar d’una forma totalment oposada”, explica l’investigador de l’ICP i l’AMNH. “A més, sembla ser que les similituds en aquesta regió anatòmica entre orangutans, goril·les i ximpanzés va evolucionar de forma independent”, afegeix Almécija.

En canvi, l’anatomia primitiva d’Aegyptopithecus no s’observa en cap espècie actual. “Per la informació que hem recopilat sobre aquest ancestre, creiem que Aegyptopithecus es desplaçava de forma cautelosa a quatre potes per sobre les branques dels arbres i que probablement tenia certa capacitat de saltar i escalar”, conclou Almécija. 

Imatge 3. Recreació artística d’un grup d’individus d’Aegyptopithecus durant l’Oligocè. Credit: Lucille Betti-Nash (modificat per Sergio Almécija).

El fèmur objecte d’estudi està extremadament ben conservat i va ser excavat l’any 2009. El seu anàlisi s’ha dut a terme utilitzant tècniques avançades de morfometria geomètrica 3D i models evolutius per comparar 12 punts de la zona proximal del fèmur d’Aegyptopithecus amb els de més de 20 espècies de primats actuals i extints, entre els quals s’inclou d’Hispanopithecus laietanus, un hominoïdeu del Miocè popularment conegut com “Jordi” excavat l’any 1990 al jaciment de Can Llobateres (Sabadell, Barcelona).

En la investigació també hi ha participat Melissa Tallman (Grand Valley State University), Hesham M. Sallam (Mansoura University), John G. Fleagle (Stony Brook University), Ashley S. Hammond (AMNH) i Erik R. Seiffert (University of Southern California).

L’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) és un centre de recerca de referència dedicat a la recerca en paleontologia de vertebrats i la conservació i divulgació del patrimoni paleontològic que té com a patrons la Universitat Autònoma de Barcelona i la Generalitat de Catalunya i forma part de institució CERCA (Centres de Recerca de Catalunya).

Article original: Almécija, S., Tallman, M., Sallam, H.M.,Fleagle, J.G., Hammond, A.S., Seiffert, E.R. Early anthropoid femora reveal divergent adaptive trajectories in catarrhine hind-limb evolution. Nature Communications. DOI: 10.1038/s41467-019-12742-0

Last modified on Divendres, 08 Novembre 2019 11:37
Rate this item
(0 votes)

Patrons:

logo generalitat        logo uab

Guardons:

Excellence in research

Amb el suport de:

logo icrea    logo ue

Membres de:

logo cerca b