ICP Blog

Els investigadors del Institut Català de Paleontologia publiquen aquesta setmana a la prestigiosa revista americana Journal of Paleontology el primer estudi sobre els grans carnívors que poblaven la conca del Vallès ara fa un milió d’anys.

El treball està basat en les restes que es recuperaren l’any  1997 a les obres d’ampliació de la Mutua de Terrassa, just al centre del pulmó de la ciutat vallesiana, el Parc de Vallparadís.

Tal i com demostren estudis precedents l’actual Parc de Vallparadís era fa un milió d’anys un curs fluvial estable on vivien una gran diversitat d’animals com ara hipopòtams, cérvols, bisons, mamuts, rinoceronts i senglars envoltats d’una vegetació de ribera equivalent a la que podem trobar actualment en altres punts de Catalunya, però amb uns animals més semblants al que podríem veure a les sabanes del l’est d’Àfrica.

L’estudi que es publica ara demostra per primera vegada que jaguars, hienes gegants, llops, guineus, tigres dents de sabre i ossos de les cavernes poblaven la conca del Vallès ara fa al voltant d’un milió d’anys just abans que les dinàmiques glacials estrictes sumissin el nord de la península Ibérica en l’edat del gel.

Els investigadors del ICP pretenen incidir de cara al futur en l’estudi del comportament d’aquestes espècies, per tal d’establir les relacions de competència que es podrien establir entre elles. No cal oblidar, que ara fa un milió d’anys Catalunya ja estava poblada pels primers representants del gènere Homo que arribaren poc abans d’aquest moment procedents d’Àfrica. Conèixer el comportament d’aquests carnívors facilitarà sens dubte esclarir la possible competència que tenien amb els primers homínids europeus per tal d’aconseguir fonts d’aliment.

Entrada d’en Josep Fortuny

La història de Volgograd

La regió de Volgograd, com hem vist en els darrers posts, és una àrea molt prolífica en paleontologia que ha estat i està lliurant una gran quantitat de material en unes condicions de preservació molt bones, en la majoria dels casos. Rússia, un extraordinari país amb una gran extensió geogràfica, té un important registre del Triàsic no nomes en aquesta àrea. D’altres regions més al nord i més a l’est tenen un impressionant potencial fossilífer conegut des de fa dècades. Però més enllà de les troballes paleontològiques, aquesta regió té una extraordinària historià recent.

La regió te com a capital Volgograd, situada a uns 150 km del jaciment de Donskaya Luka i travessada pel gran riu Volga. Es tracta d’una important ciutat industrial i administrativa, on viuen més d’un milió de persones.

La ciutat te el seus orígens a la edat mitja, quan va ser fundada al segle XVI amb el nom de Tsaritsyn. Aquest nom va perdurar fins al 1925 quan va canviar el seu nom pel de Stalingrad, en honor al líder soviètic Josef Stalin. Durant la segona guerra mundial, aquesta ciutat va ser tristament famosa per la anomenada Batalla d’Stalingrad, iniciada el 17 de juliol de 1942 i finalitzada el 2 de febrer de 1943, on les tropes nazis alemanyes i els seus aliats pretenien capturar Stalingrad i continuar el seu camí cap a Moscou, lluitant contra les tropes soviètiques russes. Les darreres estimacions parlen de que aproximadament entre 1.7 i 2 milions de soldats, d’ambdós bàndols, i més de 40.000 civils varen perdre la vida en la batalla, sent considerada la batalla més sagnant de la història recent. La ciutat i les rodalies varen ser destruïdes. Stalingrad va mantenir aquest nom fins l’any 1961 quan es va canviar el seu nom per l’actual, Volgograd. Avui dia no és estrany trobar per la zona bales, sabates i restes de projectils.

La ciutat s’ha reconstruït d’ençà de la guerra, fins a convertir-se en una important i bonica ciutat als peus del Volga, on un museu rememora la tragèdia de la guerra i a la part alta, la més elevada de la ciutat, s’erigeix una immensa zona de memòria de la guerra, on una gegantina estàtua dóna la benvinguda als visitants i on una flama crema tots els dies de l’any, custodiada per una patrulla de soldats les 24 hores del dia, els 365 dies.

Les senyals de la guerra no nomes s’observen a la pròpia ciutat; el nostre jaciment, a 150 km n’és un clar exemple. Un petit poble creixia a pocs centenars de metres. Avui, tan sols uns solitaris arbres fruiters donen fe de que en aquell indret hi havia hagut una població, juntament amb els difusos senyals d’uns fonament aquí i allà. Tal com expliquen els paleontòlegs russos, en les primeres visites al jaciment de Donskaya Luka, encara s’hi podien observar restes de tancs dels dos bàndols, destruïts durant el intercanvi d’artilleria.

I es que la història de Donskaya Luka ens parla de la història recent i llunyana. Històries tristes a vegades i interessants troballes s’hi oculten encara. De ben segur, aquestes seran trobades per futur per paleontòlegs que s’interessin per les fàcies triàsiques i per historiadors de la segona guerra mundial

Investigadors de l’àrea del Mesozoic de l’Institut Català de Paleontologia (ICP) aporten noves dades sobre l’ecologia de les tortugues Solemys, actualment extingides, que habitaven el sud d’Europa durant el període del Cretaci. La zona de Fumanya ha estat la protagonista d’una troballa clau per a la comprensió sobre com vivien aquestes tortugues. A més a més, és la primera vegada que es troba una tortuga fòssil a la comarca del Berguedà. Les dades geològiques han permès saber que l’ambient on va morir aquesta tortuga era una maresma molt propera al mar, el mateix ambient on caminaven els titanosaures que van deixar les petjades que han fet famosos els jaciments de Fumanya. L’estat de preservació de les restes de la tortuga era molt interessant. Es conservaven el motllo i algunes plaques perifèriques de la closca de l’animal. Gràcies a aquest bon estat de conservació, els paleontòlegs han pogut deduir que gairebé no va ser transportada, un cop morta, i per tant, sembla força probable que l’hàbitat de la tortuga seria les aigües de la maresma. Tot i que les tortugues Solemys ja es coneixien amb anterioritat en jaciments del País Basc, València, de la conca de Tremp i del sud de França, les restes eren molt fragmentades i no permetien als científics comprendre el seu mode de vida. Alguns investigadors pensaven que eren tortugues completament terrestres, com l’actual tortuga mediterrània, d’altres pensaven que es tractava de tortugues semi-aqüàtiques, com les actuals tortugues de Florida. L’estudi de l’equip format per en Josep Marmi, en Bernat Vila i l’Àngel Galobart, publicat a la revista “Cretaceous Research”, conclou que la tortuga Solemys de Fumanya vivia en aiguamolls propers al mar i estava perfectament adaptada a la natació, així com per sortir a terra ferma, com les actuals tortugues de Florida.

Entrada d’en Josep Fortuny

Fotografies del Triàsic

…ja havíem superat l’equador de l’excavació. El cansament ja es començava a fer present. Les nostres tendes de campanya, eren idònies i còmodes, el descans estava assegurat. El jaciment havia lliurat centenars de restes òssies i algun dia havíem aprofitat per prospectar les àrees limítrofs on podia entendre i interpretar la zona gràcies a les excel·lents lliçons geològiques dels col·legues russos sobre el Triàsic alpí d’aquella àrea. Totes les dades que m’explicaven, automàticament quedaven registrades a la meva llibreta. Dades a vegades d’efímera importància, detalls, anotacions, però que sovint poden ser vitals al repassar les dades al tornar a casa. A més, tot va quedar documentat gràficament; l’àrea, els diferents nivells, tota dada que semblés interessant de registrar (aquesta és la màgia de la fotografia digital, on el nombre de fotos ha passat a ser irrellevant), i evidentment un important reguitzell de fotografies de totes les peces recuperades en els principals eixos. Inventariar el material trobat també comportava un important temps; les ultimes hores de sol sovint eren aprofitades fins a l’últim raig per tal d’obtenir bones fotografies.

Una de les nits de la darrera setmana vaig decidir fer una repassada general a les fotografies. Aquest assumpte no era trivial, ja que al campament no teníem electricitat i això implicava que la bateria de la càmera era un be preuat i obligava a anar al poblat més pròxim on sovint un botiguer o algú del poble ens permetia carregar un parell d’hores les bateries (de la càmera, del mòbil…etc). Doncs be, vaig decidir fer la repassada per comprovar les fotografies i veure de nou algunes peces. A més, aquell dia estava especialment satisfet d’un fragment d’os d’una mida relativament grossa (més d’un pam) que havia aparegut per sorpresa i sense esforç i que a primer cop d’ull havia suposat com una part important d’un crani, tot i que ràpidament em vaig adonar que en realitat era un fragment de musell d’un amfibi i que el suposat “gran” fragment tan sols representava una ínfima part del crani del animal, que de ben segur mesurava, com a mínim, un metre de longitud cranial. Per sort, les fotografies li havien fet justícia i n’estava content.

Observant les fotografies em vaig plantejar, com seria la “fotografia” del jaciment. Es a dir, com seria una foto feta un 26 d’agost de fa uns 248 milions d’anys? Doncs probablement veuríem un ecosistema dominat per dipnous (peixos sarcopterigiis), amb una vida poc tranquil·la, on formes amfíbies, anomenats trematosaures, de gran mida (uns 2-3 metres de longitud) de musell molt allargat i dieta plenament piscívora, depredarien sobre els dipnous en aigües salobres. A més, trobaríem altres amfibis, alguns com els capitosaures, també de mides similars als trematosaures, amb una morfologia general del musell més parabòlica que provindrien d’ecosistemes d’aigües dolces i que apareixen en el jaciment degut al transport de les restes. Però aquestes dues formes d’amfibis no serien les úniques: en menor nombre, a la fotografia hi apareixerien els amfibis brachyopoids. Formes de rèptils marins, tot i en menor presencia, farien acte de presencia en la fotografia. Fora de l’aigua, formes reptilianes d’arcosaures com els rauisuchids i erythrosuchids serien molt presents al medi, on formes de petita mida com els procolophonids (un curiós grup de rèptils que s’alimentaven d’invertebrats i petita fauna) i els trilofosaurids (coneguts de varis punts del planeta, però que a Rússia tan sols són coneguts d’aquest jaciment) tindrien un paper com a preses dels arcosaures i alhora de depredadors d’altra fauna. Curiosament, les faunes invertebrades i les restes vegetals son poc (o gens) conegudes en el jaciment. Els invertebrats són coneguts d’uns pocs motlles interns i les restes vegetals inexistents. Però aquest fet no vol dir pas que no hi fossin, sinó que probablement encara no han estat recuperades a l’excavació o be que les condicions per fossilitzar no foren prou bones perquè fossin presents en el mateix nombre i qualitat que les restes de vertebrats que es troben multitudinàriament.

Entrada d’en Josep Fortuny

L’excavació: ossos i més ossos

…afloraven en superfície. Fragments i estelles d’os es trobaven sense masses problemes en superfície. Tan sols era el primer dia, estàvem fent una inspecció ocular, però d’entrada, el jaciment tenia molt bona pinta.

El jaciment de Donskaya Luka és conegut de fa temps. El va descobrir el geòleg rus Panteleev l’any 1946 qui va localitzar diversos ossos mentre prospectava l’àrea. Fou ell qui va donar l’avís als membres del Paleontological Institute (PIN) de Moscou. Posteriorment, un equip de paleontòlegs, encapçalat pel recentment desaparegut Vitalii Otschev del Saratov State University, varen localitzar més material fòssil i establiren l’edat del jaciment com a Olenekià. Més recentment, s’ha apuntat que aquest jaciment correspon al Olenekià Terminal i per tant, un moment clau en la diversificació d’algunes faunes continentals. De les primeres troballes realitzades durant aquest període en destaca la gran presència de dipnous (un grup de peixos de tipus sarcopterigis, actualment representat per 3 gèneres, però coneguts des del Devonià gràcies a l’existència d’un important registre fòssil). Els dipnous varen ser el motiu del primer treball publicat sobre aquest jaciment.

Posteriorment, el propi Otschev va descriure una nova espècie de Parotosuchus, un amfibi de grans dimensions força comú durant el Triàsic inferior de Rússia i va dedicar l’espècie al descobridor del jaciment, anomenant-lo: Parotosuchus panteelevi en base a unes escasses restes cranials localitzades en el seu primer viatge a la zona.

Més endavant, a la dècada dels anys 70, Vitalii Otschev va tornar al jaciment. Aquest cop acompanyat del seu col·lega i amic Mikhail Shishikin. Descobriren una gran quantitat de restes de tetràpodes, gràcies en part, a la creació d’un embassament a pocs centenars de metres. Fet que havia provocat un important moviment de terres i per tant, l’exposició en superfície de moltes restes òssies, moltes d’elles en excel·lent estat de preservació.

Però més enllà dels dipnous i els amfibis (coneguts per altres formes, algunes d’elles encara no descrites en l’actualitat), el jaciment ha lliurat en el passat (i en la present excavació) un interessant nombre de restes reptilianes. Entre elles destaquen la presència de procolophonids, arcosaures (representats per rauisuchids i erythrosuchids) i trilophosaures (només conegut al Triàsic de Rússia per aquesta localitat). A més, el jaciment també ha lliurat material assignat a sauropterigis (un grup de rèptils marins) així com amfibis d’ambients salobres i marins. Aquest fet es deu a que la zona hauria estat tradicionalment interpretada com a deltaica, amb entrada d’aigua marina; permetent així, que algunes formes marines fessin acte de presència al jaciment.

Sobre la geologia de la zona, s’observen uns certs cicles: argiles vermelles i grises es troben al sostre de la capa, interrompudes per un nivell de conglomerats on els ossos s’acumulen. Segueix un nivell de sorrenques on els ossos són lleugerament menys presents, però amb una mida i un estat de preservació millor, si es possible, que al nivell superior de conglomerats. Tot seguit, un altre petit nivell de conglomerats i de sorrenques dóna pas, posteriorment, a un nou nivell d’argiles grises i vermelles.

Els primers dies d’excavació varen transcórrer extremadament ràpids. La tasca requeria extreure els nivells estèrils per tal de poder accedir a les millors zones, sota unes condicions meteorològiques massa bones, que usualment superaven els 40ºC de temperatura i sense la possibilitat d’habilitar refugis pel sol, degut a l’absència de qualsevol forma arbustiva. Així es l’estepa! Però, la troballa d’abundant material de dues formes d’amfibi, de dues altres morfologies d’arcosaure i d’algunes restes de sauropterigi i peixos, feien que qualsevol inclemència meteorològica passes a un segon pla…

Els vespres al campament servien per descansar i catalogar els materials recuperats durant el dia. Els sopars representaven el paradigma de les tradicions russes: una bona ampolla de vodka al centre de la taula servia per inaugurar el sopar i desitjar-nos molta sort en l’excavació. Tal com havia de ser, el vodka fou una constant en tots els sopars, sent pràcticament la única beguda present, llevat d’alguna cervesa, vi o rarament alguna beguda per rebaixar-lo lleugerament. A més, al finalitzar cada sopar, mai faltava un molt benvingut té, una agradable conversa, i a vegades, tot plegat, ho acompanyàvem d’una guitarra i un bayan, la variant russa de l’acordió, per amenitzar la vetllada amb cançons russes tradicionals.

Entrada d’en Josep Fortuny

L’arribada a l’estepa

…El viatge va ser tranquil. L’arribada a Moscou va ser a l’hora prevista i tan sols el rutinari i lent control policial a l’aeroport de Domodedovo (Moscou) em va endarrerir sobre l’hora prevista. Per sort, l’Igor Novikov m’esperava a l’entrada de l’aeroport, juntament amb en Yuri, tècnic del Paleontological Institute (PIN). Ell també formava part del equip amb qui l’endemà marxaríem cap al sud de Rússia. Tots tres ens vàrem desplaçar fins a la megapolis de Moscou, una immensa ciutat d’uns 15 milions d’habitants, on vaig poder recuperar forces i conèixer els últims detalls sobre l’expedició. A més, tot i que el viatge va esser tranquil, estava cansat i el vespre començava a acostar-se. Vàrem decidir trobar-nos l’endemà al mati al PIN, per acabar d’empaquetar les motxilles i marxar. L’endemà, desprès d’un son reparador, vaig tornar a trepitjar el famós Paleontological Institute de l’Acadèmia de les Ciències Russes de Moscou (PIN).

Fundat el 1930 en honor a Yuri Alexandrovich Orlov, aquest institut de paleontologia és especialment famós per les importants col·leccions de dinosaures, les excel·lents faunes pèrmiques i triàsiques recuperades, les reconegudes faunes plistocèniques (especialment famós pels mamuts extraordinàriament preservats) així com pels materials precambrians i cambrians que conserva. El immens conjunt d’aquesta col·lecció, procedent de tots els territoris que formaven part de l’antiga Unió Soviètica, juntament amb d’altres indrets, fa d’aquest institut un dels més importants a nivell mundial. L’institut disposa d’un ampli museu amb 6 sales expositives on es mostra l’evolució de les formes de vida al llarg de la història del planeta, fent especialment rellevància als moments (que no só n pocs) més ben representats a la col·lecció de l’Institut. A més, el museu disposa del seu propi servei de restaurant, on els visitants solen acabar la visita comentant les experiències viscudes al museu. Però la principal tasca de l’institut és la recerca. L’institut disposa de 3 edificis (dos d’ells escassament separats per pocs metres) on els diferents departaments d’investigació treballen en la cerca, estudi i publicació de noves troballes.

La meva visita al museu va esser efímera. Per sort, l’havia pogut visitar en la meva primera visita i ara tan sols podia contemplar ràpidament les vitrines, de camí cap al despatx de l’Igor, on em vaig retrobar amb els prestigiosos investigadors Dr. Andrei Sennikov i Dr. Mikhail Shishkin, qui s’uniria a nosaltres durant les darreres dues setmanes de l’expedició. A més, vaig conèixer Boris Morkovin, estudiant de biologia i laborant del PIN qui formaria part de la nostre expedició, juntament amb Galina Novikov, qui s’ocuparia de les qüestions logístiques de l’expedició.

Un cop preparat tot el material i perfectament distribuït en una magnifica furgoneta de l’Institut, vàrem iniciar el trajecte que ens hauria de conduir fins al jaciment de Donskaya Luka, a uns 1000 Km de Moscou, tot seguint l’autopista M-6, que recorre de Nord a Sud Rússia. Les carreteres a Moscou capital poden tenir en alguns casos més de 8 carrils (on fins i tot la persona més agosarada s’ho pensaria dues vegades abans de creuar el carrer sense buscar els passos de zebra o els túnels habilitats), mentre que a les afores l’autopista es converteix en la majoria dels casos en una via de dos carrils (un per cada sentit).

El trajecte va requerir dos dies. Amb les parades justes per omplir el dipòsit i estirar les cames. El paisatge va anar canviant. Sortint de la immensa ciutat, l’ambient més cosmopolita es va anar convertint en una àrea més industrial, que finalment es va dissoldre en un paisatge que a mesura que avançaven les hores es va anar caracteritzant per altíssims pins negres que es trobaven a peu de carretera, envoltats de grans camps cultivables. La terra que formava els camps era extremadament fosca i fèrtil. I poc a poc, els pins es varen anar convertint en pollancres i les àrees arbustives es varen anar reduint al entrar en una àrea completament estepària. La primera nit la vàrem passar pròxims a la carretera, aprofitant una plana aparentment tranquil·la i boscosa on vàrem poder muntar les tendes i recuperar forces.

El senyal que indicava l’arribada a la regió que ens havia d’acollir durant algunes setmanes era evident; el riu Don separava les dues lleres. És un riu d’aigües tranquil·la i importants dimensions (similar a l’Ebre a la seva part baixa). Cal indicar, però, que la dimensió que tenia el riu per mi, estava contraposada a la visió russa, considerant-lo com un petit riu. Per travessar-lo existeixen nombrosos transbordadors que realitzen el trajecte en diversos punts del riu.

Un cop a la regió, en poc més de mitja hora vàrem arribar a la nostre nova llar. Situada a uns 4 Km. d’un petit poble de 250 habitants, el nostre campament s’alçaria en una petita depressió on s’amuntegaven els pocs arbres que tímidament creixen a l’estepa. Estaríem a uns escassos centenars de metres del jaciment i a la mateixa distància d’un embassament d’un kilòmetre de longitud on els ramats de vaques, ovelles i cabres dels pastors locals solien pasturar, prendre banys i menjar.

Suslik

Però qui ens va sortir a donar la benvinguda no foren els animals domèstics, sinó els simpàtics i actius “susliks”, uns esquirols terrestres (Spermophilus sp.) típicament esteparis que corrien entre la munió de caus construïts. La seva presència va ser una constant durant tota l’expedició.

En poc més de 3 hores vàrem tenir el campament muntat: les tendes estaven apunt, l’àrea que utilitzaríem com a cuina i taula per menjar comptava amb una magnífica lona que ens evitaria rebre el sol directament i la cuina, formada per un parell de fogons i una gran bombona de gas, tenia un aspecte esplèndid enmig de l’estepa. A més, vàrem embolcallar un parell d’arbres amb una immensa tela, deixant un espai entre ells lliure de mirades indiscretes, convertint-se en la nostre dutxa particular; a la part superior vàrem col·locar una estructura de fusta on poder ubicar ampolles d’aigua, mentre que a la part inferior, un regueró servia per dirigir l’aigua. Un cop acabats tots els detalls logístics, el sol ja marcava que la nit s’apropava, però la proximitat al jaciment i unes ganes imperioses per veure’l per primer cop, ens varen “obligar” a visitar-lo en una primera visita de reconeixement per veure el seu estat i intentar descobrir-ne les primeres restes.

La primera visita no ens va deixar indiferents, i molt menys a mi, qui tocava per primer cop aquelles fàcies, tan diferents de les típiques fàcies germàniques del Triàsic i on els ossos…

Trobareu informació complementaria relacionada amb el Paleontological Institute a les següents adreces:

www.paleo.ru : Web oficial (en rus)

http://www.russianmuseums.info/M416 : Informació sobre el Museu

http://www.ucmp.berkeley.edu/pin/pin.html : Informació sobre l’Institut

Entrada d’en Josep Fortuny

De camí cap a Rússia

S’acabava el mes de maig quan van arribar les primeres notícies. Un estrident “ding” m’informava que acabava de rebre un nou correu electrònic. El nom de l’autor apareixia amb uns símbols que al meu ordinador li costava d’identificar. El títol del correu, però, era suficientment suggerent com per obrir-lo immediatament:“Excavation in Russia”. Un cop obert va quedar clara la seva autoria: era de l’Igor V. Novikov, de l’Institut de Paleontologia de l’Acadèmia de les Ciències Russes de Moscou (PIN).

Amb l’Igor ens havíem conegut l’octubre del 2008 arran de la meva primera, i única, visita a aquell enorme país. La meva visita havia estat curta, però intensa. En poc més d’una setmana havia revisat i estudiat una important part de la grandiosa col·lecció de tetràpodes (animals amb quatre extremitats) del Triàsic rus. Molta feina en molt poc temps, que no em va deixar gaire, o gens, de temps lliure, però que em va permetre conèixer de primera mà una fauna que va viure a la Terra en el període Triàsic (iniciat fa 250 milions d’anys i acabat fa 200 milions d’anys) i alhora fer contacte amb prestigiosos investigadors com ara el Mikhail Shishkin o el propi Igor Novikov, qui em van orientar i ajudar en la meva estada.

El correu de l’Igor era sorprenent. Em proposava formar part d’una expedició paleontològica al Triàsic inferior en un jaciment anomenat Donskaya Luka, a uns 150 km de la ciutat de Volgograd, anteriorment anomenada Stalingrad, al sud de Rússia. Segons indicava l’Igor, la proposta era per poder realitzar l’excavació durant el final del mes de juliol i principis del mes d’agost, pràcticament un mes sencer. Això volia dir que si estava interessat en la seva proposta, i ho estava, s’havia de fer molta feina per tal de portar a terme una expedició d’aquestes magnituds.

Tot i ser breu, el correu era clar i molt interessant. Una excavació d’aquestes característiques no es dóna sovint. Rússia, juntament amb Sud-Àfrica, són les dues principals àrees geogràfiques d’on es coneixen els períodes Permià i Triàsic. La possibilitat de poder treballar en un dels països on es recuperen el major nombre de restes fòssils d’aquests períodes era fantàstica i única. El Permià (iniciat fa 300 milions d’anys i acabat fa 250 milions d’anys) fou el període anterior al Triàsic. En aquest període la fauna que vivia a la Terra era enormement diferent a la que coneixem actualment i alhora molt diferent a la posterior era dels dinosaures. El Permià, però, és famós per la gran extinció en massa que es va produir i que va provocar l’extinció de més del 90 % de les formes de vida del planeta (un percentatge major que la famosa extinció que va acabar els dinosaures a finals del Cretaci). Justament aquesta extinció és la que va marcar el final del Permià i el inici del Triàsic, on la vida es va començar a recuperar i els diferents nínxols ecològics es varen anar omplint. Fou justament cap a finals del Triàsic que els dinosaures van fer la seva aparició.

Justament l’Igor em proposava excavar al Triàsic inferior, el moment en què la Terra es començava a recuperar de la gran extinció del Permià i on les faunes començaven a diversificar-se. Decididament, el projecte era molt engrescador i calia posar-se a treballar de valent si es volia portar a terme. En primer lloc calia signar un conveni. Un acord entre les dues institucions, el PIN de Rússia i l’ICP de Catalunya on s’establissin les condicions de treball i el propòsit del conveni per tal d’excavar, estudiar i publicar les faunes que trobéssim durant l’excavació. Un cop signat el conveni per les dues parts, calia resoldre les qüestions pràctiques del conveni. Era necessari aconseguir un visat per viatjar a Rússia, un avió i conèixer tots els detalls necessaris per poder viatjar i treballar en condicions.

Actualment per viatjar a Rússia es necessària l’expedició d’un visat per part de l’Ambaixada russa a Barcelona on s’exposen els motius del viatge (la recerca científica), la durada (pràcticament un mes) i les localitats on s’estarà la persona (Donskaya Luka, a uns 150 km de la ciutat de Volgograd).

Tot i que és un procés fàcil, calen uns dies per aconseguir el visat i és necessari conèixer on s’han de realitzar tots els passos. També fou imprescindible trobar el vol que em portaria fins a Moscou i planificar com em desplaçaria des d’allà fins a l’àrea on excavaríem (a uns 950 Km. de Moscou) transportant tot el material necessari per viure i treballar un mes. A més d’una infinitat de petits detalls que huríem d’anar resolent. Segons va informar l’Igor, estaríem acampats en una bonica zona d’estepa, situats a pocs centenars de metres del jaciment i amb unes temperatures que esperava fossin superiors als 35 graus.

Poc a poc, tots els detalls es van resoldre. Tot i que el temps semblava que s’hagués accelerat espontàniament durant el mes de juny, tot va estar apunt per poder marxar cap a Moscou el dia 6 de juliol. Dia en què em trobaria amb la resta de l’equip per desplaçar-nos en furgoneta cap al jaciment. Tot just acabava de començar l’expedició…

Fa poc, us anunciàvem la inauguració de la exposició Dinosaurios: Lagartos Terriblemente Grandes a Morella, Castelló. Ara no nomès us convidem a visitar-la si no que us recomanem que tots els amants de la paleontologia la convertiu en el centre d’una escapada turística per acabar d’arrodonir unes vacances que esperem hagin estat magnífiques.

Inauguració de l'exposició

L’exposició recull com éren i com vivien els dinosaures que van habitar la comarca d’Els Ports durant el Cretaci Inferior i les descobertes que s’hi ha fet al llarg dels últims 30 anys, xifra que ens permet fer-nos una idea de la importància de la zona en l’estudi d’aquests “llangardaixos terriblemente grans”. Entre les moltes peces que l’equip de paleontòlegs coorganitzadors han triat, volem destacar una peça que destaca no nomès per la seva espectacularitat sinó per l’especial significat que té per tots els amics de l’ICP, el Triceràtops del Museu Miquel Crusafont, actual Museu de l’ICP. És el primer cop que aquesta peça surt de Catalunya.

Importància Paleontològica

El terme de Morella, així com tota la comarca de Els Ports, es troba enmarcat en la Conca del Maestrat, on afloren multitud d’estrats formats entre el Juràssic Superior i el Cretaci Inferior, es a dir, entre 146 i 98 milions d’anys. En aquella època, la Conca del Maestrat va ser habitada per tortugues, llangardaixos, peixos, granotes i, de forma destacada, dinosaures. Aquests, gràcies a les característiques geológiques del terreny han perdurat fins als nostres dies en forma de fòssils, a través dels quals, els paleontólegs han pogut saber que hi havia una gran varietat de dinosaures, des de terópodos carnívors com el Baryonyx fins herbívors gegants com els saurópodes passant per ornitòpodes menuts com Hypsilophodon, sense oblidar-nos del dinosaure més abundant als jaciments morellans, l’Iguanodon bernissartensis.

Altres llocs d’interés

Castell de Morella

Morella és un dels principals atractius turístics de la comarca dels Ports i, segurament, de la provincia de Castelló.

Ubicada a la vessant d’un turó, la ciutat està presidida per l’imponent Castell de Morella, que actualment es troba en procès de restauració tot i que a l’esglèsia de Sant Francesc, al mateix poble de Morella, podem visitar una exposición que fa a l’hora de centre d’interpretació del castell així com de presentación dels projectes de restauración del monument.

Una altre de les joies arquitectoniques del poble és el Convent de Sant Francesc, originalmente d’estil gòtic tot i que el 1800 va ser restaurat seguint el neoclàssic predominant a l’època. Actualment es troba en procès de restauración amb vistes a ser la seu d’un futur Parador de Turisme, una senyal més de l’atractiu turístic de la ciutat.

L’encant de la ciutat, a més, es veu refoçat per les muralles medievals que abracen la ciutat, permetent-ne l’accès a través d’una impresionants portes fortificades.

Per si n’ n’hi ha prou, la Basílica Arxiprestal de Santa Maria la Major culmina un conjunt arquitectónic impresionant.

Us recomanem una visita a la web de la ciutat on podreu trobar imatges panoràmiques de tots aquests monuments així com informació sobre les troballes fòssils fetes al terme.

Com diu el mític eslogan, Teruel Existe, i els dinosaures del Mesozoic ja ho sabien fa uns 150 milions d’anys. La provincia de Terol no ha parat de sorprendre als científics de tot el món gràcies a la seva riquesa paleontològica i la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport del Govern d’Aragó ha sabut com treure el màxim profit turístic a aquest passat, d’una forma atractiva i amb un alt contingut divulgatiu.

Tiranosaure a l'entrada de Dinópolis

Dinópolis Teruel és un parc d’oci, dissenyat per divulgar la paleontologia i la ciència entre els més petits, al mateix temps que aquests gaudeixen de la multitud de propostes d’oci que el parc els ofereix. A més, Dinópolis Teruel és el centre d’una sèrie de parcs d’oci que la Fundació Dinópolis ha promocionat al llarg de tota la provincia com Legendark a Galve, Mar Nummus a Albarracín, Región Amabarina a Rubielos de Mora, Bosque Pétreo a Castellote o Inhóspitak a Penyarroya de Tastavins.  Tots ells, de dimensions més reduïdes que Dinópolis, estan dedicats a “l’especialitat paleontològica” de la zona; Mar Nummus es centra més en invertebrats marins o Región Amabarina en insectes conservats en l’ambre dels arbres dels boscos tropicals que poblaven la zona a l’època.

Dinópolis Teruel, el centre d’aquesta xarxa de parcs i la seu de la Fundación Conjunto Paleontológico de Teruel-Dinópolis, és un parc temàtic entorn la paleontologia i el món dels dinosaures. Entre els seus atractius hi trobem des de rèpliques d’un Tiranosaure o un Braquiosaure a un robot animat de Tiranosaure que, de forma espectacular, mostra als visitants com es movia i com respirava aquest temible depredador. A més, el museu compta amb múltiples tallers i activitats lúdico-divulgatives per als mes petits.

Importància paleontològica

Terol ha donat múltiples alegries als paleontòlegs amb una gran diversitat de tipus de fóssils, des d’importants jaciments de plantes fòssils als voltants de Castellote a ambre fòssils, apareguts sobretot als voltants de Rubielos de Mora.  També trobem l’important jaciment d’icnitas de Cerradicas, a Galve, o els famosos sauròpodes descoberts a Tastavins o a Riodeva, així com el recent descobriment d’un gran depredador del que s’ha trobat una dent de 8 centímetres de llarg i que, possiblement, igualaria en proporcions al mític Tiranosaure.

Tots aquest descobriments es troben exposats i explicats als diferents museus, com hem dit, cada un amb la seva temàtica corresponent. Els grans sauròpodes, això si, es troben exposats a la seu central, a Dinópolis Teruel.

Altres llocs d’interés

Tot i que no podem passar per alt el paisatge i l’encant de l’entorn rural de Terol, volem destacar com a complement a la visita paleontològica tot el conjunt d’art mudéjar de la ciutat, encapçalat per la torre i l’esglèsia de Sant Pere, a Terol. d’altra banda, també proposem la visita a la ciutat d’Albarracín, proposada per la UNESCO per a ser declarada Patrimoni de la Humanitat i on també trobarem pintures rupestres d’art llevantí.

Si la setmana passada us proposàvem el jaciment de Fumanya, a Vallsebre, avui us convidem a visitar un altre jaciment emblemàtic de Catalunya, el de Coll de Nargó, a l’Alt Urgell, considerat un dels més importants del món pel que fa a ous de dinosaure i el Museu de la Conca Dellà.

Fa un any es va inaugurar al municipi de Coll de Nargó, sota iniciativa de l’associació Amics dels Dinosaures de l’Alt Urgell, el Mirador del Cretaci, una instalació on el visitant pot veure in situ els jaciments d’ous i exemplars d’aquests, explicats juntament amb l’entorn, a través de plafons informatius situats al llarg de la pasarel·la que recorre el jaciment. A part de gaudir del paisatge, sabrem com era l’Alt Urgell al Cretaci i com es va convertir en el que és ara.

L’oferta de turisme paleontològic de Coll de Nargó no acaba aquí, ja que si ens acostem al poble, podrem visitar el Centre d’interpretació que s’ha ubicat a l’antiga rectoria, on s’aprofundeix en la importància dels descobriments fets a la zona i en com vivien els dinosaures.

Si us heu quedat amb gana de paleontologia, us proposem que seguiu la vostra visita en direcció a Isona, on trobareu el Museu de la Conca Dellà. Aquest museu serveix de centre d’acollida i de punt de partida del Parc Cretaci, una oferta turística que integra tot el patrimoni de la Conca Della. Aquesta proposta és un recorregut per diversos jaciments de la comarca del Pallars Jussà, des de la Posa a Basturs, així com a la ciutat Romana Aeso entre altres visites. Totes elles ofertades i coordinades des del pal de paller d’aquest projecte, el Museu de la Conca Dellà.

Jaciment de Basturs

Importància paleontològica

Tant el Coll de Nargó com la Conca Della foren a finals de Cretaci l’habitat de grans ramats de titanosaures, d’hadrosaures i, com s’ha descobert recentment, de pterosaures. Les seves restes han estat trobades en gran nombre als múltiples jaciments de la comarca, així com restes de les plantes i altres animals amb els que convivien. Els jaciments destaquen per la importància de les troballes d’ous, relativament molt abundants a la zona. A més, una excavació dirigida per membres de l’ICP va trobar fa poc les primeres restes de pterosaures al Pirineu, uns rèptils voladors molt abundants a jaciments d’arreu del món però que encara no havien estat localitzats al Pirineu.

Altres llocs d’interés

Com hem dit, el Museu de la Conca Della pretén ser el centre d’un proposta museística integral, el Parc Cretaci, combinant tot el patrimoni de la zona i ofertant-lo conjuntament. D’aquesta manera, al museu trobarem informació no nomès dels jaciments paleontològics, sinó de les restes romanes de la ciutat d’Aeso, dels castells de Llordà o d’Orcau o del patrimoni natural de la comarca. Amb tota aquesta oferta, segur que no podreu parar quiets!

Per a més informació, no us perdeu una visita a la web del Museu de la Conca Dellà o a la del projecte Terra de Dinosaures.