ICP Blog

A diferència del que generalment es creu, els esquelets de dinosaure complets i articulats són extremadament rars perquè un cadàver, en general, s’acaba desarticulant i els seus ossos són dispersats abans de la deposició, el soterrament i la fossilització. Els esquelets de dinosaure exposats als museus són, en la majoria dels casos, muntats utilitzant ossos d’esquelets parcials d’individus diferents o ossos trobats de forma dispersa i, sovint, algunes parts són reconstruccions artificials.

Fa deu anys, un esquelet de dinosaure extraordinàriament complet i perfectament articulat va ser excavat a Itàlia, en un jaciment conegut com el Villaggio del Pescatore, prop de la ciutat de Trieste, al nord del mar Adriàtic. El fòssil, de 70 milions d’anys d’antiguitat, va ser anomenat “Antonio”. Va resultar evident que pertanyia als iguanodòntids, un grup de dinosaures herbívors comuns durant el període Cretaci de l’Era Mesozoica (145-65 Milions d’anys), però les seves relacions reals amb altres membres del grup no estaven clares a primera vista.

L’estudi de l’espècimen per part del paleontòleg de l’ Institut Català de Paleontologia Fabio Dalla Vecchia (qui fou també el director científic de l’excavació els anys 1998-1999), publicat en l’edició de desembre de la revista Journal of Vertebrate Paleontology, finalment revela moltes particularitats d’aquell dinosaure excepcional. “Antonio” i sis espècimens parcials del mateix lloc representen una espècie abans desconeguda de dinosaure que ha estat anomenada Tethyshadros insularis que que vol dir “dinosaure hadrosauroide illenc de Tethys”. Tethys era un oceà que separava Àfrica del continent Euroasiàtic en l’època dels dinosaures. Els hadrosauroids eren el grup de dinosaures iguanodòntids als quals pertany Tethyshadros. “Antonio”, amb prop de 4 metres de llarg, és l’esquelet de dinosaure de mida mitjana-gran més complet trobat a Europa des del descobriment dels Iguanodon i el Dollodon el 1878 a Bernissart (Bèlgica) i un dels dinosaures més complets mai trobats al món.

Considerant l’evolució dels trets esquelètics en els dinosaures iguanodòntids durant el període Cretaci, la nova espècie se situa a mig camí entre un Iguanodon més primitiu (que visqué fa 125 milions d’anys) i els hadrosaurids més evolucionats propis del continent nord-americà i asiàtic, que van viure al voltant de 80-65.5 milions d’anys. Tethyshadros representa el primer descobriment d’un esquelet complet d’una forma intermèdia i revela per primera vegada la morfologia sencera del cos d’aquesta classe de dinosaure.

A diferència dels seus “parents” nord-americans i asiàtics que van viure sobre amplis continents, Tethyshadros va habitar en una illa relativament petita a la part occidental de l’Oceà de Tethys, entre Àfrica i el continent nord-europeu. De fet, fa 70 milions d’anys, Europa del sud, occidental i central era un arxipèlag en les latituds subtropicals. No s’esperava trobar aquest tipus de dinosaure en aquella classe d’ambient com no s’esperaria avui el descobriment d’un ós polar en en una illa tropical. El nom científic Tethyshadros insularis subratlla aquesta característica insòlita del nou dinosaure.

Sense arribar a ser un gegant, la mida de Tethyshadros és considerable quan ho comparem amb un ésser humà. Comparat amb els seus “parents” és més aviat diminut, probablement a causa del caràcter insular del seu hàbitat. De fet, animals suposadament grans desenvolupen grandàries més petites quan viuen aïllats en illes, un fenomen conegut com “nanisme insular “. Exemples clàssics són els elefants que van poblar Sicília fa aproximadament cent mil anys i que amidaven només un metre d’altura. Dinosaures hadrosaurids nord-americans contemporanis de Tethyshadros amiden en general més de 8 metres de llarg, molt més gran que l’espècie italiana. Sabem que, igual que en aquest cas, el nanisme insular havia afectat a altres dinosaures de l’Arxipèlag europeu.

La morfologia de cos dels hadrosaurids nord-americans i asiàtics era bastant conservadora, en el sentit que es diferencien l’un a l’altre principalment per característiques concretes del cap, per exemple les crestes típiques d’alguna espècie. En canvi, Tethyshadros té una barreja curiosa de primitiu, evolucionat i trets estranys que permeten una clara diferenciació de qualsevol hadrosauroide conegut. El cap gran i allargat recorda el d’un cavall. En canvi, els membres del darrere s’asemblen molt més als d’hadrosauris nord-americans més evolucionats. No obstant això, la mà té només tres dits en comptes dels quatre habituals, i la mobilitat del dit estava limitada. Així la mà probablement va ser utilitzada com un suport al moure’s o al descansar. Els membres del darrere són més llargs i més robusts que els davanters, amb una tíbia molt més lliure que la fíbula (thin bone, thick bone) que suggereix una actitud cursorial per a Tethyshadros. La cua mostra diverses característiques insòlites, mai observades en qualsevol altre hadrosaurid, incloent un final semblat a una tralla.

La major part de modificacions de la cua podrien estar relacionades amb el desenvolupament de la musculatura connectada a la seva base que movia cap a enrere els membres del darrere. Això podrien ser remotes proves d’una actitud cursorial del nou dinosaure i hauria de ser investigat en major profunditat. També els trets insòlits de Tethyshadros poden ésser deguts a la seva vida en una illa, ja que aquests trets peculiars sovint es desenvolupen en habitants illencs. L’evolució és més ràpida en illes i, curiosament, l’observació de diversos d’aquests casos per Charles Darwin, va ajudar a la formulació de la seva teoria sobre l’evolució de les espècies publicada fa exactament 150 anys.

Les relacions amb altres dinosaures hadrosauroides suggereixen que els avantpassats de Tethyshadros van arribar l’Arxipèlag europeu emigrant d’Àsia. Això també és veu suportat per la geografia del món tal i com els científics el suposen fa 70 milions d’anys. L’oceà Tethys gradualment es tancava i les serralades alpines començaven a formar-se a causa del moviment d’Àfrica cap al nord i la seva col·lisió incipient amb el continent Euroasiàtic. Una cadena d’illes es formava al llarg del marge del sud d’aquest a causa d’aquest esdeveniment, permetent la migració de dinosaures cap a l’oest saltant d’illa en illa.

L’estudi va ser publicat després de la invitació de la Soprintendenza per mi beni archeologici del Friuli Venezia Giulia (l’agència local per als béns culturals del govern) que va donar i va organitzar la campanya d’excavació els anys 1998-1999. L’estudi va ser recolzat pels membres de la Dinosaur Mailing List (DML), el Museo Civico di Storia Naturale di Trieste, la Società Paleontologica Italiana (SPI) i per una subvenció SYNTHESYS de la Unió Europea.

El Mediterrani s’omplí de sobte després d’assecar-se del tot fa 5,6 milions d’anys.

Sir Charles Lyell és per als geòlegs el que el seu contemporani Charles Darwin és per als biòlegs. Lyell fou el geòleg més prominent del seu temps i la seva obra magna, Principles of Geology, assentà les bases de la geologia moderna. Lyell proposà que els processos geològics que actuaren en el passat i que donaren lloc per exemple a les altes muntanyes o les profundes gorges són idèntics als que observem avui en dia. Així, si un riu va excavant una gorja a una velocitat lentíssima caldria molt de temps, de l’ordre de milions d’anys per excavar el Gran Canó del Colorado. Lyell s’oposava a la visió del baró de Cuvier, el pare de la paleontologia, que basant-se en la successió dels fòssils en el temps suposà que existien diferents ‘creacions’ de formes vivents que desapareixien bruscament en catastròfiques extincions globals i eren reemplaçades per formes totalment noves. Cuvier, que va viure en els temps de la Revolució Francesa, anomenà cada una d’aquestes catàstrofes ‘revolutions’. La seva teoria ha passat a la història amb el nom de catastrofisme, i en alguns casos fou utilitzada per donar suport científic al Diluvi Universal. La teoria radicalment oposada de Lyell es coneix com a uniformitarisme, i influí de manera molt important en la teoria de l’evolució de Darwin, que suposà que les espècies evolucionaven gradualment durant intervals de temps molt llargs. Així fou com a mitjans del segle XIX quedà establerta una visió de l’evolució de la Terra i la vida lenta i gradual, explicable per processos que existeixen encara avui en dia. El catastrofisme i les seves idees es consideraren falses i així fou durant més d’un segle.

L'Estret de Gibraltar té poc més de 14 km d'ample.

No obstant, a les darreres dècades del segle XX, el catastrofisme reviscolà en certa manera. Potser el cas més conegut és la teoria de l’extinció dels dinosaures (i d’altres organismes) degut a l’impacte d’un asteroide de grans proporcions contra la superfície terrestre, però un dels millors exemples es publicà ahir mateix a la prestigiosa revista Nature. Un equip de geòlegs catalans de l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera (CSIC) encapçalats per Daniel Garcia-Castellanos proposa que el Mediterrani s’omplí sobtadament d’aigua després d’assecar-se del tot fa 5,6 milions d’anys. Als anys 70 es descobriren grans gruixos de sal en sediments del fons del Mediterrani. A la vegada s’observà que els principals rius que van a parar al Mare Nostrum, el Roine i el Nil, excavaren profunds canons durant aquella època. Tot això s’ha interpretat com un descens sobtat del nivell del Mediterrani a finals del Miocè, culminant amb la dessecació d’aquest mar fa 5,6 milions d’anys. Això fou possible degut al tancament del mar per l’Estret de Gibraltar. Fa més de 20 milions d’anys l’Àfrica, que inicialment es trobava separada d’Europa, inicià el seu periple vers al nord, un moviment que continua avui en dia. Fa uns 20 milions d’anys col·lidí amb el sud-est Europa, tancant-se la comunicació que existia amb l’Oceà Índic, i fa uns 6 milions d’anys es tancà també la comunicació amb l’Atlàntic via l’Estret de Gibraltar. El Mediterrani és un mar situat en regions de clima més aviat càlid, i per tant l’aigua s’evapora molt ràpidament. A més, excloent el Nil, els rius que van a parar-hi no són massa cabalosos i si no hi hagués una connexió amb l’Atlàntic tota l’aigua s’evaporaria ben ràpid. Això fou el que succeí fa 5,6 milions d’anys, durant una època que els geòlegs anomenen Messinià, i per això aquest esdeveniment es coneix com la ‘Crisi de Salinitat Messiniana’. Al tancar-se l’estret el Mediterrani quedà reduït a una sèrie de llacs salats que finalment també s’assecaren donant lloc a dipòsits de sal molt gruixuts. Els habitants de les costes del difunt Mediterrani van veure com s’estenien deserts on abans hi havia aigua i uns quants van poder creuar-los per envair algunes illes (que deurien tenir l’aspecte de grans altiplans) i també el nord d’Àfrica. Així és com una sèrie de mamífers Europeus envaeixen l’Àfrica i vice versa. De l’Àfrica ens arribaren els primers hipopòtams, macacs i també els gerbils, rosegadors saltadors que viuen als deserts.

                El treball de l’equip del Jaume Almera ens explica la fi d’aquesta crisi. Mitjançant sondatges sísmics s’ha detectat una profunda vall en forma de U a la zona de l’estret que s’estén no només al cantó del Mediterrani sinó també a la banda de l’Atlàntic. Altres estudis havien atribuït l’origen d’aquesta vall a rius que anaven a parar a la conca seca del Mediterrani, però el fet que es trobi a ambdós cantons de l’estret i la forma de la vall qüestionen aquesta interpretació. Garcia-Castellanos i col·laboradors consideren que aquesta vall s’originà degut a l’erosió que es produí en reomplir-se d’aigua el Mediterrani i consideren que aquest procés fou molt ràpid. Basant-se en un model per calcular l’erosió aquests científics conclouen que el Mediterrani es reomplí en menys de 2 anys! Tot començà amb l’erosió gradual de la zona de l’estret. D’aquesta manera l’aigua començaria a entrar al Mediterrani, però ho faria molt lentament i al anar-ho fent erosionaria encara més l’estret. Quan l’erosió arribà a ser massa gran l’aigua de l’Atlàntic es precipità de manera catastròfica amb un cabal tres ordres de magnitud superior al de l’Amazones. El soroll de l’aigua caient deuria ser ensordidor, digne d’una pel·lícula de catàstrofes de l’estil d’El día de mañana.

                Estudis com aquest, o com el cas de l’extinció dels dinosaures, posen de manifest que la història de la Terra i de la vida no sempre es pot explicar per l’acumulació de petits canvis durant intervals de temps immensament llargs. Els esdeveniments breus i sovint catastròfics existeixen i poden ser molt importants, implicant per exemple l’extinció dels dinosaures o el reompliment del Mediterrani i condicionant tota la història posterior. Cuvier estaria encantat.

Per saber-ne més:

García-Castellanos et al. 2009. Catastrophic flood of the Mediterranean after the Messinian Salinity Crisis. Nature, 462: 778-781.

Messinian online “living in an evaporitic world”

El passat divendres dia 20 de novembre, el campus de la UAB es va transformar en un Campus Geològic. L’Institut Català de Paleontologia (ICP) juntament amb el Departament de Geologia de la Universitat Autònoma de Barcelona van organitzar una gimcana paleo-geològica en motiu de la Setmana de la Ciència.

El alumnes del grup de Ciències de la Terra de 1er de batxillerat de l’IES Forat del Vent de Cerdanyola del Vallès van ser els protagonistes d’aquesta gimcana pensada per promoure les capacitats de treballar en equip, d’orientació i de resolució de problemes “in situ”, així com per aportar nous coneixements sobre la geologia i la paleontologia als estudiants. Es van treballar tant temes científics com de campus universitari. Tots els alumnes que participaren ,van acabar sent bons coneixedors tant del campus de la UAB, com de conceptes de paleontologia o de geologia i de les seves aplicacions industrials.

Els participants varen rebre un mapa del campus, guies d’identificació de roques i minerals, material didàctic sobre els períodes geològics i una brúixola. El seu objectiu inicial, aconseguir localitzar les proves. Un cop trobades, van haver d’excavar un petit pou fins arribar al nivell freàtic, picar roques per identificar-les, trobar fòssils amagats, o trobar minerals aplicats a la vida quotidiana. D’altra banda, van aconseguir superar un seguit de proves intermèdies per tal d’aconseguir punts extres. Entre aquests reptes podem destacar la troballa d’estalactites a la UAB o el fet de fer-se una fotografia de grup a les escultures de la Universitat. Així doncs, les columnes de la UAB envoltades d’alumnes de secundària van quedar immortalitzades a les càmeres digitals dels participants.

L’èxit de la gimcana va ser generalitzat. Tots els grups van aconseguir superar la majoria de les proves, i per tant, van ser mereixedors del diploma i els regals de participació. Tot i així, sí que va haver un grup que va aconseguir acumular tots els punts possibles i ser així, els guanyadors de la gimcana amb un premi especial: el llibre editat per l’ICP “Fa olor de dinosaures”.

Esperem poder tornar a repetir-ho perquè tots vàrem gaudir de l’experiència… Organitzadors i participants vàrem marxar amb un somriure als llavis. Així que l’any que ve, esperem nous grups!!

Mamífer o rèptil? Investigadors de l’ICP descobreixen que el bòvid Myotragus balearicus tenia un metabolisme més propi d’un rèptil que d’un mamífer.

Els investigadors Meike Köhler i Salvador Moyà, de l’Institut Català de Paleontologia (ICP-UAB), han donat a conèixer els resultats d’una recerca molt innovadora en el camp de la paleontologia. Mitjançant l’ús de tècniques paleohistològiques han pogut inferir la fisiologia d’espècies extingides. L’estudi, basat en el bòvid endèmic de illes Balears Myotragus, es publica a la prestigiosa revista científica Proceedings of the National Academy of Science, USA (PNAS).

El Myotragus balearicus, és un mamífer extingit, semblant a una cabra, i pertany a la família dels bòvids. El registre fòssil de Myotragus conegut,ha estat trobat a Mallorca, Menorca, Cabrera i sa Dragonera. Les primeres restes de Myotragus balearicus van ser descobertes a principis del S. XX. i ja des d’aquells inicis ha estat centre de molts estudis paleontològics.   Tot gràcies a les seves notables característiques, fruit d’una evolució en condicions d’insularitat.

Les illes i el seu llegat fòssil són autèntics laboratoris de l’evolució pels paleontòlegs. De fet,  podem dir que són experiment en evolució, ja que a les illes molts dels factors ecològics determinants del procés evolutiu són prèviament coneguts gràcies a les seves especials característiques: àrea geogràfica de mida petita i limitada, recursos tròfics limitats i absència de depredadors pels grans mamífers. Les illes fòssils, a més, ens proporcionen una perspectiva temporal adequada per estudiar l’evolució  gràcies a la dimensió del temps geològic. Una variable que l’estudi de les illes actuals no pot proporcionar-nos.

Myotragus va viure més de 5 milions d’anys a l’illa de Mallorca. Un temps molt llarg de supervivència per una espècie, especialment en un àrea tan petita com una illa, fet que implica recursos limitats i fluctuants. Per això, els investigadors es varen preguntar com aquesta espècie havia pogut sobreviure més del doble del temps que els seus parents continentals.

Els resultats de l’estudi histològic de làmines primes d’una àmplia mostra d’ossos de Myotragus, amb les quals s’estudien els teixits ossis i el seu patró de creixement, mostren que aquest gènere insular tenia una fisiologia més pròpia d’un cocodril (rèptil) que d’un mamífer. La histologia dels ossos mostra que Myotragus creixia, a diferència de qualsevol altre mamífer, a un ritme lent i flexible, parant el creixement periòdicament, arribant a la maduresa a edats molt avançades i mostrant, per tant, un considerable augment de la longevitat, tal i com ho fan els actuals cocodrils. L’explicació del perquè és senzilla. Els mamífers són animals endoterms (de sang calenta) i, al contrari que els animals ectoterms (de sang freda) gasten molta energia en mantenir una temperatura del cos constant. Quan els recursos són pocs, es seleccionen els individus que cremen menys energia, és a dir, els individus amb un metabolisme més baix. Això implica, però, créixer a un ritme molt més lent, arribar a la maduresa més tard i viure durant més temps.

Els resultats de l’estudi publicats a l’article “Physiological and life history strategies of a fossil large mammal in a resource-limited environment” a la reconeguda revista científica Proceedings of the National Academy of Science (PNAS) suggereixen que Myotragus, tot i ser un mamífer endotèrmic, podia passar temporades en estat letàrgic, quan les condicions climàtiques i amb això, la falta de recursos, feien difícil la vida d’aquests mamífers illencs. La gran abundància de restes fòssils de Myotragus en coves, fa pensar que possiblement aquestes eren usades per passar les temporades difícils, baixant el metabolisme i reduint les funcions vitals.

Actualment, alguns cérvols o bòvid poden abandonar el costós manteniment d’una temperatura constant del cos (endotèrmia) en períodes molt crítics, generant una fluctuació temporal de la temperatura del cos (heterotèrmia). Tot i així, l’únic gran mamífer que hiberna és l’ós. Els óssos són animals perillosos que pateixen poc o gens la depredació. A més, durant la seva hibernació poden despertar-se en qualsevol moment i mai baixen la seva temperatura per sota dels 20ºC. El Myotragus balearicus compartia amb els óssos l’absència d’amenaces de depredadors, gràcies a ser un animal insular, i això li va permetre no només reduir el seu metabolisme en moments difícils, sinó arribar a aturar el seu creixement, endarrerir la seva edat de reproducció, allargar la seva longevitat (anys de vida) o deixar d’alimentar-se en moments crítics, tal i com ho arriben a fer els animals de sang freda (per exemple els cocodrils) o els animals heterotèrmics (petits mamífers com els hàmsters, els rat penats o els esquirols).

Avui en dia es fan experiments científics dirigits a estudiar els ritmes de vida i la longevitat. En ells s’estudien les reaccions d’invertebrats i de petits mamífers (ratolins) sotmesos a condicions d’estrès i manca de recursos. Les observacions dutes a terme amb aquesta recerca apunten cap a l’augment de la longevitat, o durada del temps de vida, d’aquests animals. Els resultats presentats per l’ICP aporten un exemple fòssil que a més de donar suport a aquesta hipòtesi, explicaria els motius evolutius d’aquest increment en la longevitat. Sota condicions d’estrès i falta de recursos es veuen afavorides la reducció dels ritmes de vida i l’augment de la longevitat. D’aquesta manera, la recerca en paleontologia recolza la recerca en d’altres àmbits, com pot ser la medicina. Gràcies a aquesta inter-disciplinaritat, l’estudi d’un bòvid que va evolucionar en condicions d’un laboratori natural (illes) podria revelar els mecanismes que influeixen en la fisiologia dels éssers humans i les causes de la longevitat.

En motiu de la Setmana de la Ciència 2009, l’Institut Català de Paleontologia (ICP) organitza un seguit d’activitats divulgatives: visites guiades, gimcanes i xerrades, per tal d’apropar la paleontologia als alumnes de secundària. La Setmana de la Ciència, aquest any, es celebrarà del dia 13 al dia 24 de Novembre. L’ICP oferirà activitats els dies 17, 18, 19 i 20 de novembre tant al Campus de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) com a escoles de secundària. Tota aquesta oferta, la trobareu a la nova web de cursos, congressos i activitats de l’ICP.

El fil conductor d’aquestes activitats és l’estudi de la geologia i la biologia per entendre millor la morfologia, la història i la vida del nostre planeta. A través de la mostra de com treballen els preparadors, investigadors i professors volem donar a conèixer no només, la ciència que hi ha al darrera sinó també la manera de treballar i avançar. L’ICP fa molts anys que es suma al centenars d’institucions que participen de la Setmana de la Ciència. Un cop més,  us animem a tots a participar-hi, a gaudir-hi i a aprendre.

La gimcana, que porta per títol “Campus Geològic” i que ha estat co-organitzada amb el Departament de Geologia de la UAB, és una activitat dirigida als alumnes de secundària obligatòria i batxillerat. Promou les capacitats de treballar en equip, d’orientar-se i de resoldre problemes “in situ”, així com aporta, als estudiants, nous coneixements sobre geologia i paleontologia. L’activitat es realitzarà al Campus de la UAB amb la finalitat de treballar temes de ciència i de campus universitari. Aquells alumnes que participin acabaran sent bons coneixedors tant de la geologia del campus de la UAB, com de la pròpia Universitat. Pensem que això pot ser un doble al·licient per a aquelles persones que estiguin interessades tant en la ciència, com en la continuïtat dels seus estudis a nivell universitari. L’objectiu final d’aquesta activitat serà trobar diferents punts distribuïts pel campus i superar les proves pertinents, totes elles relacionades amb diferents branques de la geologia i la paleontologia.

D’altra banda, l’ICP també ofereix visites al  nou taller de preparació i restauració de centre, on els visitants podran conèixer el procés de treball amb els fòssils i familiaritzar-se amb les diverses tasques que es fan en un taller d’aquesta tipologia. Aquesta activitat ja ha estat ofertada anteriorment. L’èxit entre els escolars sempre ha estat rotund. La curiositat i la fascinació que produeix veure els fòssils tan aprop, així com entendre la feina que duen a terme l’equip de conservació i preparació són quelcom inimaginable.

Finalment, l’activitat La ciència en primera persona, proposa donar a conèixer què és la paleontologia i quina és la feina d’un paleontòleg, de la mà d’un investigador post-doctoral de l’ICP. Mitjançant la conferència “Desclassificant Darwin”, en Marc Furió intentarà apropar la seva experiència als alumnes de secundària de l’IES de Castellar del Vallès; així com atendrà tots els seus dubtes i satisfarà les seves curiositats.

Esperem que les escoles s’animin i que sigui tot un èxit!

Entrada d’en Bernat Vila

Entre els dies 22 i 26 de setembre del 2009, va tenir lloc a Bristol (Anglaterra) un dels congressos més interessants pels investigadors de l’Institut Català de Paleontologia. Es tractava del 69è Congrés Anual de Paleontologia de Vertebrats de la Societat de Paleontologia de Vertebrats. Aquesta trobada de paleontòlegs sortia per primera vegada en els darrers seixanta-vuit anys de terres americanes i es combinava amb el 57è Symposium of Vertebrate Palaeontology and Comparative Anatomy (SVPCA), aquest darrer una altra cita ineludible a nivell europeu.

Un total de 13 membres de l’ICP, de tots els departaments de la casa, van assistir puntualment a la cita. Pel Departament de Recerca en Paleobiologia na Meike Khöler i en Rubén García presentaven els resultats de les seves darreres recerques; en Josep Fortuny, l’Andrés Santos, l’Arnau Bolet, en Fabio Dalla Vecchia i en Bernat Vila portaven sota el braç les troballes del Departament de Recerca del Mesozoic; en David Alba, en Sergio Almécija i la Judit Marigó feien el mateix en representació del Departament de Primatologia i Paleontologia Humana; finalment en Joan Madurell i en Marc Furió del Departament de Recerca de Faunes del Neogen tenien preparats els seus respectius treballs sobre les faunes d’aquesta edat. Tots els membres del grup que representava l’ICP a Bristol estàvem expectants per veure com es desenvoluparia el congrés.

Entre les dotze i la una del migdia de dimarts ens vam trobar tots a l’aeroport de Barcelona i amb els tubs sota el braç vam embarcar correctament. En el mateix avió ja vam reconèixer altres paleontòlegs de vertebrats, com ara l’australià Tony Thulborn, conegut per la gent del Departament del Mesozoic per haver coincidit la setmana anterior en el 10th Meeting of Mesozoic Terrestrial Ecosystems celebrat a Teruel i en el respectiu fieldtrip pels Pirineus. A l’avió alguns membres de l’Institut van aprofitar per fer una becaina mentre altres animàvem les expectatives del congrés amb una tertúlia improvisada. A l’arribar a l’aeroport de Bristol i només baixar de l’avió, ja vam veure que el temps era típicament britànic: núvols i pluja. Mentre esperàvem les nostres maletes vam coincidir amb més col·legues del ram com en Rafael Royo de Dinópolis. No eren els únics, força viatgers també portaven tubs allargats amb pòsters a sota el braç. El taxi ens va conduir en només vint minuts a l’hotel i ens vam instal·lar ràpidament. De seguida tots tretze ens vam dirigir al Chemistry Building, enmig d’una pluja petita però constant. Allà ens vam registrar degudament abans de les sis de la tarda i vam saludar els primers col·legues. Tot seguit vam anar a cercar lloc per sopar. En horari britànic, evidentment!

El dimecres a les vuit del matí tots els assistents del congrés ja érem al Chemistry Building de nou, per assistir a les primeres conferències. El congrés, de grans dimensions i amb una gran assistència, prop de 1000 participants entre pòsters i comunicacions, estava estructurat de la següent manera. Al matí i fins a les 4 o les 5 de la tarda, hi havia un no-parar de comunicacions simultànies en 4 sales diferents. A continuació, hi havia dues hores dedicades als assistents que presentaven els seus resultats en format pòster, amb una mitjana de 100 pòster per sessió i dia. El primer dia va estar dedicat a rèptils marins i peixos al Chemistry Building i mamífers al Wills Memorial Building. A la tarda, i essent la primera conferenciant, na Meike Köhler va presentar la comunicació sobre insularitat titulada “THE EVOLUTION OF LIFE HISTORY TRAITS ASSOCIATED TO DWARFING IN INSULAR LARGE MAMMALS: A PALEONTOLOGICAL APPROACH”. Un parell d’hores després era el torn del David Alba i en Sergio Almécija, del Departament de Primatologia. Les seves comunicacions van servir per donar a conèixer a tota la sala del Will Memorial Building les principals novetats respecte als hominoids del Vallès (“Almécija, S., Alba, D., Moyà-Solà, S. PIEROLAPITHECUS, HISPANOPITHECUS AND THE EVOLUTION OF POSITIONAL BEHAVIOR IN MIOCENE APES: PERSPECTIVES FROM THE HAND”; “Alba, D., Fortuny, J., Moyà-Solà, S. RELATIVE ENAMEL THICKNESS IN MIDDLE MIOCENE HOMINOIDS FROM ABOCADOR DE CAN MATA (VALLÈS-PENEDÈS BASIN, CATALONIA, SPAIN)”). Després de les comunicacions, a la tarda, van presentar el seu pòster diversos companys de l’ICP. Ho feien repartits en tres sales diferents, en general força petites, on havies d’anar passant per entremig de desenes de pòsters i de paleontòlegs. L’Arnau Bolet presentava un treball conjunt amb la Dra. Evans, els resultats d’un estudi sobre un nou llangardaix del Cretaci inferior del Montsec (Bolet, A., Evans, S. A NEW LIZARD (LEPIDOSAURIA, SQUAMATA) FROM THE EARLY CRETACEOUS OF THE MONTSEC RANGE (CATALONIA, SPAIN)). En una de els altres sales en Marc Furió i l’Andrés Santos defensaven el pòster que parlava sobre la successió de petits vertebrats plio-pleistocens de Guadix-Baza (Agustí, J., Blain, H., Furió, M., de Marfa, R., Santos-Cubedo, A. THE LATE PLIOCENE-EARLY PLEISTOCENE SMALL VERTEBRATE SUCCESSION FROM THE GUADIX-BAZA BASIN (SE SPAIN)). Uns metres més enllà, en Joan Madurell feia el mateix amb la seva recerca titulada “CARNIVORA FROM THE LATE EARLY PLEISTOCENE  OF CAL GUARDIOLA (TERRASSA, VALLES-PENEDES BASIN, CATALONIA, SPAIN)” amb co-autoria d’en David Alba i d’en Salvador Moyà-Solà. Les sensacions van ser molt bones i l’interès general dels assistents també. De moment ja havíem enllestit una bona part de la feina de l’ICP a Bristol!

El dijous  va ser el torn per a les temàtiques de vertebrats del Triàsic. Al Chemistry Building durant el matí es van poder escoltar interessants comunicacions sobre l’origen dels dinosaures i altres vertebrats contemporanis i fins i tot anteriors. En una sala annexa del mateix edifici, hi tenien lloc les comunicacions referides a l’origen i evolució dels ocells. Simultàniament al Wills Memorial Building, les comunicacions versaven sobre aspectes paleobiològics de vertebrats molt diversos. A la tarda es va parlar de tortugues, d’extinció de mamífers, tafonomia i paleobiologia de diversos grups de vertebrats. A la sessió de pòsters de la tarda, la més nombrosa de totes,  la Judit Marigó va presentar el material referit a un nou gènere i espècie de primat de Sòria (Marigó, J., Minwer-Barakat, R., Moyà-Solà, S., Cuesta, M. A NEW GENUS AND SPECIES OF ADAPIDAE (MAMMALIA, PRIMATES) FROM THE MIDDLE EOCENE OF MAZATERÓN (ALMAZÁN BASIN, SORIA, SPAIN)”, amb una bona collida entre els especialistes del seu camp. Igualment en Rubén García ens parlava en el seu pòster sobre la histologia de glírids (“García-Martínez, R., Köhler, M. BONE HISTOLOGY ON EXTANTS GLIRIDS. PROSPECTS FOR THE STUDY OF FOSSIL GLIRIDS”).

El matí de divendres  va començar amb la sessió de comunicacions simultànies sobre eines moleculars en la paleontologia, pterosaures i mamífers cenozoics. A la tarda els paleontòlegs de cada camp van presentar resultats sobre cocodrils i formes relacionades, dinosaures ornitisquis i noves tècniques i anàlisis aplicades al món de la paleontologia. A l’edifici dels pòsters, a la tarda, en Marc Furió va respondre les preguntes dels paleontòlegs interessats en l’estudi de les musaranyes, arrel del seu pòster titulat “Furió, M., Agustí, J., Mouskhelishvili, A., Sanisidro, Ó., Santos-Cubedo, A. A NEW INTERPRETATION ON THE USE OF VENOM IN THE PLIO-PLEISTOCENE SHREW BEREMENDIA (INSECTIVORA, MAMMALIA)” i en Fabio Dalla Vecchia presentava públicament les primeres conclusions sobre l’hadrosaure més complet d’Europa (“Dalla Vecchia, F. A NEW AND EXTRAORDINARILY COMPLETE HADROSAUROID DINOSAUR (ORNITHISCHIA) FROM THE UPPER CRETACEOUS OF ITALY”). Al vespre va tenir lloc, al Wills Memorial Building, un dels actes més folklòrics de tot congrés de la SVP: la subhasta de productes paleontològics per tal d’aconseguir fons per la societat. Amb la sala plena de gent, alguns paleontòlegs van amenitzar la festa  disfressats de cavallers medievals. Una excel·lent vetllada.

El darrer dia, dissabte, va ser el torn principalment per dinosaures, “rèptils mamiferoides” i mamífers. A la tarda, vam presentar els nostres pòsters en Josep Fortuny sobre el nou capitosaure de l’àrea del Montseny (“Fortuny, J., Galobart, À., De Santisteban, C. NEW CAPITOSAUR TAXA (AMPHIBIA:TEMNOSPONDYLI) FROM THE MIDDLE TRIASSIC (EARLY-MIDDLE ANISIAN) OF IBERIAN PENINSULA”), i jo, Bernat vila, el meu sobre la diversitat de sauròpodes al Cretaci superior europeu (“Vila, B., Galobart, À., Canudo, J., Le Loeuff, J., Oms, O. LATE CRETACEOUS SAUROPOD DIVERSITY IN SOUTHERN EUROPE”) i en Josep Aurell que va explicar les principals característiques de les troballes d’èquids del jaciment Terrassenc de Vallparadís. (“Aurell-Garrido, J., Madurell-Malapeira, J., Alba, D., Moyà-Solà, S. SMALL EQUID REMAINS FROM THE EARLY MIDDLE PLEISTOCENE OF VALLPARADIS (TERRASSA, BARCELONA, SPAIN)”).  Al cap d’una estona d’haver acabat la sessió de pòsters es va celebrar al Wills Memorial Building l’entrega de premis als treballs paleontològics que atorga cada any la societat de paleontòlegs de vertebrats. També es va fer un reconeixement a paleontòlegs que ens han deixat durant el 2009. A la nit, l’organització va preparar una celebració de final de congrés amb música i molt bon ambient.

I així va anar el congrés SVP 2009 a Bristol. Tots els assistents de l’ICP en vam quedar força satisfets i amb un bon regust de boca per a tornar-hi en properes edicions!  Així que, a tots els que hi vulgueu tornar: See you son!!

Després de més de quinze anys de la publicació original d’Ardipithecus ramidus, un hominid de 4,4 milions d’anys d’antiguitat descobert a Etiòpia que els seus descobridors situen com a antecessor de la línea evolutiva que desembocà en els humans actuals, avui finalment la revista Science publica un número monogràfic dedicat a aquest fòssil. 11 articles  que, descrivint l’esquelet, la fauna i el context geològic, finalment permetran respondre a la pregunta del milió: Era Ardipithecus bípede?

Durant mes de quinze anys ha estat la pregunta que amb més insistència s’han fet tots els paleontòlegs del món, i el proverbial secretisme en que s’ha portat la recerca no ha permès que cap escletxa de llum pogués suggerir una resposta a aquesta pregunta.

Dons bé, ara ja tenim la conclusió de l’equip que ha fet la recerca, liderat per T.D. White: Ardipithecus era bípede, però al mateix temps arborícola. Dit d’altra forma, podia caminar erecte tot i que ho alternava amb un desplaçament “a quatre grapes” quan es movia pels arbres.

Braços, mans i peus llargs, amb el dit gros del peu completament oposable (característic dels símis arborícoles) i una pelvis més aviat allargada són caràcters clarament primitius que tenen tots els grans simis fòssils i actuals no bípedes, com el ximpanzé.
Doncs quins caràcters permeten pensar que Ardipithecus era bìpede com nosaltres? De fet alguns trets de la pelvis com la ubicació de l’articulació entre dos dels ossos que la formen (l’ílium i el sacre) així com la forma de la columna semblen convincents.

Ara bé, Ardipithecus no s’assembla a res conegut i la seva locomoció bípede serà objecte de discussions i enfrontaments científics importants els propers anys.

Des de l’ICP portem anys treballant en un cas similar, el bipedisme d’Oreopithecus bambolii, un homínid bípede propi d’una illa mediterrànea del Miocè (avui dia la Toscana italiana). De fet, mostra una combinació semblant de caràcters que indiquen un bipedisme facultatiu en els dos casos, fet que permet suggerir que la constel·lació de caràcters que trobem a Ardipithecus i a Oreopithecus bambolii representen el primer pas dels primats cap a l’adaptació a la locomoció bípede, que més endavant serà obligada a Australopithecus i, posteriorment, en nosaltres.

Referències:

T.D. White:
Human Evolution Research Center and Department of Integrative Biology,University of California, Berkeley, CA 94720, USA

Ardipithecus:
Lovejoy CO (2009) Reexamining Human Origins in Light of Ardipithecus ramidus. Science 326:74e71-74e78

White TD, Ambrose SH, Suwa G, Su DF, DeGusta D, Bernor RL, Boisserie J-R, Brunet M, Delson E, Frost S, Garcia N, Giaourtsakis IX, Haile-Selassie Y, Howell FC, Lehmann T, Likius A, Pehlevan C, Saegusa H, Semprebon G, Teaford M, Vrba E (2009) Macrovertebrate Paleontology and the Pliocene Habitat of Ardipithecus ramidus. Science 326:87-93

Lovejoy CO, Suwa G, Spurlock L, Asfaw B, White TD (2009) The Pelvis and Femur of Ardipithecus ramidus: The Emergence of Upright Walking. Science 326:71e71-71e76

Lovejoy CO, Suwa G, Simpson SW, Matternes JH, White TD (2009) The Great Divides: Ardipithecus ramidus Reveals the Postcrania of Our Last Common Ancestors with African Apes. Science 326:100-106

WoldeGabriel G, Ambrose SH, Barboni D, Bonnefille R, Bremond L, Currie B, DeGusta D, Hart WK, Murray AM, Renne PR, Jolly-Saad MC, Stewart KM, White TD (2009) The Geological, Isotopic, Botanical, Invertebrate, and Lower Vertebrate Surroundings of Ardipithecus ramidus. Science 326:65e61-65e65

Louchart A, Wesselman H, Blumenschine RJ, Hlusko LJ, Njau JK, Black MT, Asnake M, White TD (2009) Taphonomic, Avian, and Small-Vertebrate Indicators of Ardipithecus ramidus Habitat. Science 326:66e61-66e64

Suwa G, Kono RT, Simpson SW, Asfaw B, Lovejoy CO, White TD (2009) Paleobiological Implications of the Ardipithecus ramidus Dentition. Science 326:94-99

Suwa G, Asfaw B, Kono RT, Kubo D, Lovejoy CO, White TD (2009) The Ardipithecus ramidus Skull and Its Implications for Hominid Origins. Science 326:68e61-68e67

Lovejoy CO, Simpson SW, White TD, Asfaw B, Suwa G (2009) Careful Climbing in the Miocene: The Forelimbs of Ardipithecus ramidus and Humans Are Primitive. Science 326:70e71-70e78

Lovejoy CO, Latimer B, Suwa G, Asfaw B, White TD (2009) Combining Prehension and Propulsion: The Foot of Ardipithecus ramidus. Science 326:72e71-72e78

Oreopithecus:

Köhler M, Moyà-Solà S (1997). Ape-like or hominid-like? The positional behavior of oreopithecus bambolii reconsidered. Proceedings of the National Academy of Sciences U.S.A. 94: 11747-11750.

Moyà-Solà S, Köhler M, Rook L (1999). Evidence of hominid-like precision grip capability in the hand of the miocene ape oreopithecus. Proceedings of the National Academy of Science, U.S.A. 96: 313-317.

Entrada d’en Josep Fortuny

L’arribada a l’estepa

…El viatge va ser tranquil. L’arribada a Moscou va ser a l’hora prevista i tan sols el rutinari i lent control policial a l’aeroport de Domodedovo (Moscou) em va endarrerir sobre l’hora prevista. Per sort, l’Igor Novikov m’esperava a l’entrada de l’aeroport, juntament amb en Yuri, tècnic del Paleontological Institute (PIN). Ell també formava part del equip amb qui l’endemà marxaríem cap al sud de Rússia. Tots tres ens vàrem desplaçar fins a la megapolis de Moscou, una immensa ciutat d’uns 15 milions d’habitants, on vaig poder recuperar forces i conèixer els últims detalls sobre l’expedició. A més, tot i que el viatge va esser tranquil, estava cansat i el vespre començava a acostar-se. Vàrem decidir trobar-nos l’endemà al mati al PIN, per acabar d’empaquetar les motxilles i marxar. L’endemà, desprès d’un son reparador, vaig tornar a trepitjar el famós Paleontological Institute de l’Acadèmia de les Ciències Russes de Moscou (PIN).

Fundat el 1930 en honor a Yuri Alexandrovich Orlov, aquest institut de paleontologia és especialment famós per les importants col·leccions de dinosaures, les excel·lents faunes pèrmiques i triàsiques recuperades, les reconegudes faunes plistocèniques (especialment famós pels mamuts extraordinàriament preservats) així com pels materials precambrians i cambrians que conserva. El immens conjunt d’aquesta col·lecció, procedent de tots els territoris que formaven part de l’antiga Unió Soviètica, juntament amb d’altres indrets, fa d’aquest institut un dels més importants a nivell mundial. L’institut disposa d’un ampli museu amb 6 sales expositives on es mostra l’evolució de les formes de vida al llarg de la història del planeta, fent especialment rellevància als moments (que no só n pocs) més ben representats a la col·lecció de l’Institut. A més, el museu disposa del seu propi servei de restaurant, on els visitants solen acabar la visita comentant les experiències viscudes al museu. Però la principal tasca de l’institut és la recerca. L’institut disposa de 3 edificis (dos d’ells escassament separats per pocs metres) on els diferents departaments d’investigació treballen en la cerca, estudi i publicació de noves troballes.

La meva visita al museu va esser efímera. Per sort, l’havia pogut visitar en la meva primera visita i ara tan sols podia contemplar ràpidament les vitrines, de camí cap al despatx de l’Igor, on em vaig retrobar amb els prestigiosos investigadors Dr. Andrei Sennikov i Dr. Mikhail Shishkin, qui s’uniria a nosaltres durant les darreres dues setmanes de l’expedició. A més, vaig conèixer Boris Morkovin, estudiant de biologia i laborant del PIN qui formaria part de la nostre expedició, juntament amb Galina Novikov, qui s’ocuparia de les qüestions logístiques de l’expedició.

Un cop preparat tot el material i perfectament distribuït en una magnifica furgoneta de l’Institut, vàrem iniciar el trajecte que ens hauria de conduir fins al jaciment de Donskaya Luka, a uns 1000 Km de Moscou, tot seguint l’autopista M-6, que recorre de Nord a Sud Rússia. Les carreteres a Moscou capital poden tenir en alguns casos més de 8 carrils (on fins i tot la persona més agosarada s’ho pensaria dues vegades abans de creuar el carrer sense buscar els passos de zebra o els túnels habilitats), mentre que a les afores l’autopista es converteix en la majoria dels casos en una via de dos carrils (un per cada sentit).

El trajecte va requerir dos dies. Amb les parades justes per omplir el dipòsit i estirar les cames. El paisatge va anar canviant. Sortint de la immensa ciutat, l’ambient més cosmopolita es va anar convertint en una àrea més industrial, que finalment es va dissoldre en un paisatge que a mesura que avançaven les hores es va anar caracteritzant per altíssims pins negres que es trobaven a peu de carretera, envoltats de grans camps cultivables. La terra que formava els camps era extremadament fosca i fèrtil. I poc a poc, els pins es varen anar convertint en pollancres i les àrees arbustives es varen anar reduint al entrar en una àrea completament estepària. La primera nit la vàrem passar pròxims a la carretera, aprofitant una plana aparentment tranquil·la i boscosa on vàrem poder muntar les tendes i recuperar forces.

El senyal que indicava l’arribada a la regió que ens havia d’acollir durant algunes setmanes era evident; el riu Don separava les dues lleres. És un riu d’aigües tranquil·la i importants dimensions (similar a l’Ebre a la seva part baixa). Cal indicar, però, que la dimensió que tenia el riu per mi, estava contraposada a la visió russa, considerant-lo com un petit riu. Per travessar-lo existeixen nombrosos transbordadors que realitzen el trajecte en diversos punts del riu.

Un cop a la regió, en poc més de mitja hora vàrem arribar a la nostre nova llar. Situada a uns 4 Km. d’un petit poble de 250 habitants, el nostre campament s’alçaria en una petita depressió on s’amuntegaven els pocs arbres que tímidament creixen a l’estepa. Estaríem a uns escassos centenars de metres del jaciment i a la mateixa distància d’un embassament d’un kilòmetre de longitud on els ramats de vaques, ovelles i cabres dels pastors locals solien pasturar, prendre banys i menjar.

Suslik

Però qui ens va sortir a donar la benvinguda no foren els animals domèstics, sinó els simpàtics i actius “susliks”, uns esquirols terrestres (Spermophilus sp.) típicament esteparis que corrien entre la munió de caus construïts. La seva presència va ser una constant durant tota l’expedició.

En poc més de 3 hores vàrem tenir el campament muntat: les tendes estaven apunt, l’àrea que utilitzaríem com a cuina i taula per menjar comptava amb una magnífica lona que ens evitaria rebre el sol directament i la cuina, formada per un parell de fogons i una gran bombona de gas, tenia un aspecte esplèndid enmig de l’estepa. A més, vàrem embolcallar un parell d’arbres amb una immensa tela, deixant un espai entre ells lliure de mirades indiscretes, convertint-se en la nostre dutxa particular; a la part superior vàrem col·locar una estructura de fusta on poder ubicar ampolles d’aigua, mentre que a la part inferior, un regueró servia per dirigir l’aigua. Un cop acabats tots els detalls logístics, el sol ja marcava que la nit s’apropava, però la proximitat al jaciment i unes ganes imperioses per veure’l per primer cop, ens varen “obligar” a visitar-lo en una primera visita de reconeixement per veure el seu estat i intentar descobrir-ne les primeres restes.

La primera visita no ens va deixar indiferents, i molt menys a mi, qui tocava per primer cop aquelles fàcies, tan diferents de les típiques fàcies germàniques del Triàsic i on els ossos…

Trobareu informació complementaria relacionada amb el Paleontological Institute a les següents adreces:

www.paleo.ru : Web oficial (en rus)

http://www.russianmuseums.info/M416 : Informació sobre el Museu

http://www.ucmp.berkeley.edu/pin/pin.html : Informació sobre l’Institut

Entrada d’en Josep Fortuny

De camí cap a Rússia

S’acabava el mes de maig quan van arribar les primeres notícies. Un estrident “ding” m’informava que acabava de rebre un nou correu electrònic. El nom de l’autor apareixia amb uns símbols que al meu ordinador li costava d’identificar. El títol del correu, però, era suficientment suggerent com per obrir-lo immediatament:“Excavation in Russia”. Un cop obert va quedar clara la seva autoria: era de l’Igor V. Novikov, de l’Institut de Paleontologia de l’Acadèmia de les Ciències Russes de Moscou (PIN).

Amb l’Igor ens havíem conegut l’octubre del 2008 arran de la meva primera, i única, visita a aquell enorme país. La meva visita havia estat curta, però intensa. En poc més d’una setmana havia revisat i estudiat una important part de la grandiosa col·lecció de tetràpodes (animals amb quatre extremitats) del Triàsic rus. Molta feina en molt poc temps, que no em va deixar gaire, o gens, de temps lliure, però que em va permetre conèixer de primera mà una fauna que va viure a la Terra en el període Triàsic (iniciat fa 250 milions d’anys i acabat fa 200 milions d’anys) i alhora fer contacte amb prestigiosos investigadors com ara el Mikhail Shishkin o el propi Igor Novikov, qui em van orientar i ajudar en la meva estada.

El correu de l’Igor era sorprenent. Em proposava formar part d’una expedició paleontològica al Triàsic inferior en un jaciment anomenat Donskaya Luka, a uns 150 km de la ciutat de Volgograd, anteriorment anomenada Stalingrad, al sud de Rússia. Segons indicava l’Igor, la proposta era per poder realitzar l’excavació durant el final del mes de juliol i principis del mes d’agost, pràcticament un mes sencer. Això volia dir que si estava interessat en la seva proposta, i ho estava, s’havia de fer molta feina per tal de portar a terme una expedició d’aquestes magnituds.

Tot i ser breu, el correu era clar i molt interessant. Una excavació d’aquestes característiques no es dóna sovint. Rússia, juntament amb Sud-Àfrica, són les dues principals àrees geogràfiques d’on es coneixen els períodes Permià i Triàsic. La possibilitat de poder treballar en un dels països on es recuperen el major nombre de restes fòssils d’aquests períodes era fantàstica i única. El Permià (iniciat fa 300 milions d’anys i acabat fa 250 milions d’anys) fou el període anterior al Triàsic. En aquest període la fauna que vivia a la Terra era enormement diferent a la que coneixem actualment i alhora molt diferent a la posterior era dels dinosaures. El Permià, però, és famós per la gran extinció en massa que es va produir i que va provocar l’extinció de més del 90 % de les formes de vida del planeta (un percentatge major que la famosa extinció que va acabar els dinosaures a finals del Cretaci). Justament aquesta extinció és la que va marcar el final del Permià i el inici del Triàsic, on la vida es va començar a recuperar i els diferents nínxols ecològics es varen anar omplint. Fou justament cap a finals del Triàsic que els dinosaures van fer la seva aparició.

Justament l’Igor em proposava excavar al Triàsic inferior, el moment en què la Terra es començava a recuperar de la gran extinció del Permià i on les faunes començaven a diversificar-se. Decididament, el projecte era molt engrescador i calia posar-se a treballar de valent si es volia portar a terme. En primer lloc calia signar un conveni. Un acord entre les dues institucions, el PIN de Rússia i l’ICP de Catalunya on s’establissin les condicions de treball i el propòsit del conveni per tal d’excavar, estudiar i publicar les faunes que trobéssim durant l’excavació. Un cop signat el conveni per les dues parts, calia resoldre les qüestions pràctiques del conveni. Era necessari aconseguir un visat per viatjar a Rússia, un avió i conèixer tots els detalls necessaris per poder viatjar i treballar en condicions.

Actualment per viatjar a Rússia es necessària l’expedició d’un visat per part de l’Ambaixada russa a Barcelona on s’exposen els motius del viatge (la recerca científica), la durada (pràcticament un mes) i les localitats on s’estarà la persona (Donskaya Luka, a uns 150 km de la ciutat de Volgograd).

Tot i que és un procés fàcil, calen uns dies per aconseguir el visat i és necessari conèixer on s’han de realitzar tots els passos. També fou imprescindible trobar el vol que em portaria fins a Moscou i planificar com em desplaçaria des d’allà fins a l’àrea on excavaríem (a uns 950 Km. de Moscou) transportant tot el material necessari per viure i treballar un mes. A més d’una infinitat de petits detalls que huríem d’anar resolent. Segons va informar l’Igor, estaríem acampats en una bonica zona d’estepa, situats a pocs centenars de metres del jaciment i amb unes temperatures que esperava fossin superiors als 35 graus.

Poc a poc, tots els detalls es van resoldre. Tot i que el temps semblava que s’hagués accelerat espontàniament durant el mes de juny, tot va estar apunt per poder marxar cap a Moscou el dia 6 de juliol. Dia en què em trobaria amb la resta de l’equip per desplaçar-nos en furgoneta cap al jaciment. Tot just acabava de començar l’expedició…

Fa poc, us anunciàvem la inauguració de la exposició Dinosaurios: Lagartos Terriblemente Grandes a Morella, Castelló. Ara no nomès us convidem a visitar-la si no que us recomanem que tots els amants de la paleontologia la convertiu en el centre d’una escapada turística per acabar d’arrodonir unes vacances que esperem hagin estat magnífiques.

Inauguració de l'exposició

L’exposició recull com éren i com vivien els dinosaures que van habitar la comarca d’Els Ports durant el Cretaci Inferior i les descobertes que s’hi ha fet al llarg dels últims 30 anys, xifra que ens permet fer-nos una idea de la importància de la zona en l’estudi d’aquests “llangardaixos terriblemente grans”. Entre les moltes peces que l’equip de paleontòlegs coorganitzadors han triat, volem destacar una peça que destaca no nomès per la seva espectacularitat sinó per l’especial significat que té per tots els amics de l’ICP, el Triceràtops del Museu Miquel Crusafont, actual Museu de l’ICP. És el primer cop que aquesta peça surt de Catalunya.

Importància Paleontològica

El terme de Morella, així com tota la comarca de Els Ports, es troba enmarcat en la Conca del Maestrat, on afloren multitud d’estrats formats entre el Juràssic Superior i el Cretaci Inferior, es a dir, entre 146 i 98 milions d’anys. En aquella època, la Conca del Maestrat va ser habitada per tortugues, llangardaixos, peixos, granotes i, de forma destacada, dinosaures. Aquests, gràcies a les característiques geológiques del terreny han perdurat fins als nostres dies en forma de fòssils, a través dels quals, els paleontólegs han pogut saber que hi havia una gran varietat de dinosaures, des de terópodos carnívors com el Baryonyx fins herbívors gegants com els saurópodes passant per ornitòpodes menuts com Hypsilophodon, sense oblidar-nos del dinosaure més abundant als jaciments morellans, l’Iguanodon bernissartensis.

Altres llocs d’interés

Castell de Morella

Morella és un dels principals atractius turístics de la comarca dels Ports i, segurament, de la provincia de Castelló.

Ubicada a la vessant d’un turó, la ciutat està presidida per l’imponent Castell de Morella, que actualment es troba en procès de restauració tot i que a l’esglèsia de Sant Francesc, al mateix poble de Morella, podem visitar una exposición que fa a l’hora de centre d’interpretació del castell així com de presentación dels projectes de restauración del monument.

Una altre de les joies arquitectoniques del poble és el Convent de Sant Francesc, originalmente d’estil gòtic tot i que el 1800 va ser restaurat seguint el neoclàssic predominant a l’època. Actualment es troba en procès de restauración amb vistes a ser la seu d’un futur Parador de Turisme, una senyal més de l’atractiu turístic de la ciutat.

L’encant de la ciutat, a més, es veu refoçat per les muralles medievals que abracen la ciutat, permetent-ne l’accès a través d’una impresionants portes fortificades.

Per si n’ n’hi ha prou, la Basílica Arxiprestal de Santa Maria la Major culmina un conjunt arquitectónic impresionant.

Us recomanem una visita a la web de la ciutat on podreu trobar imatges panoràmiques de tots aquests monuments així com informació sobre les troballes fòssils fetes al terme.