Secció histològica d’una dent de Myotragus balearicus analitzada en microscopia òptica de llum polaritzada.

Investigadors de l’ICP publiquen avui als Proceedings of the Royal Society B una de les primeres evidències a partir del registre fòssil que recolza la teoria evolutiva de l’envelliment, segons la qual les espècies que evolucionen en ecosistemes amb baixa mortalitat i amb limitació de recursos tendeixen a ser més longeves. Un paradigma d’aquests ambients són les illes.

El treball mostra que l’alçada de les dents de mamífers endèmics insulars és un indicador de la seva longevitat, i posa en qüestió l’ús d’aquest tret morfològic com un indicador exclusiu per inferir la dieta de les espècies fòssils, així com interpretar el clima en què vivien.

Els sistemes insulars funcionen sovint com laboratoris naturals per posar a prova hipòtesis evolutives, ja que són menys complexos que els sistemes continentals. L’augment de la longevitat de les espècies endèmiques d’illes és una adaptació que prediu la teoria evolutiva de l’envelliment, en el marc d’una estratègia evolutiva que les empeny cap a un cicle de vida més lent, per l’absència de predadors i la limitació de recursos. En aquest context, Xavier Jordana i la resta d’investigadors que signen el treball que publica avui l’edició en línia dels Proceedings of the Royal Society B es pregunten si l’augment de l’alçada de les dents dels herbívors endèmics d’illes pot ser una resposta evolutiva a aquesta longevitat. Això qüestionaria el consens que fins ara explicava aquest tret morfològic principalment a partir de diferències en la dieta i el clima.

La conclusió del treball «Evidence of correlated evolution of hypsodonty and exceptional longevity in endemic insular mammals» és que efectivament Myotragus balearicus, l’espècie fòssil escollida per a aquest estudi, necessitava unes dents més altes per arribar a viure tants anys com ho feia. La hipsodòncia, com anomenen els experts el fet de tenir una corona dental més alta, pot ser, doncs, un indicador d’espècies més longeves.

Tal com explica l’investigador de l’ICP Xavier Jordana, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) dels màsters oficials en Biologia Humana i en Paleontologia i autor principal d’aquest treball, «l’estudi se centra en una espècie fòssil, però els nostres resultats tenen implicacions en els mamífers herbívors en general, extints i actuals, i més concretament en les espècies endèmiques d’illes. Els endemismes insulars comparteixen un seguit de característiques comunes, conegudes com la síndrome de l’illa, i diferents de les dels seus parents continentals, ja que evolucionen en unes condicions ecològiques especials, com són la manca de predadors, l’alta densitat poblacional i l’escassetat de recursos».

L'investigador de l'ICP Xavier Jordana amb una mandíbula de Myotragus balearicus a la mà.

La investigació que es publica ara analitza la dieta, la longevitat i el patró de mortalitat de M. balearicus, un bòvid fòssil endèmic de les illes Balears. El treball conclou que, malgrat ser extremament hipsodont, M. balearicus era un herbívor majoritàriament brostejador, que s’alimentava de fulles i brots d’arbres i arbusts, i també probablement de tubercles i arrels, que impliquen més desgast de la dentadura, ja que cal remoure la terra per arribar-hi. Tanmateix, no arribava a tenir una dieta tan abrasiva com la dels herbívors que s’alimenten majoritàriament de pastures i que, per tant, presenten les dentadures més altes. Aquest tipus de dieta, però, no és suficient per explicar la hipsodòncia de Myotragus.

En analitzar la longevitat de M. balearicus a partir de les línies de creixement anual del cement de les dents, els investigadors obtenen una mesura d’uns 27 anys, gairebé el doble del que s’esperaria per a un bòvid de la seva massa corporal. A més a més, l’estudi del patró de mortalitat en dues poblacions de M. balearicus, una de Cova Estreta i l’altra de Cova des Moro a Mallorca, mostra taxes de supervivència en edats juvenils i adultes més elevades que en els bòvids continentals actuals. És a dir, una gran part de la població assolia edats avançades i, per tant, M. balearicus era una espècie amb un ritme de senescència lent, o el que és el mateix, que envellia tard.

Tot plegat són resultats consistents amb la teoria evolutiva de l’envelliment, que prediu el retard de la senescència en poblacions amb un índex de mortalitat extrínsec baix. En un entorn en què pocs elements externs poden causar la mort dels individus d’una espècie, com és el cas de la falta de depredadors en una illa, l’espècie s’adapta canviant el ritme d’envelliment i la durada de la vida. En el cas dels herbívors una manera de fer-ho és seleccionant aquells individus de la població que tinguin dents més altes, per als quals la senescència començarà més tard.

Reconstrucció de Myotragus balearicus, exposada al Museu de l'ICP a Sabadell.

Myotragus, un model pels estudis d'evolució

El gènere fòssil Myotragus ha resultat un model ideal a l’hora de fer estudis d’evolució a les illes i M. balearicus n’és l’espècie terminal, que es va extingir fa uns 3.000 anys.  Myotragus va sobreviure totalment aïllat a Mallorca i Menorca durant més de cinc milions d’anys, des del Pliocè fins a l’Holocè. Durant la seva evolució, Myotragus va patir canvis importants, que en van afectar especialment el sistema locomotor i també la mida, així com també el sistema nerviós i alimentari. El nanisme, la disminució del cervell i els canvis en la dentadura són els trets evolutius més característics. Molts d’aquests trets morfològics són compartits pel conjunt de les faunes insulars, com és el cas de l’augment de l’alçada de la corona dental dels molars.

En l’estudi s’han usat restes fòssils de M. balearicus, recuperades en diferents jaciments de Mallorca, especialment Cova Estreta (Pollença), Cova des Moro (Manacor) i Cova Moleta (Sóller). Actualment, aquests fòssils estan dipositats a les col·leccions del Museu de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, a Sabadell, i l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats i al Museu Balear de Ciències Naturals, a Mallorca.

+ info Jordana, X., Marín-Moratalla, N., DeMiguel, D., Kaiser, Th. & Köhler, M. (2012) Evidence of correlated evolution of hypsodonty and exceptional longevity in endemic insular mammals. Proceedings of the Royal Society B. doi:10.1098/rspb.2012.0689

Last modified on Dimecres, 21 Març 2018 13:14
Rate this item
(0 votes)
Super User

Curabitur ultrices commodo magna, ac semper risus molestie vestibulum. Aenean commodo nibh non dui adipiscing rhoncus.

Website: www.themewinter.com

Patrons:

logo generalitat        logo uab

Guardons:

Excellence in research

Amb el suport de:

logo icrea    logo ue

Membres de:

logo cerca b