Quan els esquirols voladors planaven per Sabadell

Exemplar dissecat d’un esquirol volador gegant del Japó (Petaurista leucogenys) del Museu Naturalis de Leiden (Holanda). (Isaac Casanovas).

Al jaciment de Can Llobateres (Sabadell) s’han descrit fins a cinc espècies d’esquirols voladors que van coexistir a la conca del Vallès-Penedès durant el Miocè superior, fa uns 9,7 milions d’anys. Així ho constata un article encapçalat per l’investigador Isaac Casanovas (Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont) publicat a la revista Palaeobiodiversity and Palaeoenvironments en un número especial dedicat al paleontòleg holandès Albert J. Van der Meulen.

 

Fa entre uns 23 i 5,3 milions d’anys, durant el Miocè, la diversitat d’esquirols a Europa era extraordinària; hi havia esquirols terrestres, arborícoles i, sobretot, voladors. En l’actualitat, però, només hi ha dos tipus d’esquirols a Catalunya: l’esquirol vermell i les marmotes, introduïdes als Pirineus l’any 1948. Pel que fa als esquirols voladors, només hi ha un únic representant al tot Europa, que viu als boscos freds de la taigà des de Finlàndia a Sibèria. Per contra, aquests són molt abundants i diversos als boscos tropicals del sud-est asiàtic, on conviuen fins a sis espècies diferents en un mateix bosc.

Un article publicat aquest mes de setembre a la revista Palaeobiodiversity and Palaeoenvironments liderat per Isaac Casanovas, investigador del Grup de Faunes del Neogen i Quaternari de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) descriu fins a cinc espècies d’esquirols voladors al jaciment de Can Llobateres (a Sabadell) durant el Miocè superior, fa uns 9,7 milions d’anys. Per contra, a la mateixa època no hi ha pràcticament esquirols voladors a altres indrets de la Península Ibèrica, i quan hi són presents sols hi ha una espècie representada per uns pocs exemplars.

En la investigació s’han identificat dues espècies del gènere Miopetaurista (M. neogrivensis i M. crusafonti), que era tan gran o més que l’esquirol volador gegant actual, i diverses espècies més petites dels gèneres Albanensia, Pliopetaurista i Blackia. D’aquestes, Blackia seria un dels esquirols més petits que es coneixen, i segurament no passaria dels 20 centímetres de llarg. Bona part dels fòssils prové de les col·leccions històriques d’aquest jaciment però també s’ha estudiat material recuperat durant les darreres campanyes al jaciment, un dels més importants de la conca del Vallès-Penedès i que ha proporcionat alguns fòssils excepcionals, com ara restes de l’hominoïdeu Hispanopithecus laietanus.

Fotografia de microscopi electrònic d’una molar inferior de Miopetaurista crusafonti, un esquirol volador gegant de Can Llobateres. (Isaac Casanovas).Fotografia de microscopi electrònic d’una molar inferior de Miopetaurista crusafonti,
un esquirol volador gegant de Can Llobateres. (Isaac Casanovas).

El refredament del clima global que hi va haver a finals del Miocè va fer que a poc a poc aquests boscos anessin desapareixent, i amb ells tots els animals que no es van poder adaptar a aquests canvis.

 

Van der Meulen, un pioner en els mamífers fòssils de la Península Ibèrica

Albert Jan van der Meulen (dreta) i el també paleontòleg Remmert Daams (esquerra) l’any 1997. (Pablo Pélaez-Campomanes).Albert Jan van der Meulen (dreta) i el també
paleontòleg Remmert Daams (esquerra) l’any 1997. (Pablo Pélaez-Campomanes).

L’article forma part d’un número especial que la revista dedica a Albert Van der Meulen, paleontòleg holandès recentment retirat que tenia gran estima als esquirols voladors. És un dels principals especialistes europeus en rosegadors fòssils i paleoecologia de les darreres dècades i un dels primers paleontòlegs a estudiar el registre de mamífers de la Península Ibèrica fent servir complexes mètodes estadístics. Els resultats d’aquest estudi en concret demostraren que el nombre d’espècies de rosegadors variava en funció dels canvis climàtics, i representa un dels seus treballs més importants.

Nascut l’any 1940 a Indonèsia quan encara era una colònia holandesa, va passar part de la seva infància en un camp de presoners quan els japonesos van ocupar el país durant la Segona Guerra Mundial. Dos dies després que el Japó es rendís, al 1945, Indonèsia proclamà la seva independència i ell i la seva família es van traslladar a Holanda, on va estudiar Geologia i es doctorà en Paleontologia per la Universitat d’Utrecht al 1970.

Notícies relacionades:

- L’extinció d’Hispanopithecus: tot plegat una qüestió de plantes?

- L’exclusiu caminar de Jordi, l’Hispanopithecus laietanus de Can Llobateres

- Les vèrtebres d’en Jordi confirmen la seva particular locomoció

 

+ info: Casanovas-Vilar, I., Almécija, S. & Alba, D.M. (2015). Late Miocene flying squirrels from Can Llobateres 1 (Vallès-Penedès Basin, Catalonia): systematics and palaeobiogeography. Palaeobiodiversity and Palaeoenvironments 95: DOI: 10.1007/s12549-015-0192-1.

Van den Hoek Ostende, L.W., Pablo Pelaez-Campomanes, P., Wessels, W. (2015). Introduction to the special issue “Old worlds, new ideas. A tribute to Albert van der Meulen”. Palaeobiodiversity and Palaeoenvironments 95: DOI: 10.1007/s12549-015-0213-0

Last modified on Dissabte, 24 Març 2018 17:50
Rate this item
(0 votes)

Patrons:

logo generalitat        logo uab

Guardons:

Excellence in research

Amb el suport de:

logo icrea    logo ue

Membres de:

logo cerca b