ICP Blog

El Mediterrani s’omplí de sobte després d’assecar-se del tot fa 5,6 milions d’anys.

Sir Charles Lyell és per als geòlegs el que el seu contemporani Charles Darwin és per als biòlegs. Lyell fou el geòleg més prominent del seu temps i la seva obra magna, Principles of Geology, assentà les bases de la geologia moderna. Lyell proposà que els processos geològics que actuaren en el passat i que donaren lloc per exemple a les altes muntanyes o les profundes gorges són idèntics als que observem avui en dia. Així, si un riu va excavant una gorja a una velocitat lentíssima caldria molt de temps, de l’ordre de milions d’anys per excavar el Gran Canó del Colorado. Lyell s’oposava a la visió del baró de Cuvier, el pare de la paleontologia, que basant-se en la successió dels fòssils en el temps suposà que existien diferents ‘creacions’ de formes vivents que desapareixien bruscament en catastròfiques extincions globals i eren reemplaçades per formes totalment noves. Cuvier, que va viure en els temps de la Revolució Francesa, anomenà cada una d’aquestes catàstrofes ‘revolutions’. La seva teoria ha passat a la història amb el nom de catastrofisme, i en alguns casos fou utilitzada per donar suport científic al Diluvi Universal. La teoria radicalment oposada de Lyell es coneix com a uniformitarisme, i influí de manera molt important en la teoria de l’evolució de Darwin, que suposà que les espècies evolucionaven gradualment durant intervals de temps molt llargs. Així fou com a mitjans del segle XIX quedà establerta una visió de l’evolució de la Terra i la vida lenta i gradual, explicable per processos que existeixen encara avui en dia. El catastrofisme i les seves idees es consideraren falses i així fou durant més d’un segle.

L'Estret de Gibraltar té poc més de 14 km d'ample.

No obstant, a les darreres dècades del segle XX, el catastrofisme reviscolà en certa manera. Potser el cas més conegut és la teoria de l’extinció dels dinosaures (i d’altres organismes) degut a l’impacte d’un asteroide de grans proporcions contra la superfície terrestre, però un dels millors exemples es publicà ahir mateix a la prestigiosa revista Nature. Un equip de geòlegs catalans de l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera (CSIC) encapçalats per Daniel Garcia-Castellanos proposa que el Mediterrani s’omplí sobtadament d’aigua després d’assecar-se del tot fa 5,6 milions d’anys. Als anys 70 es descobriren grans gruixos de sal en sediments del fons del Mediterrani. A la vegada s’observà que els principals rius que van a parar al Mare Nostrum, el Roine i el Nil, excavaren profunds canons durant aquella època. Tot això s’ha interpretat com un descens sobtat del nivell del Mediterrani a finals del Miocè, culminant amb la dessecació d’aquest mar fa 5,6 milions d’anys. Això fou possible degut al tancament del mar per l’Estret de Gibraltar. Fa més de 20 milions d’anys l’Àfrica, que inicialment es trobava separada d’Europa, inicià el seu periple vers al nord, un moviment que continua avui en dia. Fa uns 20 milions d’anys col·lidí amb el sud-est Europa, tancant-se la comunicació que existia amb l’Oceà Índic, i fa uns 6 milions d’anys es tancà també la comunicació amb l’Atlàntic via l’Estret de Gibraltar. El Mediterrani és un mar situat en regions de clima més aviat càlid, i per tant l’aigua s’evapora molt ràpidament. A més, excloent el Nil, els rius que van a parar-hi no són massa cabalosos i si no hi hagués una connexió amb l’Atlàntic tota l’aigua s’evaporaria ben ràpid. Això fou el que succeí fa 5,6 milions d’anys, durant una època que els geòlegs anomenen Messinià, i per això aquest esdeveniment es coneix com la ‘Crisi de Salinitat Messiniana’. Al tancar-se l’estret el Mediterrani quedà reduït a una sèrie de llacs salats que finalment també s’assecaren donant lloc a dipòsits de sal molt gruixuts. Els habitants de les costes del difunt Mediterrani van veure com s’estenien deserts on abans hi havia aigua i uns quants van poder creuar-los per envair algunes illes (que deurien tenir l’aspecte de grans altiplans) i també el nord d’Àfrica. Així és com una sèrie de mamífers Europeus envaeixen l’Àfrica i vice versa. De l’Àfrica ens arribaren els primers hipopòtams, macacs i també els gerbils, rosegadors saltadors que viuen als deserts.

                El treball de l’equip del Jaume Almera ens explica la fi d’aquesta crisi. Mitjançant sondatges sísmics s’ha detectat una profunda vall en forma de U a la zona de l’estret que s’estén no només al cantó del Mediterrani sinó també a la banda de l’Atlàntic. Altres estudis havien atribuït l’origen d’aquesta vall a rius que anaven a parar a la conca seca del Mediterrani, però el fet que es trobi a ambdós cantons de l’estret i la forma de la vall qüestionen aquesta interpretació. Garcia-Castellanos i col·laboradors consideren que aquesta vall s’originà degut a l’erosió que es produí en reomplir-se d’aigua el Mediterrani i consideren que aquest procés fou molt ràpid. Basant-se en un model per calcular l’erosió aquests científics conclouen que el Mediterrani es reomplí en menys de 2 anys! Tot començà amb l’erosió gradual de la zona de l’estret. D’aquesta manera l’aigua començaria a entrar al Mediterrani, però ho faria molt lentament i al anar-ho fent erosionaria encara més l’estret. Quan l’erosió arribà a ser massa gran l’aigua de l’Atlàntic es precipità de manera catastròfica amb un cabal tres ordres de magnitud superior al de l’Amazones. El soroll de l’aigua caient deuria ser ensordidor, digne d’una pel·lícula de catàstrofes de l’estil d’El día de mañana.

                Estudis com aquest, o com el cas de l’extinció dels dinosaures, posen de manifest que la història de la Terra i de la vida no sempre es pot explicar per l’acumulació de petits canvis durant intervals de temps immensament llargs. Els esdeveniments breus i sovint catastròfics existeixen i poden ser molt importants, implicant per exemple l’extinció dels dinosaures o el reompliment del Mediterrani i condicionant tota la història posterior. Cuvier estaria encantat.

Per saber-ne més:

García-Castellanos et al. 2009. Catastrophic flood of the Mediterranean after the Messinian Salinity Crisis. Nature, 462: 778-781.

Messinian online “living in an evaporitic world”

Read the rest of this entry »

La Laura i el Joan són dos infants amb poders màgics, que de tant en tant, participen en recerques superinteressants… A l’aventura número 6 d’una llarga col·lecció, descobreixen la Paleontologia!

La Laura i el Joan rere el rastre dels dinosaures és un dels diferents contes que està creant Col·lecció Recerca Directa. Forma part d’un conjunt de contes de diferents disciplines científiques (medicina, informàtica, pedagogia, biologia i arqueologia) destinats a nens i nenes de 6 a 10 anys, que aporten, a més, altres continguts relacionats amb l’educació en valors i que es podran trobar a les escoles i biblioteques o se’n podrà consultar la versió multimèdia!

Avui mateix, han arribat a l’Institut Català de Paleontologia milers d’exemplars d’aquesta nova aventura que viuran la Laura i el Joan! En Josep M. López ha estat l’autor del conte i ha comptat amb l’assessorament d’en Bernat Vila, investigador del grup de recerca de Mesozoic de l’Institut Català de Paleontologia. Les il·lustracions són obra de la Montse Español. I tot en conjunt és un conte científic, divertit, acurat i amb molt bon estil.

Esperem que us agradi!

The Dechronization of Sam Magruder

George Gaylord Simpson (1997), 137 pp. St. Martin’s Griffin, Estats Units.

Introducció d’Arthur C. Clarke; epíleg d’Stephen Jay Gould; edició i memòria a càrrec de Joan Simpson Burns; il·lustracions de Richard Roe.

ISBN-10: 031215514X; ISBN-13: 978-0312155148.

Compra i previsualització del llibre a Amazon

David M. Alba

“I així disposà que els cors dels Homes cercarien sempre més enllà del món i no trobarien el descans en els seus límits; però tindrien la virtud de modelar la seva vida, segons els poders i possibilitats del món…” J.R.R. Tolkien, El Silmaríl·lion (1977, trad. de Dolors Udina Abelló, 1991, p. 46. Ed. Empúries).

Fa uns deu anys, vaig llegir a la revista Scientific American un extracte del llibre de ciència-ficció The Dechronization of Sam Magruder. Si jo no fos paleontòleg, i no hagués sabut qui era l’autor del llibre, potser no li hauria donat la més mínima importància. Però l’autor, G.G. Simpson (1902-1984), havia estat un dels paleontòlegs més importans de tots els temps, tota una llegenda de la paleontologia de vertebrats, i un dels principals artífexs de la Síntesi Moderna (o Neodarwinista) de la Teoria de l’Evolució (per una biografia de l’autor, vegeu Laporte, 2000). Per què un paleontòleg professional de prestigi havia d’escriure una novel·la de ciència-ficció? No vaig poder evitar que allò em despertés la curiositat. Fa deu anys, però, no s’havia generalitzat encara la compra de llibres a través de l’Internet, i amb el pas dels anys, finalment se m’oblidà l’existència d’aquest llibre… Se m’oblidà, fins que la lectura d’un post sobre temps i paleontologia a La Mandarina de Newton em va despertar una neurona llargament adormida. Arrel d’això, vaig prometre que compraria el llibre i en faria una ressenya per al Blog de l’ICP… I aquí el tenim!

George Gaylord Simpson, retratat l'any 1965

Es tracta d’una petita novel·la de poc més de cent pàgines, que podríem traduir com “La descronització de Sam Magruder”. Es publicà pòstumament, ja que l’autor (que morí l’any 1984) aparentment mai no manifestà la intenció de publicar-la. Així doncs, la novel·la no veié la llum fins el 1997, després que una de les seves filles trobés el manuscrit uns quants anys després de la seva mort, quan l’anaven a llençar juntament amb d’altres papers de son pare. El relat està excel·lentment contextualitzat pels escrits que l’acompanyen. Així, en el pròleg, el famós escriptor de ciència-ficció Arthur C. Clark (autor entre d’altres de 2001: A Space Odyssey), situa el llibre en la perspectiva de l’exploració del temps en la literatura fantàstica. Al seu torn, el prolífic paleontòleg Stephen Jay Gould contextualitza el llibre des d’una perspectiva més paleontològica, no només pel que fa al contingut científic, sinó també des d’una perspectiva més personal de l’autor, per a la qual la memòria final de Joan Simpson Burns, filla de l’autor i editora del llibre, constitueix una magnífica cloenda. Donats aquests excel·lents complements a la novel·la de Simpson, l’objectiu principal d’aquesta ressenya és essencialment donar a conèixer l’existència del llibre—malgrat que no podré estar-me de fer algunes reflexions personals al respecte.

El protagonista de la novel·la, en Sam Magruder, és un cronòleg (un científic del futur especialitzat en cronologia, i que treballa amb mètodes relacionats amb la física quàntica) de l’any 2162, que desapareix sense deixar rastre un 29 de febrer, mentre duia a terme un experiment. L’acció parteix del futur, doncs, per dur-nos al passat. I el protagonista, tot i que no és paleontòleg, és un científic; concretament, un especialista en una disciplina futurible anomenada cronologia, en la qual el protagonista de la novel·la se serveix de mètodes que actualment relacionaríem amb la física quàntica (tal vegada una referència oculta a la seva pròpia teoria quàntica de l’evolució per explicar l’origen de determinats grups mitjançant canvis dràstics en zones adaptatives?). Sigui com sigui, l’argument de la novel·la se centra en el descobriment d’unes inscripcions en pedra escrites pel propi Magruder, fossilitzades en sediments de fa més de 80 milions d’anys, i en les quals el protagonista ens explica les seves desventures, els seus temors i les seves esperances.

Així doncs, la novel·la de Simpson és, a primera vista, una història clàssica de viatges en el temps. Com s’assenyala en el blog Prehistoric Pulp, dedicat a la literatura fantàstica sobre dinosaures i altres animals extingits, es tracta en gran mesura una versió moderna de The Time Machine d’H.G. Wells (1895). De fet, una citació de l’escriptor de ciència-ficció Brian Aldiss, a la portada del propi llibre, ens “informa” que The Dechronization of Sam Magruder és “la millor història de viatges en el temps” des de l’obra de Wells… Això és més que discutible, però en tot cas és ver que la novel·la de Simpson va més enllà d’un mer entreteniment, i que se’n poden extreure implicacions més profundes.

En un comentari sobre un extracte del llibre a la revista Scientific American, publicat l’any 1999, els editors d’aquesta revista suggerien que Simpson havia seguit el consell que se sol donar als aspirants de novel·listes: escriure sobre allò que l’autor coneix. Òbviament, no es pot negar que aquesta afirmació és correcta en certa mesura… Però en el fons, no hi puc pas estar d’acord! Deixant de banda que, a jutjar per la qualitat de la novel·la, Simpson no s’hauria de considerar un escriptor aficionat, la utilització dels viatges en el temps per part de Simpson no s’hauria d’ interpretar merament com una estratègia literària per a fer coincidir els humans amb animals extingits, com els dinosaures. Certament, Simpson ens descriu els dinosaures que es va trobant en Sam Magruder al llarg de les seves desventures, i en aquest sentit l’epíleg de Gould és un excel·lent assaig, entre d’altres, sobre com ha canviat la nostra visió d’aquests animals des que Simpson va escriure la novel·la. No m’estendré aquí sobre aquest aspecte, perquè el meu objectiu és un altre: reivindicar que la principal contribució de la novel·la, i al meu entendre l’objectiu de Simpson en escriure-la, no era pas reciclar els seus coneixements paleontològics.

Tyrannosaurus rex, un dels dinosaures a què s'enfronta Sam Magruder

Sens dubte, els dinosaures constitueixen una mena d’icona que serveix per exemplificar la fascinació que sentim els humans pel passat. Deixant de banda les fantasies cinematogràfiques anacròniques de l’estil de One Million Years B.C., on Rachel Welch interpreta el paper d’una humana “primitiva” vestida amb un suggerent bikini de pell (sense comentaris), podem distingir dues estratègies per fer reviure els dinosaures. En la primera, els dinosaures coincideixen amb els humans a l’actualitat, ja sigui en algun indret llunyà, selvàtic i inaccessible com a The Lost World (1912), de Sir Arthur Conan Doyle, ja sigui fent-los reviure amb les més modernes tècniques de bioingenyeria genètica, com a Jurassic Park (1980) de Michael Crichton. Hi ha una segona estratègia literària, on és el protagonista qui viatgen el temps i, d’aquesta manera, coincideix amb els dinosaures. Totes dues alternatives haurien estat igualment vàlides si l’objectiu de Simpson hagués estat només de dur a terme una recreació literària de les seves hipòtesis científiques sobre com devien ser aquestes bèsties extingides. El fet que Simpson es decanti pels viatges en el temps, al meu entendre, no és fruit de la casualitat, sinó una necessitat d’allò que Simpson (conscientment o inconscient) volia transmetre.

Coberta de l'edició original de The Lost World (1912) de Sir Arthur Conan Doyle.

Per això no puc estar d’acord que Simpson simplement escrivís aquesta novel·la de ciència-ficció perquè, en ser paleontòleg, era un tema que coneix força bé. Per a mi, l’objectiu de Simpson fou tot moment anar més enllà d’un simple intent de recrear la vida pretèrita. Simpson no es limita a descriure’ns aquestes bèsties, sinó que la condició de científic del protagonista li permet incidir precisament sobre les limitacions de la ciència que ell tan bé coneixia, la paleontologia, i del seu ofici, el de paleontòleg. I val la pena incidir aquí en una substancial diferència entre el protagonista de la novel·la de Simpson i el protagonista de The Time Machine de Wells: el primer no només no viatja en el temps de forma voluntària, sinó que el seu viatge és un accident puntual i, en conseqüència, no pot viatjar endavant i enrere a voluntat… Està atrapat en el temps, sense esperança de poder mai retornar a un futur que, des de la seva perspectiva, encara no s’ha esdevingut… que, de fet, no s’esdevindrà fins 80 milions d’anys després i que, per tant, no existeix! Per emprar les paraules de Clark en el pròleg, Sam Magruder és una mena de Robinson Crusoe del Cretaci!

Els viatges en el temps, explorats abastament per la literatura fantàstica, el cinema, i la televisió, tenen profundes implicacions filosòfiques; o si més no, semblen un mitjà interessant per a fer-nos reflexionar, de la mà de l’art, sobre la naturalesa de l’existència humana. A la gent li agraden, els viatges en el temps, com demostra entre d’altres l’èxit actual de la sèrie televisiva Lost (“Perduts”; vegeu per exemple la web Lost: A Theory on Time Travel). Tot plegat té implicacions profundes sobre la llibertat humana, la predeterminació del destí, i l’existència d’universos paral·lels. Aquests temes apareixen en la novel·la de Simpson, per exemple, quan Magruder reflexiona sobre si hauria hagut de seleccionar artificialment uns mamífers mesozoics per tal d’accelerar l’evolució dels mamífers posteriors, entre els quals ens trobem els humans. El protagonista finalment decideix no actuar i deixar que l’evolució segueixi el seu curs: “Però amb quin objectiu?”, es pregunta Magruder; en aquest cas, conclou el protagonista, “La interferència … no és pas necessària. Seria, de fet, un sacrilegi” perquè “Allò que és sagrat de l’humanitat és que aquesta, mitjançant aquesta petita bèstia i tantes altres, s’ha creat a si mateixa”.

No cal dir que, en aquest sentit, a Simpson no li costa trobar certa transcendència en una concepció evolucionista de l’existència humana, la mateixa que dugué Charles Darwin a dir que “Hi ha grandesa en aquesta visió de la vida” al final de On the Origin of Species (1859). Però d’una forma un tant sorprenent, no és en aquests aspectes filosòfico-metafísics sobre els quals incideix més directament la novel·la de Simpson. Per contra, Magruder reflexiona repetidament sobre la naturalesa de la ciència, sovint des d’una perspectiva molt personal. Com reconeix Gould a l’epíleg del llibre, Sam Magruder és en gran mesura un alter ego (metafòric, però alter ego al cap i a la fi) del propi George Gaylord Simpson. En paraules de Gould a l’epíleg del llibre:

“Aquests temes de soledat i por d’impotència intel·lectual (no ser escoltat, recordat, cregut, o honorat) pervadeixen el text i la línia argumental de Sam Magruder i eleven el treball, d’una faula instructiva sobre el passat de la terra, a un treball profund sobre el sentit i el significat de la vida humana. En aquest sentit, i penso que sens dubte, Sam Magruder és George Gaylord Simpson.”

Si aquesta visió és correcta (i jo m’inclino a pensar que ho és), en Sam Magruder vindria a ser una metàfora de G.G. Simpson i, per extensió, de tota la nostra professió, portada a l’extrem. Què som, els paleontòlegs, sinó viatgers en el temps? Nosaltres som els guardians del temps pregon, els iniciats que, armats amb els nostres calibradors digitals, microscopis electrònics i altres ferramentes intentem reconstruir la història de la vida a la Terra al llarg de centenars de milers de milions d’anys. Les novel·les fantàstiques, de monstres o de ciència-ficció, sovint serveixen per parlar de la condició humana, fonamentant-se en el recurs de dur fins al límit (o fins i tot més enllà) allò que fóra racionalment acceptable. Les històries de vampirs, com per exemple The Vampire Chronicles d’Anne Rice, no serveixen sinó per plantejar tota una sèrie de qüestions existencials inextricablement humanes sobre l’assoliment de la immortalitat (suportaria un humà viure per sempre… i quin preu estaria disposat a pagar?). El tema de la novel·la de Simpson no és tant la mortalitat de la persona, o en aquest cas, del científic, sinó més aviat el sentit de la seva vida en funció del destí que, el futur, li depararà necessàriament a la seva obra.

Simplificant, doncs, podríem dir que el vampir és a l’ésser humà, com Magruder és al científic paleontòleg. Aquesta alter ego simpsonià elevat a l’enèsima potència li hauria servit al seu creador per plasmar, negre sobre blanc, les seves pors i frustracions més íntimes que ell, com a científic i persona humana, devia tenir, sense haver-les emperò d’explicitar com a tals. Per què, al capdavall, un dels paleontòlegs més importants de tots els temps havia d’escriure una novel·la? Per escriure sobre dinosaures? No pas! Els seus articles i llibres científics no li haurien permès mai de donar sortida a les seves cabòries ontològiques; però una novel·la… Aquestes motivacions, de fet, ja s’intueixen des del principi de la novel·la: “Què podríeu fer si sabéssiu que hauríeu d’estar desesperadament sols per la resta de les vostres vides?”, pregunta l’Historiador Universal a la seva selecta audiència d’il·lustres erudits en la primera pàgina del llibre. Què faríeu, en definitiva, si sabéssiu que allò que feu, allò que podeu arribar a conèixer, no podreu mai transmetre-ho a cap altre ésser humà, llevat d’aferrar-vos a la vana (o estadísticament despreciable) esperança que els vostres petroglifs siguin excavats pels paleontòlegs del futur, 80 milions d’anys més tard, quan sereu morts i no podreu gaudir de la joia de transmetre el vostre coneixement? Tindria sentit fer ciència, fins i tot continuar vivint, en aquestes circumstàncies? O simplement, no podríem continuar esquivant els tiranosaures amb l’únic objectiu de seguir respirant? Tindria sentit fer coses que, a la llarga, cauran en l’oblit?

Es tracta de temors que podrien ser perfectament vigents per a qualsevol científic i, en darrera instància, per a qualsevol ésser humà. Al capdavall, tot i que els astrònoms calculen que el Sol seguirà fusionant nuclis d’hidrogen durant uns 5.000 milions d’anys més, arribarà un dia que l’hidrogen començarà a ser més escàs, començarà a fusionar-se l’heli, i el Sol es convertirà en una gegant roja, expandint-se fins a engolir els planetes més propers i, amb ells, probablement la Terra, esborrant qualsevol traça de la cultura, civilització i ciència humanes… De fet, des d’una perspectiva antropocèntria, això segur que no serà gens important, perquè els humans ens haurem extingit molt de temps abans, com el 99,9% de totes les espècies que prèviament han existit a la Terra. I tanmateix, aquí estem, fent recerca i divulgació, o art i literatura…

Certament, les reflexions sobre com afrontar la vida, la fugacitat dels plaers, i la futilitat de la fugissera existència humana, són un tema d’allò més recurrent… Ja ho diu l’Eclesiastès a l’Antic Testament: “… vanitat de vanitats, tot és vanitat. Quin profit en treu l’home de tota la seva feina que duu a terme sota el sol? Una generació passa i una altra arriba, però la terra roman eternament. Surt el sol i es pon, i se’n torna al seu lloc d’on ha de tornar a sortir”. Potser no és res de nou, però suposo que, per a un paleontòleg com jo, és especialment colpidor de veure tots aquests dubtes plantejats a través dels ulls de Sam Magruder quan s’enfronta a un Tyrannosaurus rex!

Quin sentit té fer recerca, adquirir tots aquests coneixements, si al final ha de caure en l’oblit? Aquest és el tema central de la novel·la de Simpson, i aquest és potser un dels aspectes més torbadors de la pròpia naturalesa humana. Per a mi, aquesta torbació mai s’ha expressat tan bé com per Roy Batty, el replicant (autòmat fabricat per bioenginyeria genètica que té autoconsciència pròpia)  interpretat per Rutger Hauer en la pel·lícula de Ridley Scott Blade Runner (1992), en el monòleg que fa tot just abans de morir:

“He vist coses que vosaltres, gent, no creuríeu.
Naus d’atac en flames més enllà de l’espatlla d’Orió.
He vist rajos C brillar en l’obscuritat, prop de la Porta de Tannhauser.
Tots aquests moment es perdran… En el temps…
Com llàgrimes en la pluja.
Hora de morir.”

Potser no sabrem mai si Simpson va escriure aquesta novel·la per diversió o com una manera de foragitar les seves pors interiors. Potser no sabrem mai si es va plantejar aquestes qüestions d’una manera conscient o inconscient… Però per a mi, en tot cas, aquest llibre no és altra cosa que el camí que escollí un dels paleontòlegs més grans de tots els temps per endinsar-se en les aigües tenebroses d’allò que no coneixia, d’allò que mai no podria mai arribar a comprendre completament… Per què fem recerca els científics? Per què ens prenem la molèstia de viure, al capdavall… Si al final tot és per a res!? Òbviament, no estic en disposició de donar cap mena de resposta a aquesta pregunta, ni pel que fa a Simpson, ni pel que fa a mi mateix! Però al final de la novel·la, en tot cas, Simpson ens revela la seva pròpia resposta, a través del petroglifs llegats pel seu alter-ego viatger en el temps:

“No n’he obtingut joia, però sí una petita satisfacció, d’aquesta llarga ordalia. Sovint m’he preguntat perquè continuava endavant. Això, almenys, ho he après i ho sé ara al final. No hi podia haver esperança ni recompensa. Sempre he reconegut aquesta amarga realitat. Però sóc un home, i un home és responsable de si mateix”.

Amén.

Bibliografia:

• Simpson, G.G. (1999). Book excerpt: The Dechronization of Sam Magruder. Accompanying commentary by Gregory M. Erickson. Scientific American, September 1999: 42-45.
• Laporte, L.F. 2000. George Gaylord Simpson. Paleontologist and evolutionist. Columbia Univesity Press, New York.

L’Institut Català de Paleontologia col·labora amb els continguts dels llibres de text de baxillerat.

Aquest nou curs, els llibres de text de biologia de segon de batxillerat de l’editorial Teide comptaran amb dues unitats didàctiques elaborades amb l’assessorament científic i el suport dels paleontòlegs de l’Institut Català de Paleontologia.

Qui som? o D’on venim? Són algunes de les preguntes que trobaran resposta en aquestes unitats didàctiques. Partint de la troballa dirigida per en Salvador Moyà, director de l’Institut Català de Paleontologia, d’en Pau, a l’Abocador de Can Mata a Hostalets de Pierola, l’editorial Teide repassa conceptes relacionats amb l’evolució i els origens de la humanitat.  Els text és amè i de lectura ràpida. Es combinen dialègs, historietes, quadres de conceptes i activitats de síntesi per a aconseguir apropar la paleontologia als alumnes del darrer curs de batxillerat.

El material desenvolupat ja es troba a l’editorial. Ara és qüestió de mesos que el curs comenci de nou i els escolars tornin a omplir les aules per estudiar Qui som? D’on venim? I les grans troballes que dia a dia fan els investigadors de Catalunya. De moment, però, els deixarem seguir amb aquest curs que aviat acaba, gaudir de l’estiu i que l’any que ve trobin l’ICP als llibres de batxillerat.

Avui és la Diada de Sant Jordi i a Catalunya, commemorem la mort d’aquest Sant, el 23 d’abril de l’any 303. Tradicionalment, la Diada de Sant Jordi és el dia dels enamorats a Catalunya, i és costum que les parelles es regalin una rosa i un llibre. A més, coincideix amb el Dia Internacional de Llibre a la resta de l’estat Espanyol. Aquest dia, des de 1930, també es commemora la mort de Miquel de Cervantes.

Les llibreries obriran les seves portes a grans i petits que vulguin gaudir de la bona literatura. Els carrers s’ompliran de paradetes de llibres i roses. Les ciutats faran olor de flors. Els autobusos es vestiran de festa. Per tot arreu es respirarà alegria i la primavera ens robarà els primers somriures càlids de l’any. Des de l’ICP, volem fem la nostra petita aportació a un dia tan especial recomenant dues propostes bibliogràfiques paleontològiques molt interessants i de gran èxit, que no podeu deixar de llegir!

Títol: Dinosaurios del levante peninsular
Autors: Galobart, A., Poza, B., Suñer, M., Nieto, E.
Publicat per: ICP. Sabadell (2008)

Fa Olor de Dinosaure

Títol: Fa olor de dinosaure
Autors: Acosta, Carlos & Acosta, Santiago
Publicat per: ICP. Sabadell (2009)

Esperem que aquetes propostes siguin del vostre interès, i que gaudiu tant de la lectura, com d’un dia molt especial!

I per suposat, felicitats a tots els Jordis!!

“After the dinosaurs: the age of mammals” de Donald R. Prothero

Entrada convidada de l’Isaac Casanovas i Vilar.
Preview del llibre a Google Book Search
Compra del llibre a Amazon

Les comparacions són odioses, encara que en aquest cas es podria dir que són inevitables. After the dinosaurs pretén resumir en poc més de tres-centes pàgines la sèrie d’esdeveniments que van tenir lloc durant el Cenozoic, l’edat dels mamífers, que com molt bé diu el títol segueix a l’extinció dels dinosaures.

L’autor, Donald R. Prothero, s’enfronta doncs a una tasca titànica, ja que no es centra en l’evolució dels mamífers en un continent concret com és el cas de llibres similars. No, no Prothero descriu l’evolució de les faunes de mamífers a tots els continents i no només això, també ens explica detalladament l’evolució del clima i de la geografia, de les faunes de mol·luscs marins i dels foraminífers. De fet, la part destinada a explicar-nos com era el clima a l’edat dels mamífers ocupa sense exagerar el cinquanta per cent de l’obra.

El lector que vulgui saber com eren i com vivien els mamífers del Cenozoic pot quedar profundament decebut quan s’adoni que en aquest llibre els mamífers sols treuen el cap tímidament entre pàgines i pàgines sobre paleoclimatologia.

Això no passa a obres com per exemple Mammoths, sabertooths and hominids (Agustí & Antón, 2002) o a Evolving Eden (Turner & Antón, 2004) on tenen el paper protagonista. L’enfoc d’aquests dos llibres no és tan ampli, ja que es centren en l’evolució de les faunes de mamífers en dos continents (Europa i Àfrica, respectivament), de manera que les descripcions de les diferents espècies són molt més detallades. A més, ambdós llibres es beneficien de les magnífiques il·lustracions de Mauricio Antón, fet que fa que a priori siguin molt més atractius que After the dinosaurs.

La part gràfica d’After the dinosaurs és el seu punt més dèbil. La majoria de figures i reconstruccions estan preses d’altres llibres, d’articles o d’exposicions. A més sovint ens trobem amb dibuixos de fa més d’un segle! Aquests acostumen a ser d’il·lustradors famosos i molt bons com Zallinger, Burian o Horsfall, el problema és que la idea que molts paleontòlegs tenen sobre l’aspecte dels animals il·lustrats ha canviat molt en cent anys.

Tot i això, val molt la pena llegir After the dinosaurs, primer perquè està ben escrit i segon perquè explica detalladament com era el clima del Cenozoic. Explicar com es va passar de les condicions càlides i tropicals globals de finals de l’època dels dinosaures i principis de l’edat dels mamífers fins al món molt més fred en el que vivim avui no és gens fàcil. I és aquí on Prothero fa fàcil el difícil i ens explica conceptes complicats (com la reconstrucció del clima a partir dels isòtops de les closques dels foraminífers) d’una manera molt amena.

Tant a Mamooths, sabertooths and hominids com a Evolving Eden l’evolució del clima i de la geografia es tracta de passada, sovint massa esquemàticament de manera que temes que són molt interessants i que mereixerien més atenció no ocupen més d’un paràgraf. Potser tan Agustí com Turner no volien arriscar-se a aborrir amb qüestions d’aquesta mena a un lector principalment interessat en els mamífers fòssils. Això no sembla que preocupi a Prothero i és una sort, ja els passatges sobre paleoclimatologia són molt bons i fan que li puguem perdonar altres aspectes més fluixos.