Barberapithecus huerzeleri, un nou gènere de primat a Catalunya

Detall d'una molar del nou gènere de primat Barberapithecus.

Investigadors de l'ICP publiquen a la revista 'American Journal of Physical Anthropology' la descripció d'un nou gènere de primat pliopitècid, a partir de restes fòssils del jaciment Miocè de Castell de Barberà. Aquest nou gènere i espècie s'ha batejat com a Barberapithecus huerzeleri.

Les restes recuperades inclouen gran part de la dentició d'un individu femella, així com algunes dents soltes d'altres individus.

En una altre article publicat en aquesta mateixa revista, els investigadors de l'ICP donen a conèixer la resta fòssil de pliopitècid més antiga de la Península Ibèrica, en aquest cas una dent recuperada en un dels jaciments de l'Abocador de Can Mata.

 Els investigadors de l'ICP David M. Alba i Salvador Moyà signen l'article "A new pliopithecid genus (Primates: Pliopithecoidea) from Castell de Barberà (Vallès-Penedès Basin, Catalonia, Spain)" publicat en la prestigiosa revista 'American Journal of Physical Anthropology'. Aquest treball recull la descripció d'un nou gènere de primats, Barberapithecus, a partir de les restes fòssils recuperades al jaciment del Castell de Barberà (Barberà del Vallès, Vallès Occidental). Barberapithecus huerzeleri és un pliopitècid del Miocè, da fa uns 11 milions d'anys, que rep el seu nom en reconeixement de la localitat on s'ha trobat i del paleontòleg suís Johannes Hürzeler, conegut per les seves contribucions a la paleoprimatologia i que havia col·laborat amb Miquel Crusafont.

Les restes dentals recuperades inclouen 15 dents d'un individu femella, que en representen gran part de la dentició definitiva, i que constitueixen l'holotip (exemplar tipus) d'aquesta espècie. S'hi inclouen també una dent premolar aïllada i, més temptativament, una dent canina d'altres individus.

El triangle pliopitecí vist en una molar de Pliopithecus canmatensis.

Els pliopitècids són un grup primitiu de catarrins (també coneguts com els simis de l'Antic Continent), que aparentment es va originar abans de la divergència entre les mones de l'Antic Continent (els cercopitecoïdeus) i el grup dels antropomorfs i els humans (els hominoïdeus). Les relacions de parentiu entre els pliopitècids i la resta de catarrins són encara poc clares,i el mateix es pot dir de les relacions entre els diversos gèneres de pliopitècids. Es caracteritzen per presentar només dues premolars, a l'igual que d'altres catarrins, així com una morfologia dentària particular, amb unes crestes de l'esmalt que constitueixen l'anomenat "triangle pliopitecí" a les molars inferiors. Hores d'ara, gran part de les restes fòssils de pliopitècid recuperades arreu són, de fet, restes dentals.

Els pliopitècids són un grup exclusivament eurasiàtic, tot i que originat a partir d'ancestres africans encara per determinar. De fet, els pliopitècids foren els primers catarrins a dispersar-se des de l'Àfrica cap Euràsia, on van experimentar una radiació evolutiva en un continent fins aleshores buit d'altres simis. Després de la radiació inicial del grup a l'Àsia durant el Miocè inferior, els pliopitecins podrien haver-se dispersat posteriorment cap a Europa durant el Miocè mitjà.

Tradicionalment, els pliopitècids europeus s'han agrupat en dos grups, els pliopitecins i els crouzelins, en base a la morfologia dentària. Tanmateix, tal i com ens explica l'investigador David M.Alba, "Barberapithecus posa de relleu que els crouzelins podrien no constituir un grup natural, sinó una mena de calaix de sastre que inclouria formes no del tot estretament relacionades, sinó evolucionades independentment i en temps diferents a partir d'ancestres pliopitecins". Queden encara anàlisis rigoroses per discernir les relacions de parentiu dins d'aquest grup, però la descripció de Barberapithecus constitueix una aportació signiticativa a aquest respecte.

 

El pliopitècid més antic de la Península Ibèrica a l'Abocador de Can Mata

De restes de pliopitècid en trobem en diversos jaciments catalans de la Conca del Vallès-Penedès. De fet, en un altre article publicat per investigadors de l'ICP en el mateix número d'aquesta revista, es documenta la troballa d'una dent que representa la resta fòssil més antiga d'aquest grup de primats a la Península Ibèrica, amb una antiguitat de 12 milions d'anys, i que ha estat trobada a l'Abocador de Can Mata.

Dibuix de la tercera molar de pliopitècid recuperada a l'Abocador de Can Mata. Aquesta resta és, actualment, la més antiga d'aquest grup a la Península Ibèrica.

A banda d'algunes restes aïllades de diversos jaciments, que no han pogut atribuir-se a cap gènere en particular, els pliopitècids representats a Catalunya inclouen també Pliopithecus canmatensis, de diverses localitats de l'Abocador de Can Mata amb una antiguitat lleugerament anterior a 11,5 milions d'anys; i Egarapithecus narcisoi, de la localitat terrassenca de Torrent de Febulines, amb una edat més propera als 9 milions d'anys. Totes dues espècies han estat descrites en els darrers deu anys pels mateixos investigadors de l'ICP que ara han definit el nou gènere Barberapithecus. Egarapithecus constitueix el registre més tardà del grup, cosa que suggereix que els mateixos canvis paleoambientals que determinaren l'extinció dels hominoïdeus, en darrera instància, també comportaren la desaparació local dels pliopitècids.

Pliopitècids a Castell de Barberà, d'en Crusafont fins ara

La troballa de restes de pliopitècid a Castell de Barberà es remunta als anys 70 del segle passat. El mateix Miquel Crusafont i Pairó, amb la paleontòloga Juana María Golpe-Posse, van descriure preliminarment aquestes restes, juntament amb una dent aïllada del jaciment proper de Can Feliu a Sant Quirze del Vallès (Vallès Occidental). Crusafont i Golpe van identificar aquestes restes com a pliopitècids, i fins i tot van suggerir que segurament es tractava d'una nova forma, afirmant que un estudi detallat de la dentició superior permetria esclarir si el tàxon corresponia o no a una nova espècie. Però aquest estudi mai es va arribar a publicar, fins fa poc quan els investigadors de l'ICP Salvador Moyà i David M. Alba reprengueren l'estudi d'aquest material.

Castellde Barberà, un jaciment ric en primats

El jaciment paleontològic de Castell de Barberà es troba relativament proper al de Can Llobateres (Sabadell), i malgrat que el primer és més antic, encara no ha estat possible determinar amb exactitud la seva edat. Durant molt de temps, s'ha assumit que Castell de Barberà té una antiguitat de més d'11 milions d'anys, comparable als diversos jaciments de l'Abocador de Can Mata. Tanmateix, hi ha motius per pensar que podria ser una mica més modern, de fa uns 10 milions d'anys - corresponent al Vallesià.

La importància d'aquest jaciment rau tant en la quantitat de restes proporcionades de tota una panòplia de mamífers fòssils d'aquesta edat, com en el fet que és un dels pocs jaciments d'arreu del món que enregistra en una mateixa localitat la presència simultània d'hominoïdeus i de pliopitecoïdeus.

La fauna de mamífers fòssils de Castell de Barberà inclou els tàxons típics de finals del Miocè mitjà o principis del Miocè superior, incloent molts artiodàctils, perissodàctils i proboscidis, a més de carnívors i petits mamífers –rosegadors, insectívors, etc. Entre els artiodàcticls destaca la presència d'un dels suids (porcs) més petits mai coneguts (Albanohyus castellensis), mentre que entre els carnívors destaca el fals dents de sabre de la família dels barbourofèlids (Sansanosmilus jourdani).

L'any passat, David M. Alba i Salvador Moyà van publicar també un húmer parcial d'un hominoïdeu de mida gran d'aquesta localitat, a partir del material clàssic excavat per en Crusafont i col·laboradors. Esperem que aquest jaciment ens pugui deparar més sorpreses en el futur.

Alba, D.M. & Moyà-Solà, S. (2012). A new pliopithecid genus (Primates: Pliopithecoidea) from Castell de Barberà (Vallès-Penedès Basin, Catalonia, Spain). American Journal of Physical Anthropology 147: 88–112.

Alba, D.M., Moyà-Solà, S., Robles, J. & Galindo, J. (2012). The oldest pliopithecid record in the Iberian Peninsula based on new material from the Vallès-Penedès Basin. American Journal of Physical Anthropology 147:135–140.

Alba, D.M., Moyà-Solà, S. & Almécija, S. (2011). A partial hominoid humerus from the middle Miocene of Castell de Barberà (Vallès-Penedès Basin, Catalonia, Spain). American Journal of Physical Anthropology 144: 365-381.

Last modified on Dilluns, 19 Març 2018 18:53
Rate this item
(0 votes)
Super User

Curabitur ultrices commodo magna, ac semper risus molestie vestibulum. Aenean commodo nibh non dui adipiscing rhoncus.

Website: www.themewinter.com

Patrons:

logo generalitat        logo uab

Guardons:

Excellence in research

Amb el suport de:

logo icrea    logo ue

Membres de:

logo cerca b