ICP Blog

Aquesta entrada us proposa una presentació que us ajudarà a comprendre com els paleontòlegs de l’Institut Català de Paleontologia troben els fòssils i quina és la seva importància d’aquestes troballes. Ja ho sabeu, si la curiositat us pica, no us ho penseu, doneu-li un cop d’ull!

Investigadors de l’àrea del Mesozoic de l’Institut Català de Paleontologia (ICP) aporten noves dades sobre l’ecologia de les tortugues Solemys, actualment extingides, que habitaven el sud d’Europa durant el període del Cretaci. La zona de Fumanya ha estat la protagonista d’una troballa clau per a la comprensió sobre com vivien aquestes tortugues. A més a més, és la primera vegada que es troba una tortuga fòssil a la comarca del Berguedà. Les dades geològiques han permès saber que l’ambient on va morir aquesta tortuga era una maresma molt propera al mar, el mateix ambient on caminaven els titanosaures que van deixar les petjades que han fet famosos els jaciments de Fumanya. L’estat de preservació de les restes de la tortuga era molt interessant. Es conservaven el motllo i algunes plaques perifèriques de la closca de l’animal. Gràcies a aquest bon estat de conservació, els paleontòlegs han pogut deduir que gairebé no va ser transportada, un cop morta, i per tant, sembla força probable que l’hàbitat de la tortuga seria les aigües de la maresma. Tot i que les tortugues Solemys ja es coneixien amb anterioritat en jaciments del País Basc, València, de la conca de Tremp i del sud de França, les restes eren molt fragmentades i no permetien als científics comprendre el seu mode de vida. Alguns investigadors pensaven que eren tortugues completament terrestres, com l’actual tortuga mediterrània, d’altres pensaven que es tractava de tortugues semi-aqüàtiques, com les actuals tortugues de Florida. L’estudi de l’equip format per en Josep Marmi, en Bernat Vila i l’Àngel Galobart, publicat a la revista “Cretaceous Research”, conclou que la tortuga Solemys de Fumanya vivia en aiguamolls propers al mar i estava perfectament adaptada a la natació, així com per sortir a terra ferma, com les actuals tortugues de Florida.

La Laila Pilgren, responsable de projectes de l’ICP, ha obtingut una beca de l’Agaur (Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca) per anar a complementar la seva formació als EEUU, concretament al American Museum of Natural History ubicat a Nova York.

La Laila s’ocupa, entre d’altres, de buscar finançament per al centre. Gràcies a aquesta estada de tres setmanes, a Nova York, s’impregnarà del model de gestió americà. En concret, des del dia 5 d’octubre, treballarà conjuntament amb la seva homònima del Museu neoyorquí de manera que podrà prendre nota de l’ampli ventall de fonts de finançament de que es nodreixen els centres americans, així com de la seva manera de treballar i de gestionar els projectes a posteriori.

L’American Museum of Natural History és un exemple de centre d’investigació-museu exitós, en gran part degut a que, com en moltes institucions americanes, ha sabut combinar el finançament públic amb el privat, una recepta poc desenvolupada a Europa, on pràcticament la totalitat del finançament que reben centres com l’ICP prové de fons públics. La possibilitat d’aprendre d’aquest model i exportar-ne els punts més positius, així com evitar caure en els errors, és el que ha fet que l’Agaur acceptés el projecte presentat des de l’ICP.

Entrada d’en Josep Fortuny

Fotografies del Triàsic

…ja havíem superat l’equador de l’excavació. El cansament ja es començava a fer present. Les nostres tendes de campanya, eren idònies i còmodes, el descans estava assegurat. El jaciment havia lliurat centenars de restes òssies i algun dia havíem aprofitat per prospectar les àrees limítrofs on podia entendre i interpretar la zona gràcies a les excel·lents lliçons geològiques dels col·legues russos sobre el Triàsic alpí d’aquella àrea. Totes les dades que m’explicaven, automàticament quedaven registrades a la meva llibreta. Dades a vegades d’efímera importància, detalls, anotacions, però que sovint poden ser vitals al repassar les dades al tornar a casa. A més, tot va quedar documentat gràficament; l’àrea, els diferents nivells, tota dada que semblés interessant de registrar (aquesta és la màgia de la fotografia digital, on el nombre de fotos ha passat a ser irrellevant), i evidentment un important reguitzell de fotografies de totes les peces recuperades en els principals eixos. Inventariar el material trobat també comportava un important temps; les ultimes hores de sol sovint eren aprofitades fins a l’últim raig per tal d’obtenir bones fotografies.

Una de les nits de la darrera setmana vaig decidir fer una repassada general a les fotografies. Aquest assumpte no era trivial, ja que al campament no teníem electricitat i això implicava que la bateria de la càmera era un be preuat i obligava a anar al poblat més pròxim on sovint un botiguer o algú del poble ens permetia carregar un parell d’hores les bateries (de la càmera, del mòbil…etc). Doncs be, vaig decidir fer la repassada per comprovar les fotografies i veure de nou algunes peces. A més, aquell dia estava especialment satisfet d’un fragment d’os d’una mida relativament grossa (més d’un pam) que havia aparegut per sorpresa i sense esforç i que a primer cop d’ull havia suposat com una part important d’un crani, tot i que ràpidament em vaig adonar que en realitat era un fragment de musell d’un amfibi i que el suposat “gran” fragment tan sols representava una ínfima part del crani del animal, que de ben segur mesurava, com a mínim, un metre de longitud cranial. Per sort, les fotografies li havien fet justícia i n’estava content.

Observant les fotografies em vaig plantejar, com seria la “fotografia” del jaciment. Es a dir, com seria una foto feta un 26 d’agost de fa uns 248 milions d’anys? Doncs probablement veuríem un ecosistema dominat per dipnous (peixos sarcopterigiis), amb una vida poc tranquil·la, on formes amfíbies, anomenats trematosaures, de gran mida (uns 2-3 metres de longitud) de musell molt allargat i dieta plenament piscívora, depredarien sobre els dipnous en aigües salobres. A més, trobaríem altres amfibis, alguns com els capitosaures, també de mides similars als trematosaures, amb una morfologia general del musell més parabòlica que provindrien d’ecosistemes d’aigües dolces i que apareixen en el jaciment degut al transport de les restes. Però aquestes dues formes d’amfibis no serien les úniques: en menor nombre, a la fotografia hi apareixerien els amfibis brachyopoids. Formes de rèptils marins, tot i en menor presencia, farien acte de presencia en la fotografia. Fora de l’aigua, formes reptilianes d’arcosaures com els rauisuchids i erythrosuchids serien molt presents al medi, on formes de petita mida com els procolophonids (un curiós grup de rèptils que s’alimentaven d’invertebrats i petita fauna) i els trilofosaurids (coneguts de varis punts del planeta, però que a Rússia tan sols són coneguts d’aquest jaciment) tindrien un paper com a preses dels arcosaures i alhora de depredadors d’altra fauna. Curiosament, les faunes invertebrades i les restes vegetals son poc (o gens) conegudes en el jaciment. Els invertebrats són coneguts d’uns pocs motlles interns i les restes vegetals inexistents. Però aquest fet no vol dir pas que no hi fossin, sinó que probablement encara no han estat recuperades a l’excavació o be que les condicions per fossilitzar no foren prou bones perquè fossin presents en el mateix nombre i qualitat que les restes de vertebrats que es troben multitudinàriament.

Els paleontòlegs són especials. Com a qualsevol persona, els agrada decorar el seu lloc de treball amb fotografies, plantes i altres objectes personals encara que en molts casos, a més, tenen tendència no només a decorar sinó a “ambientar”; En certs despatxos, pots esbrinar fàcilment què estudia un investigador gràcies a figuretes o peluixos que tenen per les estanteries. Per exemple, de la làmpada de l’escriptori de l’Isaac Casanovas, especialitzat en micromamífers, en penja una musaranya de peluix o des de l’escriptori de la Judith Marigó, especialitzada en primats, ens somriu un simpàtic mico, també de peluix. Però al costat de la taula de la Judit hi ha la del Raef, on em va sorprendre trobar una pila de peces de Lego, totes idèntiques, blanques, de les de quatre “punts” en fila, acoblades entre elles formant una mena de columna. Tot i que va ser una mena d’obsessió en la meva infància, el Lego potser era de les últimes coses que m’esperava trobar en un centre de recerca. A primer cop d’ull, vaig suposar que era una mena de passatemps d’en Raef, que muntava i desmuntava tot pensant o, senzillament per distreure’s. Segurament pels records que em venien al cap al veure-les, vaig preguntar-li si n’era molt aficionat a jugar-hi i la sorpresa va ser considerable quan em van dir que no eren per jugar, sinó per a la investigació.

En Raef es dedica a la investigació en microvertebrats i, al igual que en el cas d’en Marc Furió o l’Isaac Casanovas, acostumen a treballar amb peces molt petites, generalment dents de rosegadors, les quals acostumen a trobar-se en quantitats molt superiors a les de fòssils d’altres animals més grans. Aquestes dents han de ser observades al microscopi i comparades amb altres per determinar a quina espècie pertanyen, feina que implica estar-les manipulant constantment. Fins fa un temps, aquestes dents s’agrupaven segons semblaven de la mateixa espècie i s’enganxaven en grups de fins a 8 dents mitjançant una cera a un portaobjectes de vidre com els que utilitzen els biòlegs. Això suposava que , si un cop estudiades amb detall, una dent resultava ser d’una espècie diferent a la de les seves “companyes” de portaobjectes, s’havia de desenganxar amb tot el perill de danys que això suposa per la dent. A més, s’afegien els inconvenients de treballar amb peces, ja per sí fràgils, enganxades a un suport també delicat i fàcil de trencar com és un portaobjectes de vidre.

Un dia es va decidir provar un nou sistema, inspirat en el que utilitzen en un centre danès. Amb un trocet petit de Blue-Tack, s’enganxa la dent al lateral d’una peça de Lego, de manera que es pugui acoplar amb d’altres per dalt i per baix al mateix temps que, al costat de la dent es pugui escriure el codi que identifica el fóssil. D’aquesta manera, les dents s’emmagatzemen individualment i s’enganxen a les altres ajuntant les peces de Lego on estan muntades segons l’espècie a la que pertanyen i si alguna s’ha de re-ubicar, resulta tan fàcil com desenganxar les peces de Lego i enganxar-les amb les corresponents.

És curiós com, amb una mica d’inventiva i imaginació es poden trobar solucions en el camp de la investigació en un àmbit tan difícil de relacionar com el de les joguines per a nens. Amb tot, a la llista de clients de Lego, entre una pila de botigues de joguets, s’hi ha colat l’ICP.

En Miquel Crusafont tenia tan sols 16 anys quan, passejant pels voltants de Sabadell amb el seu amic Ramon Arquer i Costajussà, va descobrir el jaciment de Can Llobateres. Era l’any 1926 i les exploracions pels terrenys del Vallès començaven a ser freqüents; les obres de la carretera de Sabadell a Mollet del Vallès eren una bona oportunitat per revisar sediments remoguts que podien contenir fòssils. L’afició de prospectar l’entorn natural de Sabadell segurament li va venir inculcada pel pare escolapi Pere Rimblas, antic professor i primer contacte de Crusafont amb el món de la paleontologia. També cal esmentar a Vicenç Renom, prehistoriador de Sabadell i responsable de la intervenció realitzada en motiu de les obres del Ferrocarril, el 1925. Renom havia excavat durant la dècada dels anys 20 els nivells arqueològics de Can Llobateres.

Entrada d’en Josep Fortuny

L’excavació: ossos i més ossos

…afloraven en superfície. Fragments i estelles d’os es trobaven sense masses problemes en superfície. Tan sols era el primer dia, estàvem fent una inspecció ocular, però d’entrada, el jaciment tenia molt bona pinta.

El jaciment de Donskaya Luka és conegut de fa temps. El va descobrir el geòleg rus Panteleev l’any 1946 qui va localitzar diversos ossos mentre prospectava l’àrea. Fou ell qui va donar l’avís als membres del Paleontological Institute (PIN) de Moscou. Posteriorment, un equip de paleontòlegs, encapçalat pel recentment desaparegut Vitalii Otschev del Saratov State University, varen localitzar més material fòssil i establiren l’edat del jaciment com a Olenekià. Més recentment, s’ha apuntat que aquest jaciment correspon al Olenekià Terminal i per tant, un moment clau en la diversificació d’algunes faunes continentals. De les primeres troballes realitzades durant aquest període en destaca la gran presència de dipnous (un grup de peixos de tipus sarcopterigis, actualment representat per 3 gèneres, però coneguts des del Devonià gràcies a l’existència d’un important registre fòssil). Els dipnous varen ser el motiu del primer treball publicat sobre aquest jaciment.

Posteriorment, el propi Otschev va descriure una nova espècie de Parotosuchus, un amfibi de grans dimensions força comú durant el Triàsic inferior de Rússia i va dedicar l’espècie al descobridor del jaciment, anomenant-lo: Parotosuchus panteelevi en base a unes escasses restes cranials localitzades en el seu primer viatge a la zona.

Més endavant, a la dècada dels anys 70, Vitalii Otschev va tornar al jaciment. Aquest cop acompanyat del seu col·lega i amic Mikhail Shishikin. Descobriren una gran quantitat de restes de tetràpodes, gràcies en part, a la creació d’un embassament a pocs centenars de metres. Fet que havia provocat un important moviment de terres i per tant, l’exposició en superfície de moltes restes òssies, moltes d’elles en excel·lent estat de preservació.

Però més enllà dels dipnous i els amfibis (coneguts per altres formes, algunes d’elles encara no descrites en l’actualitat), el jaciment ha lliurat en el passat (i en la present excavació) un interessant nombre de restes reptilianes. Entre elles destaquen la presència de procolophonids, arcosaures (representats per rauisuchids i erythrosuchids) i trilophosaures (només conegut al Triàsic de Rússia per aquesta localitat). A més, el jaciment també ha lliurat material assignat a sauropterigis (un grup de rèptils marins) així com amfibis d’ambients salobres i marins. Aquest fet es deu a que la zona hauria estat tradicionalment interpretada com a deltaica, amb entrada d’aigua marina; permetent així, que algunes formes marines fessin acte de presència al jaciment.

Sobre la geologia de la zona, s’observen uns certs cicles: argiles vermelles i grises es troben al sostre de la capa, interrompudes per un nivell de conglomerats on els ossos s’acumulen. Segueix un nivell de sorrenques on els ossos són lleugerament menys presents, però amb una mida i un estat de preservació millor, si es possible, que al nivell superior de conglomerats. Tot seguit, un altre petit nivell de conglomerats i de sorrenques dóna pas, posteriorment, a un nou nivell d’argiles grises i vermelles.

Els primers dies d’excavació varen transcórrer extremadament ràpids. La tasca requeria extreure els nivells estèrils per tal de poder accedir a les millors zones, sota unes condicions meteorològiques massa bones, que usualment superaven els 40ºC de temperatura i sense la possibilitat d’habilitar refugis pel sol, degut a l’absència de qualsevol forma arbustiva. Així es l’estepa! Però, la troballa d’abundant material de dues formes d’amfibi, de dues altres morfologies d’arcosaure i d’algunes restes de sauropterigi i peixos, feien que qualsevol inclemència meteorològica passes a un segon pla…

Els vespres al campament servien per descansar i catalogar els materials recuperats durant el dia. Els sopars representaven el paradigma de les tradicions russes: una bona ampolla de vodka al centre de la taula servia per inaugurar el sopar i desitjar-nos molta sort en l’excavació. Tal com havia de ser, el vodka fou una constant en tots els sopars, sent pràcticament la única beguda present, llevat d’alguna cervesa, vi o rarament alguna beguda per rebaixar-lo lleugerament. A més, al finalitzar cada sopar, mai faltava un molt benvingut té, una agradable conversa, i a vegades, tot plegat, ho acompanyàvem d’una guitarra i un bayan, la variant russa de l’acordió, per amenitzar la vetllada amb cançons russes tradicionals.

El congrés 10th Mesozoic Terrestrial Ecosystems es va inaugurar ahir a Terol, on científics de tot el món exposaran les seves últimes descobertes entorn la vida terrestre al Mesozoic, centrant-se sobretot en el que envoltava els dinosaures, els pobladors més famosos d’aquesta era geològica que comprèn des de fa 251 milions d’anys fins fa 65 milions d’anys, es a dir, 186 milions d’anys.

La majoria d’investigadors de Mesozoic de l’ICP hi han assistit per presentar les seves últimes investigacions a més que, durant els dies previs a l’inici del congrés, els membres de l’ICP que hi assistien, es van encarregar d’organitzar un fieldtrip per a tots els participants als principals jaciments d’ous i petjades de dinosaures de Catalunya. Des de Fumanya fins a Isona, passant per Coll de Nargó, els membres de l’ICP van presentar in situ a la resta d’investigadors les característiques i les troballes d’aquests jaciments, un conjunt paleontològic dels més importants del món pel que fa a postes de dinosaures.

TV3 i diversos diaris locals es van fer ressò d’aquesta il·lustre visita, que incloïa investigadors de tot Europa, d’EEUU i fins i tot del Japó.

El Congrès acabarà el 21 d’aquest mes.

Enguany es celebra la vuitena edició del cicle d’activitats formatives organitzat per l’Associació Sabadell Universitat i, amb motiu de la celebració del segon centenari del naixement de Charles Darwin, es celebrarà un seminari entorn la paleontologia i la teoria de l’evolució, coordinat per l’ICP i on la majoria de conferenciants seran del centre. A més, membres de l’ICP participaran en altres xerrades i activitats del cicle.

Tot i que podeu trobar la informació complerta de tots els seminaris a l’Associació Sabadell Universitat, des d’aquí us farem un petit esborrany de les activitats en les que participaran membres de l’ICP:

Inaugurant el seminari Any Darwin: Paleontologia i Evolució amb entrada obert a tothom, el dijous 8 d’octubre a les 18:00h, en Carlos Acosta, doctor en Història de la Ciència de la UAB i estudiós de l’Arxiu Miquel Crusafont, oferirà una conferència entorn la Història de la Teoria de l’Evolució partint dels seus antecedents i els fets que en van propiciar la postulació. Un cop acabada aquesta xerrada, entorn les 19:00h, en David M. Alba, investigador de l’ICP i en Salvador Moyà, director del centre, s’uniran a en Carlos Acosta per participar en una taula rodona entorn la Teoria de l’Evolució.

Ja de forma exclusiva per als participants al seminari, el dijous 15 d’octubre a les 18:00h l’Àngel Galobart, investigador de l’ICP oferirà una conferència titulada L’evolució dels vertebrats a la terra, que anirà seguida d’una activitat divulgativa destinada a ajudar a comprendre els mecanismes de la selecció natural.

Al cap d’una setmana, el dijous 22 d’octubre, igualment a les 6 de la tarda, en Salvador Moya presentarà una conferència en que repassarà l’origen dels nostres avantpassats com a espècie i parlarà de la seva evolució fins arribar a nosaltres. Quan acabi, Èlia Montagut, de ‘equip educatiu del Museu de Ciències Naturals de Granollers, dirigirà una activitat eminentment pràctica entorn el tema de l’evolució humana a partir de reproduccions de fòssils de cranis humans facilitats per l’ICP.

Finalment, el mateix dissabte 24 de 9:00h a 13:00h, en Jordi Galindo guiarà una visita de camp als Jaciments dels Hostalets de Pierola, on s’hi han trobat importants restes fòssils d’homínids del Miocè, com en Pau o en Lluc. En Jordi Galindo explicarà com llegir els estrats geològics i acabarà la visita al laboratori de l’ICP, on es podrà observar el procés de preparació d’un fòssil.

A part d’això i ja fora d’aquest seminari, en Jordi Galindo també oferirà una conferència entorn la gestió del patrimoni paleontològic i l’obra pública el divendres 9 d’octubre a les 12:15h enmarcat en el seminari Del plantejament a la difusió arqueològica. Exemples pràctics de gestió de projectes de patrimoni. En aquesta conferència es parlarà de la problemàtica que sorgeix a l’hora de gestionar les intervencions paleontològiques i les seves particularitats.

Tots aquells que estigueu interessats en aquests seminaris, no dubteu d’apuntar-vos-hi a la web de l’Associació Sabadell Universitat. El seminari coordinat per l’ICP té una durada de 15 hores i un preu de 125€, tot i que l’Associació ofereix múltiples descomptes per estudiants, majors de 65 anys i aturats, així com un descompte per matriculació anticipada.

Us hi esperem!

L’equip de Gestió de Col·leccions té un nou membre. Per tercer any consecutiu, un estudiant del Màster en Gestió del Patrimoni Cultural de la Universitat de Barcelona estarà treballant en pràctiques a l’ICP durant 6 mesos. La Marta Soteras és biòloga i treballant a l’ICP espera veure l’oportunitat de combinar aquests estudis amb la Gestió del Patrimoni.

Des de sempre ha estat una apassionada per la ciència al mateix temps que creu que la vertadera utilitat d’aquesta apareix quan arriba a la gent, quan tothom aprèn de les aportacions dels científics. Amb la motivació de fer arribar el patrimoni científic al màxim de gent possible va decidir cursar el Màster en Gestió del Patrimoni  Cultural i, treballant a l’ICP, podrà portar-ho a la pràctica. Benvinguda!