ICP Blog

A diferència del que generalment es creu, els esquelets de dinosaure complets i articulats són extremadament rars perquè un cadàver, en general, s’acaba desarticulant i els seus ossos són dispersats abans de la deposició, el soterrament i la fossilització. Els esquelets de dinosaure exposats als museus són, en la majoria dels casos, muntats utilitzant ossos d’esquelets parcials d’individus diferents o ossos trobats de forma dispersa i, sovint, algunes parts són reconstruccions artificials.

Fa deu anys, un esquelet de dinosaure extraordinàriament complet i perfectament articulat va ser excavat a Itàlia, en un jaciment conegut com el Villaggio del Pescatore, prop de la ciutat de Trieste, al nord del mar Adriàtic. El fòssil, de 70 milions d’anys d’antiguitat, va ser anomenat “Antonio”. Va resultar evident que pertanyia als iguanodòntids, un grup de dinosaures herbívors comuns durant el període Cretaci de l’Era Mesozoica (145-65 Milions d’anys), però les seves relacions reals amb altres membres del grup no estaven clares a primera vista.

L’estudi de l’espècimen per part del paleontòleg de l’ Institut Català de Paleontologia Fabio Dalla Vecchia (qui fou també el director científic de l’excavació els anys 1998-1999), publicat en l’edició de desembre de la revista Journal of Vertebrate Paleontology, finalment revela moltes particularitats d’aquell dinosaure excepcional. “Antonio” i sis espècimens parcials del mateix lloc representen una espècie abans desconeguda de dinosaure que ha estat anomenada Tethyshadros insularis que que vol dir “dinosaure hadrosauroide illenc de Tethys”. Tethys era un oceà que separava Àfrica del continent Euroasiàtic en l’època dels dinosaures. Els hadrosauroids eren el grup de dinosaures iguanodòntids als quals pertany Tethyshadros. “Antonio”, amb prop de 4 metres de llarg, és l’esquelet de dinosaure de mida mitjana-gran més complet trobat a Europa des del descobriment dels Iguanodon i el Dollodon el 1878 a Bernissart (Bèlgica) i un dels dinosaures més complets mai trobats al món.

Considerant l’evolució dels trets esquelètics en els dinosaures iguanodòntids durant el període Cretaci, la nova espècie se situa a mig camí entre un Iguanodon més primitiu (que visqué fa 125 milions d’anys) i els hadrosaurids més evolucionats propis del continent nord-americà i asiàtic, que van viure al voltant de 80-65.5 milions d’anys. Tethyshadros representa el primer descobriment d’un esquelet complet d’una forma intermèdia i revela per primera vegada la morfologia sencera del cos d’aquesta classe de dinosaure.

A diferència dels seus “parents” nord-americans i asiàtics que van viure sobre amplis continents, Tethyshadros va habitar en una illa relativament petita a la part occidental de l’Oceà de Tethys, entre Àfrica i el continent nord-europeu. De fet, fa 70 milions d’anys, Europa del sud, occidental i central era un arxipèlag en les latituds subtropicals. No s’esperava trobar aquest tipus de dinosaure en aquella classe d’ambient com no s’esperaria avui el descobriment d’un ós polar en en una illa tropical. El nom científic Tethyshadros insularis subratlla aquesta característica insòlita del nou dinosaure.

Sense arribar a ser un gegant, la mida de Tethyshadros és considerable quan ho comparem amb un ésser humà. Comparat amb els seus “parents” és més aviat diminut, probablement a causa del caràcter insular del seu hàbitat. De fet, animals suposadament grans desenvolupen grandàries més petites quan viuen aïllats en illes, un fenomen conegut com “nanisme insular “. Exemples clàssics són els elefants que van poblar Sicília fa aproximadament cent mil anys i que amidaven només un metre d’altura. Dinosaures hadrosaurids nord-americans contemporanis de Tethyshadros amiden en general més de 8 metres de llarg, molt més gran que l’espècie italiana. Sabem que, igual que en aquest cas, el nanisme insular havia afectat a altres dinosaures de l’Arxipèlag europeu.

La morfologia de cos dels hadrosaurids nord-americans i asiàtics era bastant conservadora, en el sentit que es diferencien l’un a l’altre principalment per característiques concretes del cap, per exemple les crestes típiques d’alguna espècie. En canvi, Tethyshadros té una barreja curiosa de primitiu, evolucionat i trets estranys que permeten una clara diferenciació de qualsevol hadrosauroide conegut. El cap gran i allargat recorda el d’un cavall. En canvi, els membres del darrere s’asemblen molt més als d’hadrosauris nord-americans més evolucionats. No obstant això, la mà té només tres dits en comptes dels quatre habituals, i la mobilitat del dit estava limitada. Així la mà probablement va ser utilitzada com un suport al moure’s o al descansar. Els membres del darrere són més llargs i més robusts que els davanters, amb una tíbia molt més lliure que la fíbula (thin bone, thick bone) que suggereix una actitud cursorial per a Tethyshadros. La cua mostra diverses característiques insòlites, mai observades en qualsevol altre hadrosaurid, incloent un final semblat a una tralla.

La major part de modificacions de la cua podrien estar relacionades amb el desenvolupament de la musculatura connectada a la seva base que movia cap a enrere els membres del darrere. Això podrien ser remotes proves d’una actitud cursorial del nou dinosaure i hauria de ser investigat en major profunditat. També els trets insòlits de Tethyshadros poden ésser deguts a la seva vida en una illa, ja que aquests trets peculiars sovint es desenvolupen en habitants illencs. L’evolució és més ràpida en illes i, curiosament, l’observació de diversos d’aquests casos per Charles Darwin, va ajudar a la formulació de la seva teoria sobre l’evolució de les espècies publicada fa exactament 150 anys.

Les relacions amb altres dinosaures hadrosauroides suggereixen que els avantpassats de Tethyshadros van arribar l’Arxipèlag europeu emigrant d’Àsia. Això també és veu suportat per la geografia del món tal i com els científics el suposen fa 70 milions d’anys. L’oceà Tethys gradualment es tancava i les serralades alpines començaven a formar-se a causa del moviment d’Àfrica cap al nord i la seva col·lisió incipient amb el continent Euroasiàtic. Una cadena d’illes es formava al llarg del marge del sud d’aquest a causa d’aquest esdeveniment, permetent la migració de dinosaures cap a l’oest saltant d’illa en illa.

L’estudi va ser publicat després de la invitació de la Soprintendenza per mi beni archeologici del Friuli Venezia Giulia (l’agència local per als béns culturals del govern) que va donar i va organitzar la campanya d’excavació els anys 1998-1999. L’estudi va ser recolzat pels membres de la Dinosaur Mailing List (DML), el Museo Civico di Storia Naturale di Trieste, la Società Paleontologica Italiana (SPI) i per una subvenció SYNTHESYS de la Unió Europea.