Un avantpassat de la mostela que trencava ossos amb les dents

L'anàlisi de dos cranis i tres mandíbules emmagatzemats durant dècades al Museu Americà d'Història Natural llança noves pistes sobre un dels avantpassats més enigmàtics de fures, mosteles i teixons. Megalictis ferox era un depredador que utilitzava les seves dents per a triturar ossos, com fan avui dia les hienes. Així ho revela un estudi internacional dirigit per la Universitat Complutense de Madrid que ha comptat amb la col·laboració de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP).

Les fures, mosteles i teixons van tenir un avantpassat que va ser un gran depredador en la seva època: Megalictis ferox. Fa entre 22 i 18 milions d'anys, en el Miocè inferior, va viure aquest animal que ha resultat ser el més gran de la seva família, els mustèlids. Malgrat la seva aparença afable, "la seva mida era com el d'un jaguar i la seva dentició capaç de trencar ossos, com fan les hienes actuals", explica Alberto Valenciano, investigador del departament de Paleontologia de la Universidad Complutense de Madrid i del Instituto de Geociencias (CSIC-UCM) que encapçala l’estudi.

Aquest estudi internacional publicat a la revista PLOS ONE suposa la revisió més important de les restes d’aquesta espècie realitzada fins al moment i també ha comptat amb la participació de Juan Abella, investigador associat a l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), així com investigadors del Museo Nacional de Ciencias Naturales (MNCN-CSIC), les universitats de Màlaga, Texas A&M University-Kingsville (EUA), Carolina del Sud (EUA) i la Universidad Estatal Península de Santa Elena (Equador), institució en la que actualment treballa Abella.


Model 3D de la mossegada de Megalictis ferox i reconstrucció de l'animal en vida (Alberto Valenciano / Adam Harstone-Rose)

Els fòssils, emmagatzemats en el Museu Americà d’Història Natual de Nova York són restes cranials i mandibulars de tres exemplars d’aquesta espècie. "Els fòssils es van excavar a finals dels anys trenta del segle passat a Wyoming i Nebraska (EUA) i estaven dipositats en els calaixos de paleontologia de vertebrats del museu", destaca l’investigador principal. Cap d'aquests cranis havia estat analitzat prèviament en profunditat, de manera que Valenciano -que aleshores treballava al museu nord-americà gràcies a una beca d'investigació- es va trobar amb una àrea paleontològica pràcticament inexplorada.

L'anàlisi de les restes del crani més complet permet deduïr com es comportava l'animal. "La seva enorme mida -amb un crani d'entre 19 i 24 centímetres, semblant al d'un jaguar o un llop-, la morfologia de la dentició, l’esquelet postcranial i el comportament dels mustèlids actuals ens fan pensar que estem davant d’un gran depredador", afirma el paleontòleg. “Podria comparar-se amb una mostela de la mida d'un jaguar però amb unes dents amb les quals podia triturar ossos com fan les hienes actuals”, comenta l'autor.

Crani de Megalictis ferox (esquerra) i el d'una marta americana actuaCrani de Megalictis ferox (esquerra) i el d'una marta americana actual

La bona preservació de les restes ha permès treure conclusions robustes sobre el parentiu de l'animal amb altres espècies al llarg del temps, és a dir, la seva posició filogénetica. Fins ara algunes hipòtesis apuntaven que Megalictis ferox i altres animals eren molt més primitius que les fures, teixons i llúdrigues (els mustèlids actuals), i que estaven emparentats amb un grup molt més ampli anomenat musteloïdeus, que engloba els mustèlids però també inclou les mofetes, els óssos rentadors i els pandes vermells.

En canvi, altres hipòtesis s'inclinaven per limitar el seu parentiu als mustèlids d'avui dia, fet que han corroborat els científics en aquest estudi. "A la vista dels nostres resultats, Megalictis ferox tindria un grau de parentiu més estret amb els mustèlids actuals que amb els óssos rentadors, mofetes i pandes vermells", apunta l'investigador. Per tant, tot i que el considerem un musteloïdeu, es pot considerar com un 'cosí germà' de les mosteles, martes, fures, teixons i llúdrigues actuals.

L'anàlisi de la dentició ha canviat algunes idees preconcebudes que es tenia d'aquest animal. Els científics pensaven que tenia un morro molt curt, un front molt alt i una dentició adaptada a una dieta basada en consum de carn fresca, com els lleons, tigres o lleopards. "En conèixer millor l'espècie, proposem una cosa totalment diferent: que Megalictis ferox posseïa un ecomorfotipo tipus hiena, ja que la seva dentició és molt robusta, adaptada a triturar ossos”, manté Valenciano. La mida i la posició de les insercions musculars de la mandíbula revelen que l'animal mossegava amb gran força, que estava adaptat al consum de carn i plenament capacitat per triturar els ossos de les seves possibles preses, com ara camells o cavalls de la seva època.

+ info: Valenciano, A., Baskin, J.A., Abella, J., Pérez-Ramos, A., Álvarez-Sierra, M.A., Morales, J., Harstone-Rose, A. 2016. “Megalictis, the Bone-Crushing Giant Mustelid (Carnivora, Mustelidae, Oligobuninane) from the Early Miocene of North America”, PLOS ONE. DOI: 10.1371/journal.pone.0152430

Last modified on Dijous, 07 abril 2016 21:21
Rate this item
(0 votes)

Patrons:

logo generalitat        logo uab

Amb el suport de:

logo icrea    logo ue

Membres de:

logo cerca b