ICP Blog

El Mediterrani s’omplí de sobte després d’assecar-se del tot fa 5,6 milions d’anys.

Sir Charles Lyell és per als geòlegs el que el seu contemporani Charles Darwin és per als biòlegs. Lyell fou el geòleg més prominent del seu temps i la seva obra magna, Principles of Geology, assentà les bases de la geologia moderna. Lyell proposà que els processos geològics que actuaren en el passat i que donaren lloc per exemple a les altes muntanyes o les profundes gorges són idèntics als que observem avui en dia. Així, si un riu va excavant una gorja a una velocitat lentíssima caldria molt de temps, de l’ordre de milions d’anys per excavar el Gran Canó del Colorado. Lyell s’oposava a la visió del baró de Cuvier, el pare de la paleontologia, que basant-se en la successió dels fòssils en el temps suposà que existien diferents ‘creacions’ de formes vivents que desapareixien bruscament en catastròfiques extincions globals i eren reemplaçades per formes totalment noves. Cuvier, que va viure en els temps de la Revolució Francesa, anomenà cada una d’aquestes catàstrofes ‘revolutions’. La seva teoria ha passat a la història amb el nom de catastrofisme, i en alguns casos fou utilitzada per donar suport científic al Diluvi Universal. La teoria radicalment oposada de Lyell es coneix com a uniformitarisme, i influí de manera molt important en la teoria de l’evolució de Darwin, que suposà que les espècies evolucionaven gradualment durant intervals de temps molt llargs. Així fou com a mitjans del segle XIX quedà establerta una visió de l’evolució de la Terra i la vida lenta i gradual, explicable per processos que existeixen encara avui en dia. El catastrofisme i les seves idees es consideraren falses i així fou durant més d’un segle.

L'Estret de Gibraltar té poc més de 14 km d'ample.

No obstant, a les darreres dècades del segle XX, el catastrofisme reviscolà en certa manera. Potser el cas més conegut és la teoria de l’extinció dels dinosaures (i d’altres organismes) degut a l’impacte d’un asteroide de grans proporcions contra la superfície terrestre, però un dels millors exemples es publicà ahir mateix a la prestigiosa revista Nature. Un equip de geòlegs catalans de l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera (CSIC) encapçalats per Daniel Garcia-Castellanos proposa que el Mediterrani s’omplí sobtadament d’aigua després d’assecar-se del tot fa 5,6 milions d’anys. Als anys 70 es descobriren grans gruixos de sal en sediments del fons del Mediterrani. A la vegada s’observà que els principals rius que van a parar al Mare Nostrum, el Roine i el Nil, excavaren profunds canons durant aquella època. Tot això s’ha interpretat com un descens sobtat del nivell del Mediterrani a finals del Miocè, culminant amb la dessecació d’aquest mar fa 5,6 milions d’anys. Això fou possible degut al tancament del mar per l’Estret de Gibraltar. Fa més de 20 milions d’anys l’Àfrica, que inicialment es trobava separada d’Europa, inicià el seu periple vers al nord, un moviment que continua avui en dia. Fa uns 20 milions d’anys col·lidí amb el sud-est Europa, tancant-se la comunicació que existia amb l’Oceà Índic, i fa uns 6 milions d’anys es tancà també la comunicació amb l’Atlàntic via l’Estret de Gibraltar. El Mediterrani és un mar situat en regions de clima més aviat càlid, i per tant l’aigua s’evapora molt ràpidament. A més, excloent el Nil, els rius que van a parar-hi no són massa cabalosos i si no hi hagués una connexió amb l’Atlàntic tota l’aigua s’evaporaria ben ràpid. Això fou el que succeí fa 5,6 milions d’anys, durant una època que els geòlegs anomenen Messinià, i per això aquest esdeveniment es coneix com la ‘Crisi de Salinitat Messiniana’. Al tancar-se l’estret el Mediterrani quedà reduït a una sèrie de llacs salats que finalment també s’assecaren donant lloc a dipòsits de sal molt gruixuts. Els habitants de les costes del difunt Mediterrani van veure com s’estenien deserts on abans hi havia aigua i uns quants van poder creuar-los per envair algunes illes (que deurien tenir l’aspecte de grans altiplans) i també el nord d’Àfrica. Així és com una sèrie de mamífers Europeus envaeixen l’Àfrica i vice versa. De l’Àfrica ens arribaren els primers hipopòtams, macacs i també els gerbils, rosegadors saltadors que viuen als deserts.

                El treball de l’equip del Jaume Almera ens explica la fi d’aquesta crisi. Mitjançant sondatges sísmics s’ha detectat una profunda vall en forma de U a la zona de l’estret que s’estén no només al cantó del Mediterrani sinó també a la banda de l’Atlàntic. Altres estudis havien atribuït l’origen d’aquesta vall a rius que anaven a parar a la conca seca del Mediterrani, però el fet que es trobi a ambdós cantons de l’estret i la forma de la vall qüestionen aquesta interpretació. Garcia-Castellanos i col·laboradors consideren que aquesta vall s’originà degut a l’erosió que es produí en reomplir-se d’aigua el Mediterrani i consideren que aquest procés fou molt ràpid. Basant-se en un model per calcular l’erosió aquests científics conclouen que el Mediterrani es reomplí en menys de 2 anys! Tot començà amb l’erosió gradual de la zona de l’estret. D’aquesta manera l’aigua començaria a entrar al Mediterrani, però ho faria molt lentament i al anar-ho fent erosionaria encara més l’estret. Quan l’erosió arribà a ser massa gran l’aigua de l’Atlàntic es precipità de manera catastròfica amb un cabal tres ordres de magnitud superior al de l’Amazones. El soroll de l’aigua caient deuria ser ensordidor, digne d’una pel·lícula de catàstrofes de l’estil d’El día de mañana.

                Estudis com aquest, o com el cas de l’extinció dels dinosaures, posen de manifest que la història de la Terra i de la vida no sempre es pot explicar per l’acumulació de petits canvis durant intervals de temps immensament llargs. Els esdeveniments breus i sovint catastròfics existeixen i poden ser molt importants, implicant per exemple l’extinció dels dinosaures o el reompliment del Mediterrani i condicionant tota la història posterior. Cuvier estaria encantat.

Per saber-ne més:

García-Castellanos et al. 2009. Catastrophic flood of the Mediterranean after the Messinian Salinity Crisis. Nature, 462: 778-781.

Messinian online “living in an evaporitic world”