ICP Blog

La ciència és cara. Això és un fet. Moltes vegades ens hem queixat que el preu d’un medicament és 10 vegades el seu cost de producció o ens hem caigut de cul al saber que un Boieng A380 costa 250 milions d’euros. Serà per que algú ho paga, pensaran molts. La veritat és que un medicament o un avió costa fabricar-lo molt menys del preu al que es ven però el que realment paguem no és la marca, com es diu sempre que veus dos jaquetes i una val 200 euros més que l’altre, és la recerca que hi ha al darrere. Hi ha empreses com Airbus o les farmacèutiques que inverteixen fins i tot més del 40% del que guanyen en total en recerca. I desprès s’ho cobren amb els productes que aconsegueixen produïr abans que ningú. Però què passa amb les recerques que paga l’estat? I encara més, què passa amb les recerques que no generen productes que es puguin vendre, que el seu benefici és “unicament” l’avenç del coneixement?

Les matemàtiques pures, la història o, molt més a prop, la paleontologia en són exemples. Pot semblar que es tracti de recerques barates, allunyades dels 660 milions d’euros que, de moment, ha costat el Gran Col·lisionador d’Hadrons però la veritat és que també generen un cost que és en gran part (per no dir tot), pagat per l’administració pública, és a dir, per tots nosaltres.

I què passa amb el fruit d’aquestes recerques? No es venen com els medicaments o els avions. El mòn de la recerca funciona d’una manera diferent que, vist des de fora, pot semblar fins i tot absurda.

Un cop un investigador enllesteix una recerca, envia l’article amb el resum del treball i les conclusions a la revista on li agradaria publicar-lo. Aquestes revistes, anomenades journals, es troben jerarquitzades segons el nombre de vegades que es citen en els artícles científics. Com més vegades els investigadors citen en els seus articles un article publicat a una determinada revista, més bona es considera aquesta revista i més bons es consideren els autors que aconsegueixen publicar-hi, ja que al mateix temps que creix el prestigi d’una revista, creixen els requisits de qualitat i d’interés per publicar-hi.

Aquest cercle viciós és alimentat a més per les institucions de recerca, que evaluen la qualitat dels investigadors segons el seu “nivell de publicació”.

Tornant al tema amb el que he obert el post, l’aspecte econòmic de la ciència és potser, el més problemàtic ja que aquests journals que publiquen les recerques dels investigadors de centres finançats amb fons públics, cobren als seus subscriptors, és a dir, els científics, per consultar-les; Cobren al públic per consultar un contingut que ell mateix ha generat. I tot es paga amb diners públics.

Accentuant aquesta situació, hi ha el problema que moltes biblioteques i institucions tenen problemes de finançament i, sense diners, no tenen accès a tots els journals. Sense accès als journals, un determinat grup de públic no acudeix a les biblioteques i els investigadors de les institucions sense accès als journals, no produeixen articles al mateix nivell que els que sí que en tenen, entrant en els dos casos en un cercle viciós que empitjora el finançament i el prestigi de biblioteques i institucions de recerca, centres de coneixement per excelència.

Davant d’aquest sistema han aparegutt alternatives, com els journals Oppensource. Aquests journals, al contrari que els tradicionals no cobren per l’accès als seus continguts però, en canvi, cobren per publicar-hi. Un exemple és la revista PLoS One, famosa per la publicació del Darwinius Masillae. Per publicar-hi un article, l’autor o, per extensió, el centre de recerca on treballa, ha de pagar més de 1.000 dólars. El cercle que es crea és molt semblant a l’original amb dues diferències: En prmer lloc, l’accès als journals és obert, de manera que qualsevol pot consultar-los. En segon lloc, queda el dubte de com es combinen els creiteris científics i els econòmics a l’hora de decidir què publicar i què no. Hi ha el perill de caure en el “qui més paga, més publica”. Això, de totes totes és perjudicial per a la ciència ja que els journals són els que marquen la qualitat dels mètodes i les recerques que s’hi publiquen alhora que, més o menys, influeixen en la direcció que prenen moltes de les investigacions. Això també ho hem de reduïr a una questió de diners?

Què en penseu?