ICP Blog

Entrada d’en Josep Fortuny

L’arribada a l’estepa

…El viatge va ser tranquil. L’arribada a Moscou va ser a l’hora prevista i tan sols el rutinari i lent control policial a l’aeroport de Domodedovo (Moscou) em va endarrerir sobre l’hora prevista. Per sort, l’Igor Novikov m’esperava a l’entrada de l’aeroport, juntament amb en Yuri, tècnic del Paleontological Institute (PIN). Ell també formava part del equip amb qui l’endemà marxaríem cap al sud de Rússia. Tots tres ens vàrem desplaçar fins a la megapolis de Moscou, una immensa ciutat d’uns 15 milions d’habitants, on vaig poder recuperar forces i conèixer els últims detalls sobre l’expedició. A més, tot i que el viatge va esser tranquil, estava cansat i el vespre començava a acostar-se. Vàrem decidir trobar-nos l’endemà al mati al PIN, per acabar d’empaquetar les motxilles i marxar. L’endemà, desprès d’un son reparador, vaig tornar a trepitjar el famós Paleontological Institute de l’Acadèmia de les Ciències Russes de Moscou (PIN).

Fundat el 1930 en honor a Yuri Alexandrovich Orlov, aquest institut de paleontologia és especialment famós per les importants col·leccions de dinosaures, les excel·lents faunes pèrmiques i triàsiques recuperades, les reconegudes faunes plistocèniques (especialment famós pels mamuts extraordinàriament preservats) així com pels materials precambrians i cambrians que conserva. El immens conjunt d’aquesta col·lecció, procedent de tots els territoris que formaven part de l’antiga Unió Soviètica, juntament amb d’altres indrets, fa d’aquest institut un dels més importants a nivell mundial. L’institut disposa d’un ampli museu amb 6 sales expositives on es mostra l’evolució de les formes de vida al llarg de la història del planeta, fent especialment rellevància als moments (que no só n pocs) més ben representats a la col·lecció de l’Institut. A més, el museu disposa del seu propi servei de restaurant, on els visitants solen acabar la visita comentant les experiències viscudes al museu. Però la principal tasca de l’institut és la recerca. L’institut disposa de 3 edificis (dos d’ells escassament separats per pocs metres) on els diferents departaments d’investigació treballen en la cerca, estudi i publicació de noves troballes.

La meva visita al museu va esser efímera. Per sort, l’havia pogut visitar en la meva primera visita i ara tan sols podia contemplar ràpidament les vitrines, de camí cap al despatx de l’Igor, on em vaig retrobar amb els prestigiosos investigadors Dr. Andrei Sennikov i Dr. Mikhail Shishkin, qui s’uniria a nosaltres durant les darreres dues setmanes de l’expedició. A més, vaig conèixer Boris Morkovin, estudiant de biologia i laborant del PIN qui formaria part de la nostre expedició, juntament amb Galina Novikov, qui s’ocuparia de les qüestions logístiques de l’expedició.

Un cop preparat tot el material i perfectament distribuït en una magnifica furgoneta de l’Institut, vàrem iniciar el trajecte que ens hauria de conduir fins al jaciment de Donskaya Luka, a uns 1000 Km de Moscou, tot seguint l’autopista M-6, que recorre de Nord a Sud Rússia. Les carreteres a Moscou capital poden tenir en alguns casos més de 8 carrils (on fins i tot la persona més agosarada s’ho pensaria dues vegades abans de creuar el carrer sense buscar els passos de zebra o els túnels habilitats), mentre que a les afores l’autopista es converteix en la majoria dels casos en una via de dos carrils (un per cada sentit).

El trajecte va requerir dos dies. Amb les parades justes per omplir el dipòsit i estirar les cames. El paisatge va anar canviant. Sortint de la immensa ciutat, l’ambient més cosmopolita es va anar convertint en una àrea més industrial, que finalment es va dissoldre en un paisatge que a mesura que avançaven les hores es va anar caracteritzant per altíssims pins negres que es trobaven a peu de carretera, envoltats de grans camps cultivables. La terra que formava els camps era extremadament fosca i fèrtil. I poc a poc, els pins es varen anar convertint en pollancres i les àrees arbustives es varen anar reduint al entrar en una àrea completament estepària. La primera nit la vàrem passar pròxims a la carretera, aprofitant una plana aparentment tranquil·la i boscosa on vàrem poder muntar les tendes i recuperar forces.

El senyal que indicava l’arribada a la regió que ens havia d’acollir durant algunes setmanes era evident; el riu Don separava les dues lleres. És un riu d’aigües tranquil·la i importants dimensions (similar a l’Ebre a la seva part baixa). Cal indicar, però, que la dimensió que tenia el riu per mi, estava contraposada a la visió russa, considerant-lo com un petit riu. Per travessar-lo existeixen nombrosos transbordadors que realitzen el trajecte en diversos punts del riu.

Un cop a la regió, en poc més de mitja hora vàrem arribar a la nostre nova llar. Situada a uns 4 Km. d’un petit poble de 250 habitants, el nostre campament s’alçaria en una petita depressió on s’amuntegaven els pocs arbres que tímidament creixen a l’estepa. Estaríem a uns escassos centenars de metres del jaciment i a la mateixa distància d’un embassament d’un kilòmetre de longitud on els ramats de vaques, ovelles i cabres dels pastors locals solien pasturar, prendre banys i menjar.

Suslik

Però qui ens va sortir a donar la benvinguda no foren els animals domèstics, sinó els simpàtics i actius “susliks”, uns esquirols terrestres (Spermophilus sp.) típicament esteparis que corrien entre la munió de caus construïts. La seva presència va ser una constant durant tota l’expedició.

En poc més de 3 hores vàrem tenir el campament muntat: les tendes estaven apunt, l’àrea que utilitzaríem com a cuina i taula per menjar comptava amb una magnífica lona que ens evitaria rebre el sol directament i la cuina, formada per un parell de fogons i una gran bombona de gas, tenia un aspecte esplèndid enmig de l’estepa. A més, vàrem embolcallar un parell d’arbres amb una immensa tela, deixant un espai entre ells lliure de mirades indiscretes, convertint-se en la nostre dutxa particular; a la part superior vàrem col·locar una estructura de fusta on poder ubicar ampolles d’aigua, mentre que a la part inferior, un regueró servia per dirigir l’aigua. Un cop acabats tots els detalls logístics, el sol ja marcava que la nit s’apropava, però la proximitat al jaciment i unes ganes imperioses per veure’l per primer cop, ens varen “obligar” a visitar-lo en una primera visita de reconeixement per veure el seu estat i intentar descobrir-ne les primeres restes.

La primera visita no ens va deixar indiferents, i molt menys a mi, qui tocava per primer cop aquelles fàcies, tan diferents de les típiques fàcies germàniques del Triàsic i on els ossos…

Trobareu informació complementaria relacionada amb el Paleontological Institute a les següents adreces:

www.paleo.ru : Web oficial (en rus)

http://www.russianmuseums.info/M416 : Informació sobre el Museu

http://www.ucmp.berkeley.edu/pin/pin.html : Informació sobre l’Institut