ICP Blog

Com tots els que llegiu aquest blog habitualment ja sabreu, la Irene i jo deixem el Departament de Comunicació de l’ICP per començar altres aventures professionals i per tant, aquesta petita aventura que ha estat l’Excavant la Recerca, també s’acabarà avui. En aquests mesos he aprés un munt de coses, n’he descobert de curioses i algunes m’han trencat tots els tòpics que tenia de la paleontologia.

Tots aquells que no treballeu directament amb la paleontologia, plantegeu-vos quina imatge teniu d’un paleontòleg treballant. I els que hi treballeu, penseu en la pila de clixés que heu hagut de desmentir al llarg dels anys. Molts cops, la figura de la cultura popular més propera a un paleontòleg és la de l’arqueòleg Indiana Jones. L’home aventurer, valent, amb barret i jaqueta de pell, amb el seu fuet i disposat a tot per salvar la noia i la troballa científica a la vegada (encara que pel camí enfonsi un temple sencer) ven molt.

Però treballen així el paleontòlegs? El divendres passat vaig tenir la sort de poder anar al que segurament és el jaciment més important de Catalunya i un dels més importants d’Europa pel que fa a homínids. L’Abocador de Can Mata, a Hostalets de Pierola s’ha convertit en una font gairebé inesgotable de fòssils del Miocè mitjà, concretament els que van quedar soterrats farà entre 11,4 i 12,5 milions d’anys. Entre ells, els preuats homínids, petites “joies de la corona” de qualsevol jaciment del Miocè.

De camí cap a Can Mata em preguntava: Com es troba un fòssil? Un paleontòleg se’n va a la muntanya amb un pic i una pala i excava amb l’esperança de trobar alguna cosa? Hi ha fòssils que s’han trobat de formes encara més casuals i fins i tot absurdes però els grans jaciments generalment apareixen després de meticulosos estudis geològics. A més, generalment els fòssils es troben en capes de sediments que moltes vegades només afloren en determinats punts, però sota els nostres peus segueixen, amagant una munió de fòssils segurament desconeguts. Per tot això, un abocador com el de Can Mata, amb la ingent quantitat de terra que es remou i la profunditat a la que s’excava, representava una oportunitat molt interessant. I va ser tot un èxit. El paleontòlegs van desenterrar des de rinoceronts a tortugues gegants, passant pels famosos Pau i Lluc, les dues espècies més importants d’homínids trobades a Can Mata.

A l’arribar allà, gairebé totes les idees que m’havia construït es van enfonsar: Allò no era un jaciment, era un abocador immens amb paleontòlegs treballant en 2 punts concrets. Com que depenen de la feina de les màquines, quan aquestes no tenen gaire activitat, la feina dels paleontòlegs també acostuma a minvar. Concretament, al terreny només hi havia 4 paleontòlegs treballant. Dos d’ells seguint duran hores dues màquines, una noia a un buldòzer que aplanava un terreny per fer-hi un camí i un noi revisant la terra que tiraven uns camions que reomplien una zona per on també havia de passar un camí. En el cas que veiessin alguna cosa semblant a un fòssil havien d’avisar a l’operari de la màquina, que parava i deixava que la paleontòloga fes una ullada. Si hi trobava indicis que hi podia haver fòssils, la màquina s’enretirava i deixava que els paleontòlegs treballessin. Primer establien un perímetre i començaven a excavar aquella zona. Cada troballa que feien ampliava el perímetre 2 metres al voltant d’aquesta de manera que poc a poc, s’acabava delimitant la zona on hi havien fòssils. D’aquesta manera es constituïa el que es coneix com un jaciment. I casualment vaig tenir la sort de poder veure’n un de completament delimitat uns metres enllà del buldòzer, que precisament l’havia de tancar (soterrar) en qüestió de pocs dies. Dues noies hi treballaven, acabant d’assegurar-se que no hi quedés res interessant. I no ho feien amb un martellet, una escarpa i un pinzell. Tot i que és la forma amb més “glamour” de treballar, és impossible avançar i només es fa servir al laboratori de preparació. Allà treballaven amb un martell hidràulic. I si trobaven res, no es molestaven a treure-ho os per os. S’anotava on estava, es feia una foto i amb el mateix martell o amb pics i pales, s’extreia un bon tros de roca, assegurant-se que tot el fòssil quedés dins. I cap al laboratori, on sí que s’ocuparien de treure els fòssils amb cura. Allà no tenen temps ni les condicions per fer-ho bé.

Una altre de les tècniques que em va cridar l’atenció era la de datació dels fòssils. Com saben quan un fòssil és de fa 11,9 o 11,7 milions d’anys? Dons es veu que el nostre planeta, a vegades es trastorna i, tot i que estem acostumats a que les brúixoles sempre senyalin cap al pol nord, de forma imprevisible i cada cert temps, en intervals que poden anar des dels milers d’anys a les desenes de milions d’anys, el pol nord magnètic de la terra es desplaça del nord geogràfic al sud geogràfic. I quan passa això, a nivell microscòpic, alguns minerals inclosos en els sediments ho noten i es dipositen “mirant cap a un altre costat”. Per tant, si agafem una mena de tall de pastís de totes les capes de sediments que s’han anat dipositant al llarg de milions d’anys sota els nostres peus i ens fixen com estan col·locats, podem extreure una mena de codi de barres en que les franges blanques simbolitzarien els períodes en que la polaritat era normal com la coneixem ara i les negres els períodes en que estava invertida. Aquest codi de barres està estudiat i permet situar els fòssils entre dos d’aquestes períodes. A més, també s’han estudiat els fòssils de ratolins i altres micromamífers que han estat molt abundants des de l’extinció dels dinosaures. Aquests animals són dels vertebrats amb un cicle vital més curt i per tant, els que més ràpidament evolucionen. Si identifiques l’espècie a la que pertany un fòssil, pots ubicar-la de forma bastant concreta en l’escala de temps geològics Al ser molt abundants, si fas una palada de terra de qualsevol jaciment i la mires pel microscopi, gairebé segur que hi trobaràs dents fossilitzades de micromamífers, que podràs associar a una espècie i per tant, a una edat força concreta. Combinant-ho amb el mètode basat en la polaritat de la terra que he explicat abans, permet precisar molt en la datació d’un jaciment i per tant, dels fòssils que s’hi troben.

Un dels últims grans aspectes que va despertar la meva curiositat va ser la relació de l’equip de paleontòlegs amb l’empresa que gestiona l’abocador. Realment, havia de ser una molèstia que un paleontòleg aturés les màquines a les que pagaves i que tenies treballant per que havia trobat una dent de mastodont. En Jordi Galindo, que ens feia de guia, em va confessar que al principi sí que ho havia estat. Les màquines anaven sense miraments i ells les volien fer aturar per qualsevol cosa. La llei estava de la banda dels paleontòlegs però sense la col·laboració del personal de les màquines, tampoc podien desenvolupar la seva tasca correctament. Amb el temps, sembla que han après a conviure però sense deixar de donar situacions rocambolesques: En Josep Maria Robles, un dels paleontòlegs que treballa a l’abocador ens explicava el cas d’un crani de rinoceront que havien trobat sobresortint d’una de les parets que voregen l’abocador. L’havien pogut excavar però la llei estableix que ells només poden treballar on s’estan fent obres. Si els de l’abocador decideixen que arribats a un nivell, les màquines no han de seguir excavant, tots els fòssils que quedin per sota aquest nivell no seran desenterrats mai.

I així, remenant entre la matèria prima de la paleontologia, els jaciments i els fòssils, m’acomiado d’aquesta secció esperant que us hagi agradat, despertat la curiositat i, fins i tot, ensenyat alguna cosa. Fins aviat!