A la recerca dels llangardaixos amagats de l’Eocè i Oligocè

L’investigador de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), Arnau Bolet, descriu en un article a la revista Paleontologia Electronica diversos taxons de llangardaixos i amfisbenes (un grup de rèptils sovint coneguts com a “colobretes cegues”) que van poblar Catalunya fa al voltant de 50 milions d’anys. En un altre article publicat recentment a Journal of Vertebrate Paleontology, l’investigador també redescobreix un fòssil de llangardaix que es creia perdut des de finals del segle XIX.

Les faunes d’escamosos (l’ordre que inclou, els llangardaixos, sargantanes i dragons, així com d’altres representants sense potes com les amfisbenes, les serps o els vidriols) de l’Eocè de Catalunya són poc conegudes. Malgrat que durant la segona meitat del segle XX es van dur a terme moltes excavacions en jaciments de l’Eocè, les restes corresponents a la herpetofauna (rèptils i amfibis) romangueren sense ser estudiades, ja que l’objectiu principal d’aquestes campanyes era el de recuperar restes de primats, força abundants en alguns jaciments del Prepirineu i del Pirineu com Sossís (al Pallars Jussà) o Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà).

En un article publicat a la revista Paleontologia Electronica, Arnau Bolet, investigador de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, identifica diversos taxons d’escamosos de diferents localitats de l’Eocè inferior de Catalunya com Masia de l’Hereuet, Font del Torricó, Barranc del Fusteró, Escarlà i La Roca (a la Conca Sud-Pirinenca) i La Morera (a la Conca de l’Ebre). El material prové principalment del rentatge de sediments excavats als anys 90 i que no havien estat encara estudiats.

Entre els grups descrits, Bolet ha identificat restes que pertanyen a diferents espècies d’iguànids, agàmids (un representant actual n’és la Pogona o dragó barbut), dragons i possiblement sargantanes. També ha identificat amfisbenes i ànguids, dos grups de rèptils sense potes, així com membres d’altres grups que no tenen representants actuals.

Algunes de les restes analitzades en aquest estudi corresponen al gènere Geiseltaliellus (1 i 2), a iguànids indeterminats (3 i 4), agàmids (5 i 6) o dragons (7 i 8) (Arnau Bolet / ICP).

Per un altre costat, aquest treball permet analitzar com van canviar aquestes faunes al llarg del temps, comparant-les amb les del Cretaci d’alguns milions d’anys abans i després de l’associació estudiada. Un dels aspectes interessants d’aquestes faunes és que són els primers escamosos que es coneixen a la regió després de la gran extinció de finals del Cretaci que va acabar amb els dinosaures no avians, i que va afectar molts altres grups faunístics. Aquest article complementa estudis anteriors en els quals es va descriure la fauna de llangardaixos i amfisbenes de l’Eocè superior de Sossís.

L’article publicat al Journal of Vertebrate Paleontology pel mateix investigador i col·laboradors reflecteix una situació que no és infreqüent en paleontologia: el redescobriment d’un fòssil. La història es remunta al 1877, quan el famós paleontòleg Henri Filhol va descriure una espècie de llangardaix (Pseudeumeces cadurcensis) nova per a la ciència, a partir d’un exemplar trobat a França, més concretament a una de les localitats del conjunt conegut com a Phosphorites du Quercy. Poc després, però, es va perdre la pista de l’holotip (el fòssil original que serveix per descriure una nova espècie). Més de 120 anys més tard, Bolet el va localitzar en una visita a l’American Museum of Natural History.

Comparació de la imatge dibuixada per Filhol (A) de l’espècimen original i del fòssil recuperat a Nova York (B). S’observa que la imatge està invertida, a causa de la tècnica d’impressió litogràfica del segle XIX (Arnau Bolet / ICP).

Tot i que no se sap exactament com la peça va anar de París a Nova York, sembla que en va tenir la culpa un intercanvi de fòssils entre dos dels paleontòlegs més importants del segle XIX, l’americà Edward D. Cope i el rus Vladimir Kowalevsky. En un primer moment Bolet no va identificar que es tractava del fòssil desaparegut i no va ser fins al 2015 quan, revisant les fotografies i les notes del viatge ho va constatar.

Pseudeumeces cadurcensis és l’única espècie del gènere, que pertany al grup dels lacèrtids (una família de rèptils que conté, entre d’altres, les actuals sargantanes). Per la robustesa de les seves mandíbules i, sobretot, de la seva dentició els investigadors aventuren que s’alimentava d’animals amb una closca dura.

Imatge principal: Dragó comú actual (Tarentola mauritanica). Foto: Arnau Bolet.

Més informació:

  • Bolet, A., J.-C. Rage, and J. L. Conrad. 2017. Rediscovery of the long-lost holotype of the lacertid lizard Pseudeumeces cadurcensis (Filhol, 1877). Journal of Vertebrate Paleontology. DOI: 1080/02724634.2017.1315669
  • Bolet, A. 2017. First early Eocene lizards from Spain and a study of the compositional changes between late Mesozoic and early Cenozoic Iberian lizard assemblages. Palaeontologia Electronica 2.20A: 1-22.
  • Bolet, A. and Evans, S.E. 2013. Lizards and amphisbaenians (Reptilia, Squamata) from the late Eocene of Sossís (Catalonia, Spain). Palaeontologia Electronica 1.8A: 1-23pp.
  • Bolet, A. and Augé, M. 2014. A New Miniaturized Lizard From the Late Eocene of France and Spain. The Anatomical Record 297(3):505-515. DOI: 1002/ar.22855
Last modified on Divendres, 23 Juny 2017 12:35
Rate this item
(0 votes)

Patrons:

logo generalitat        logo uab

Amb el suport de:

logo icrea    logo ue

Membres de:

logo cerca b