En Jordi, la Laia i en Pau: tres hominoïdeus del Miocè a CosmoCaixa

L’exposició “Pau, Jordi i Laia: els nostres parents del Miocè” mostra per primer cop al públic els fòssils originals i les escultures de l’aspecte en vida de tres especies de primats hominoïdeus. Els fòssils han estat excavats i descrits per investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) en diversos jaciments de la conca del Vallès-Penedès. Les troballes han aportat informació clau sobre l’origen dels caràcters que defineixen el grup al que també pertanyen els humans i posen de relleu l’extraordinari registre fòssil del Miocè de Catalunya. CosmoCaixa amb aquests mostra, vol apropar i difondre la importància d’aquests esquelets que han servit per descriure noves especies.

La col·laboració entre CosmoCaixa i l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) ha permès que es mostrin al públic els esquelets parcials de tres espècimens coneguts popularment com en Pau, en Jordi i la Laia. Són holotips, és a dir, exemplars que han servit per descriure les noves espècies per a la ciència a les que pertanyen. Les seves restes van ser excavades als jaciments de l’Abocador de Can Mata (als Hostalets de Pierola, Anoia) i el de Can Llobateres (a Sabadell, Vallès Occidental). A banda dels fòssils originals, s’exhibiran tres escultures elaborades per l’artista i biòleg Ramon López que representen l’aspecte en vida d’aquests primats.

Els fòssils formen part de la col·lecció del Museu de l’ICP i mai fins ara s’havien mostrat al públic conjuntament. S’exposaran a la primera planta de CosmoCaixa des del 18 de maig fins al dia 7 de setembre. La inauguració coincideix amb la celebració del Dia Internacional dels Museus.

Reconstrucció de l'aspecte en vida d'en Pau (Pierolapithecus catalaunicus) elaborada per el paleoartista Ramon López (Foto: Cosmocaixa)

La Laia (Pliobates cataloniae), en Jordi (Hispanopithecus laietanus) i en Pau (Pierolapithecus catalaunicus) pertanyen a tres espècies diferents d’hominoïdeus, el grup que comprèn els grans antropomorfs actuals (orangutans, ximpanzés, goril·les i humans) i els hilobàtids (representats actualment pels gibons i els siamangs). Malgrat que tenen una edat compresa entre els 12 i els 9,6 milions d’anys, els seus esquelets ja presenten una sèrie de característiques comuns al grup al que pertanyen els humans. El seu estudi ha aportat una informació molt valuosa sobre com van evolucionar els trets que distingeixen els hominoïdeus, com són la presència d’un disseny corporal ortògrade (amb el tòrax ample i els omòplats al darrere i no als costats) i diverses característiques cranials.

L’esquelet d’en Jordi descrit el 1996 és l’evidència més antiga d’adaptacions suspensores (per penjar-se de les branques) en el registre fòssil dels hominoïdeus, com mostren diversos caràcters de les falanges i les vèrtebres. L’any 2002 i 2003 es van recuperar els 82 elements que formen l’esquelet d’en Pau. Corresponen a un mascle d’uns 35 kg menjava fruits i no tan sols es movia de manera quadrúpeda, sinó que també solia grimpar verticalment pels arbres. La Laia, la troballa més recent, va ser descrita el 2015 i va obrir la possibilitat que l’avantpassat comú de tots els hominoïdeus fos més semblant als gibons que no pas als grans antropomorfs, a diferència del que es creia fins aquell moment.  

Tot i que actualment a Europa ja no hi ha primats en llibertat (si descomptem les anecdòtiques mones de Gibraltar), una gran diversitat d’espècies ocupava els boscos tropicals que cobrien Europa durant el Miocè. A la península Ibèrica, totes les espècies d’hominoïdeus que s’han descrit, provenen dels jaciments catalans de la conca del Vallès-Penedès. Entre tots els jaciments de la conca destaquen els que es troben a l’Abocador de Can Mata, un abocador de residus urbans que, gràcies a la vigilància paleontològica duta a terme durant les tasques de moviments de terres entre els anys 2002-2014, ha proporcionat més de 70.000 fòssils de vertebrats.

La conca del Vallès-Penedès és una semifossa tectònica d’uns 100 km de longitud paral·lela a la costa central catalana. Es va començar a formar fa uns 21 milions d’anys, quan la col·lisió de les plaques africana i aràbiga va provocar l’aparició d’un sistema de conques marginals que s’estén per bona part del sud-oest d’Europa. Durant molts milions d’anys, la conca es va anar reomplint amb els sediments erosionats de les muntanyes adjacents i així va quedar registrada la flora i la fauna que va viure en aquesta zona.

Last modified on Dijous, 25 Mai 2017 16:41
Rate this item
(0 votes)

Patrons:

logo generalitat        logo uab

Amb el suport de:

logo icrea    logo ue

Membres de:

logo cerca b