ICP Blog

Els paleontòlegs són especials. Com a qualsevol persona, els agrada decorar el seu lloc de treball amb fotografies, plantes i altres objectes personals encara que en molts casos, a més, tenen tendència no només a decorar sinó a “ambientar”; En certs despatxos, pots esbrinar fàcilment què estudia un investigador gràcies a figuretes o peluixos que tenen per les estanteries. Per exemple, de la làmpada de l’escriptori de l’Isaac Casanovas, especialitzat en micromamífers, en penja una musaranya de peluix o des de l’escriptori de la Judith Marigó, especialitzada en primats, ens somriu un simpàtic mico, també de peluix. Però al costat de la taula de la Judit hi ha la del Raef, on em va sorprendre trobar una pila de peces de Lego, totes idèntiques, blanques, de les de quatre “punts” en fila, acoblades entre elles formant una mena de columna. Tot i que va ser una mena d’obsessió en la meva infància, el Lego potser era de les últimes coses que m’esperava trobar en un centre de recerca. A primer cop d’ull, vaig suposar que era una mena de passatemps d’en Raef, que muntava i desmuntava tot pensant o, senzillament per distreure’s. Segurament pels records que em venien al cap al veure-les, vaig preguntar-li si n’era molt aficionat a jugar-hi i la sorpresa va ser considerable quan em van dir que no eren per jugar, sinó per a la investigació.

En Raef es dedica a la investigació en microvertebrats i, al igual que en el cas d’en Marc Furió o l’Isaac Casanovas, acostumen a treballar amb peces molt petites, generalment dents de rosegadors, les quals acostumen a trobar-se en quantitats molt superiors a les de fòssils d’altres animals més grans. Aquestes dents han de ser observades al microscopi i comparades amb altres per determinar a quina espècie pertanyen, feina que implica estar-les manipulant constantment. Fins fa un temps, aquestes dents s’agrupaven segons semblaven de la mateixa espècie i s’enganxaven en grups de fins a 8 dents mitjançant una cera a un portaobjectes de vidre com els que utilitzen els biòlegs. Això suposava que , si un cop estudiades amb detall, una dent resultava ser d’una espècie diferent a la de les seves “companyes” de portaobjectes, s’havia de desenganxar amb tot el perill de danys que això suposa per la dent. A més, s’afegien els inconvenients de treballar amb peces, ja per sí fràgils, enganxades a un suport també delicat i fàcil de trencar com és un portaobjectes de vidre.

Un dia es va decidir provar un nou sistema, inspirat en el que utilitzen en un centre danès. Amb un trocet petit de Blue-Tack, s’enganxa la dent al lateral d’una peça de Lego, de manera que es pugui acoplar amb d’altres per dalt i per baix al mateix temps que, al costat de la dent es pugui escriure el codi que identifica el fóssil. D’aquesta manera, les dents s’emmagatzemen individualment i s’enganxen a les altres ajuntant les peces de Lego on estan muntades segons l’espècie a la que pertanyen i si alguna s’ha de re-ubicar, resulta tan fàcil com desenganxar les peces de Lego i enganxar-les amb les corresponents.

És curiós com, amb una mica d’inventiva i imaginació es poden trobar solucions en el camp de la investigació en un àmbit tan difícil de relacionar com el de les joguines per a nens. Amb tot, a la llista de clients de Lego, entre una pila de botigues de joguets, s’hi ha colat l’ICP.