ICP Blog

Com tots els que llegiu aquest blog habitualment ja sabreu, la Irene i jo deixem el Departament de Comunicació de l’ICP per començar altres aventures professionals i per tant, aquesta petita aventura que ha estat l’Excavant la Recerca, també s’acabarà avui. En aquests mesos he aprés un munt de coses, n’he descobert de curioses i algunes m’han trencat tots els tòpics que tenia de la paleontologia.

Tots aquells que no treballeu directament amb la paleontologia, plantegeu-vos quina imatge teniu d’un paleontòleg treballant. I els que hi treballeu, penseu en la pila de clixés que heu hagut de desmentir al llarg dels anys. Molts cops, la figura de la cultura popular més propera a un paleontòleg és la de l’arqueòleg Indiana Jones. L’home aventurer, valent, amb barret i jaqueta de pell, amb el seu fuet i disposat a tot per salvar la noia i la troballa científica a la vegada (encara que pel camí enfonsi un temple sencer) ven molt.

Però treballen així el paleontòlegs? El divendres passat vaig tenir la sort de poder anar al que segurament és el jaciment més important de Catalunya i un dels més importants d’Europa pel que fa a homínids. L’Abocador de Can Mata, a Hostalets de Pierola s’ha convertit en una font gairebé inesgotable de fòssils del Miocè mitjà, concretament els que van quedar soterrats farà entre 11,4 i 12,5 milions d’anys. Entre ells, els preuats homínids, petites “joies de la corona” de qualsevol jaciment del Miocè.

De camí cap a Can Mata em preguntava: Com es troba un fòssil? Un paleontòleg se’n va a la muntanya amb un pic i una pala i excava amb l’esperança de trobar alguna cosa? Hi ha fòssils que s’han trobat de formes encara més casuals i fins i tot absurdes però els grans jaciments generalment apareixen després de meticulosos estudis geològics. A més, generalment els fòssils es troben en capes de sediments que moltes vegades només afloren en determinats punts, però sota els nostres peus segueixen, amagant una munió de fòssils segurament desconeguts. Per tot això, un abocador com el de Can Mata, amb la ingent quantitat de terra que es remou i la profunditat a la que s’excava, representava una oportunitat molt interessant. I va ser tot un èxit. El paleontòlegs van desenterrar des de rinoceronts a tortugues gegants, passant pels famosos Pau i Lluc, les dues espècies més importants d’homínids trobades a Can Mata.

A l’arribar allà, gairebé totes les idees que m’havia construït es van enfonsar: Allò no era un jaciment, era un abocador immens amb paleontòlegs treballant en 2 punts concrets. Com que depenen de la feina de les màquines, quan aquestes no tenen gaire activitat, la feina dels paleontòlegs també acostuma a minvar. Concretament, al terreny només hi havia 4 paleontòlegs treballant. Dos d’ells seguint duran hores dues màquines, una noia a un buldòzer que aplanava un terreny per fer-hi un camí i un noi revisant la terra que tiraven uns camions que reomplien una zona per on també havia de passar un camí. En el cas que veiessin alguna cosa semblant a un fòssil havien d’avisar a l’operari de la màquina, que parava i deixava que la paleontòloga fes una ullada. Si hi trobava indicis que hi podia haver fòssils, la màquina s’enretirava i deixava que els paleontòlegs treballessin. Primer establien un perímetre i començaven a excavar aquella zona. Cada troballa que feien ampliava el perímetre 2 metres al voltant d’aquesta de manera que poc a poc, s’acabava delimitant la zona on hi havien fòssils. D’aquesta manera es constituïa el que es coneix com un jaciment. I casualment vaig tenir la sort de poder veure’n un de completament delimitat uns metres enllà del buldòzer, que precisament l’havia de tancar (soterrar) en qüestió de pocs dies. Dues noies hi treballaven, acabant d’assegurar-se que no hi quedés res interessant. I no ho feien amb un martellet, una escarpa i un pinzell. Tot i que és la forma amb més “glamour” de treballar, és impossible avançar i només es fa servir al laboratori de preparació. Allà treballaven amb un martell hidràulic. I si trobaven res, no es molestaven a treure-ho os per os. S’anotava on estava, es feia una foto i amb el mateix martell o amb pics i pales, s’extreia un bon tros de roca, assegurant-se que tot el fòssil quedés dins. I cap al laboratori, on sí que s’ocuparien de treure els fòssils amb cura. Allà no tenen temps ni les condicions per fer-ho bé.

Una altre de les tècniques que em va cridar l’atenció era la de datació dels fòssils. Com saben quan un fòssil és de fa 11,9 o 11,7 milions d’anys? Dons es veu que el nostre planeta, a vegades es trastorna i, tot i que estem acostumats a que les brúixoles sempre senyalin cap al pol nord, de forma imprevisible i cada cert temps, en intervals que poden anar des dels milers d’anys a les desenes de milions d’anys, el pol nord magnètic de la terra es desplaça del nord geogràfic al sud geogràfic. I quan passa això, a nivell microscòpic, alguns minerals inclosos en els sediments ho noten i es dipositen “mirant cap a un altre costat”. Per tant, si agafem una mena de tall de pastís de totes les capes de sediments que s’han anat dipositant al llarg de milions d’anys sota els nostres peus i ens fixen com estan col·locats, podem extreure una mena de codi de barres en que les franges blanques simbolitzarien els períodes en que la polaritat era normal com la coneixem ara i les negres els períodes en que estava invertida. Aquest codi de barres està estudiat i permet situar els fòssils entre dos d’aquestes períodes. A més, també s’han estudiat els fòssils de ratolins i altres micromamífers que han estat molt abundants des de l’extinció dels dinosaures. Aquests animals són dels vertebrats amb un cicle vital més curt i per tant, els que més ràpidament evolucionen. Si identifiques l’espècie a la que pertany un fòssil, pots ubicar-la de forma bastant concreta en l’escala de temps geològics Al ser molt abundants, si fas una palada de terra de qualsevol jaciment i la mires pel microscopi, gairebé segur que hi trobaràs dents fossilitzades de micromamífers, que podràs associar a una espècie i per tant, a una edat força concreta. Combinant-ho amb el mètode basat en la polaritat de la terra que he explicat abans, permet precisar molt en la datació d’un jaciment i per tant, dels fòssils que s’hi troben.

Un dels últims grans aspectes que va despertar la meva curiositat va ser la relació de l’equip de paleontòlegs amb l’empresa que gestiona l’abocador. Realment, havia de ser una molèstia que un paleontòleg aturés les màquines a les que pagaves i que tenies treballant per que havia trobat una dent de mastodont. En Jordi Galindo, que ens feia de guia, em va confessar que al principi sí que ho havia estat. Les màquines anaven sense miraments i ells les volien fer aturar per qualsevol cosa. La llei estava de la banda dels paleontòlegs però sense la col·laboració del personal de les màquines, tampoc podien desenvolupar la seva tasca correctament. Amb el temps, sembla que han après a conviure però sense deixar de donar situacions rocambolesques: En Josep Maria Robles, un dels paleontòlegs que treballa a l’abocador ens explicava el cas d’un crani de rinoceront que havien trobat sobresortint d’una de les parets que voregen l’abocador. L’havien pogut excavar però la llei estableix que ells només poden treballar on s’estan fent obres. Si els de l’abocador decideixen que arribats a un nivell, les màquines no han de seguir excavant, tots els fòssils que quedin per sota aquest nivell no seran desenterrats mai.

I així, remenant entre la matèria prima de la paleontologia, els jaciments i els fòssils, m’acomiado d’aquesta secció esperant que us hagi agradat, despertat la curiositat i, fins i tot, ensenyat alguna cosa. Fins aviat!

La ciència és cara. Això és un fet. Moltes vegades ens hem queixat que el preu d’un medicament és 10 vegades el seu cost de producció o ens hem caigut de cul al saber que un Boieng A380 costa 250 milions d’euros. Serà per que algú ho paga, pensaran molts. La veritat és que un medicament o un avió costa fabricar-lo molt menys del preu al que es ven però el que realment paguem no és la marca, com es diu sempre que veus dos jaquetes i una val 200 euros més que l’altre, és la recerca que hi ha al darrere. Hi ha empreses com Airbus o les farmacèutiques que inverteixen fins i tot més del 40% del que guanyen en total en recerca. I desprès s’ho cobren amb els productes que aconsegueixen produïr abans que ningú. Però què passa amb les recerques que paga l’estat? I encara més, què passa amb les recerques que no generen productes que es puguin vendre, que el seu benefici és “unicament” l’avenç del coneixement?

Les matemàtiques pures, la història o, molt més a prop, la paleontologia en són exemples. Pot semblar que es tracti de recerques barates, allunyades dels 660 milions d’euros que, de moment, ha costat el Gran Col·lisionador d’Hadrons però la veritat és que també generen un cost que és en gran part (per no dir tot), pagat per l’administració pública, és a dir, per tots nosaltres.

I què passa amb el fruit d’aquestes recerques? No es venen com els medicaments o els avions. El mòn de la recerca funciona d’una manera diferent que, vist des de fora, pot semblar fins i tot absurda.

Un cop un investigador enllesteix una recerca, envia l’article amb el resum del treball i les conclusions a la revista on li agradaria publicar-lo. Aquestes revistes, anomenades journals, es troben jerarquitzades segons el nombre de vegades que es citen en els artícles científics. Com més vegades els investigadors citen en els seus articles un article publicat a una determinada revista, més bona es considera aquesta revista i més bons es consideren els autors que aconsegueixen publicar-hi, ja que al mateix temps que creix el prestigi d’una revista, creixen els requisits de qualitat i d’interés per publicar-hi.

Aquest cercle viciós és alimentat a més per les institucions de recerca, que evaluen la qualitat dels investigadors segons el seu “nivell de publicació”.

Tornant al tema amb el que he obert el post, l’aspecte econòmic de la ciència és potser, el més problemàtic ja que aquests journals que publiquen les recerques dels investigadors de centres finançats amb fons públics, cobren als seus subscriptors, és a dir, els científics, per consultar-les; Cobren al públic per consultar un contingut que ell mateix ha generat. I tot es paga amb diners públics.

Accentuant aquesta situació, hi ha el problema que moltes biblioteques i institucions tenen problemes de finançament i, sense diners, no tenen accès a tots els journals. Sense accès als journals, un determinat grup de públic no acudeix a les biblioteques i els investigadors de les institucions sense accès als journals, no produeixen articles al mateix nivell que els que sí que en tenen, entrant en els dos casos en un cercle viciós que empitjora el finançament i el prestigi de biblioteques i institucions de recerca, centres de coneixement per excelència.

Davant d’aquest sistema han aparegutt alternatives, com els journals Oppensource. Aquests journals, al contrari que els tradicionals no cobren per l’accès als seus continguts però, en canvi, cobren per publicar-hi. Un exemple és la revista PLoS One, famosa per la publicació del Darwinius Masillae. Per publicar-hi un article, l’autor o, per extensió, el centre de recerca on treballa, ha de pagar més de 1.000 dólars. El cercle que es crea és molt semblant a l’original amb dues diferències: En prmer lloc, l’accès als journals és obert, de manera que qualsevol pot consultar-los. En segon lloc, queda el dubte de com es combinen els creiteris científics i els econòmics a l’hora de decidir què publicar i què no. Hi ha el perill de caure en el “qui més paga, més publica”. Això, de totes totes és perjudicial per a la ciència ja que els journals són els que marquen la qualitat dels mètodes i les recerques que s’hi publiquen alhora que, més o menys, influeixen en la direcció que prenen moltes de les investigacions. Això també ho hem de reduïr a una questió de diners?

Què en penseu?

El passat divendres, com ja havíem anunciat, en Sergio Almécija va defensar públicament la seva Tesi Doctoral. Era la primera lectura de Tesi a la que assistia, i he de dir que anava força perdut. En la meva carrera, molt poca gent es vol dedicar a la recerca, per tant, els doctorats són un món que sembla més aviat llunyà, incert i complicadament seriós. En la presentació que va fer, tot va anar perfecte i fins i tot, em sembla que em vaig enterar d’algunes de les característiques que la nostra mà comparteix amb els nostres parents fòssils i actuals. Un cop en Sergio va acabar la seva explicació, va arribar el torn de preguntes. I aquí va ser on em vaig endur la primera sorpresa. La directora del tribunal, després d’anunciar la fase de la presentació en la que s’entrava, va anunciar: “Si hi ha algun Doctor a la sala que vulgui fer alguna pregunta o senyalar alguna qüestió al doctorant, ara és l moment.” Algo semblant al moment d’una boda en que es pregunta al públic si algú hi està en contra, però limitat als Doctors. Aquest va ser el primer avantatge que vaig descobrir al fet de ser Doctor. Desprès he sabut que en té més, tot i que d’això en parlarem més endavant.

Amb tot, la Lectura de la Tesi em va despertar la curiositat per aquest títol que marca l’inici de la immensa majoria de carreres de recerca que comencen. És com una mena de prova iniciàtica, que en dirien els antropòlegs. Igual que fa uns anys, tots els joves d’aquest país havien de passar un temps servint a l’exèrcit en el que es coneixia com la Mili, un bon investigador ha d’obrir el seu currículum amb un doctorat amb excel·lent “Cum Laude”, la distinció honorífica que es dona als treballs que sobrepassen l’excel·lent (i que a la pràctica es dona a tothom amb petites excepcions).

I es que la prova es mereix la comparació amb la Mili: 4 anys de feina en recerca original, amb recollida de dades pròpia i multitud de lectures. En el cas de en Sergio n’ha sorgit un treball titulat Evolution of the hand in Miocene apes: implications for the appearance of the human hand i que li ha valgut el títol de Dr. Almècija. Per sort, aquest treball no està sol al seu currículum d’investigador, ja que des de fa uns anys les universitats permeten que les Tesis Doctorals siguin una compilació d’articles publicats pel doctorant en revistes científiques, amb la condició que tinguin un mínim de nivell i que segueixin una línia de recerca definida i lògica. És el que es coneix com “Tesi per articles” i que suposa una atractiva alternativa a la Tesi tradicional, un sol treball en bloc e inèdit i amb un volum de continguts semblant a 3 o 4 articles científics junts.

Si vols ser investigador, el període pre-doc, com es coneix als investigadors que preparen la seva tesi, és on et formes i comences a patir les penalitats del món de la recerca (paperassa per demanar beques i finançament, problemes per publicar un article a la revista on t’agradaria, etc.) però el títol de Doctor també t’obre important portes com ara la possibilitat de ser el cap d’un grup de recerca, demanar projectes i beques post-doc i, de facto donar classes de màsters de la teva branca. A part de poder anar a burxar als aspirants a doctor en les seves lectures de tesi corresponents.

I com a curiositat per al final, us enllaço la web de PhDComics, una tira de còmics setmanal que es dedica a bromejar sobre molts aspectes de la vida dels pre-doc i dels estudiants en general.

Com tots sabeu, el Museu de l’ICP està tancat. L’estan remodelant i preparant per oferir una nova i millor oferta a tot aquell que s’hi vulgui acostar a aprendre de paleontologia i de totes les troballes que fan els investigadors del centre. I és que el museu és una de les eines més potents a l’hora de difondre els coneixements sobre els que treballen els investigadors del centre. Però al mateix temps, també és de les més cares.

I aquí sorgeix un dels dilemes amb els que es barallen molts centres de recerca. Fins a quin punt s’han de destinar fons a la difusió quan es podrien destinar a la recerca? Molts investigadors creuen que la única funció d’un centre de recerca és exactament el que el seu nom indica, la recerca; contractar més investigadors, equipar-los amb tot el que necessitin per realitzar els seus estudis, finançar campanyes d’excavació a jaciments, etc. Altres investigadors i sobretot gent que arriba al món de la recerca de disciplines diferents com la comunicació creiem que a part d’aquesta funció, els centres de recerca han d’esforçar-se per fer arribar tots aquests coneixements que generen a la societat de la manera més atractiva i entenedora alhora que veraç i, científicament parlant, correcte. Fins ara, molts dels coneixements que generaven el centres de recerca d’arreu del món arribaven a la societat a través d’un camí gairebé infinit que acabava en els llibres de text de les escoles, que en la majoria de casos es publicaven quan els científics ja havien perfeccionat les teories que apareixien, les havien portat un pas més enllà o fins i tot les havien refutat. Només els professors més inquiets es preocupaven de mantenir-se mínimament al corrent dels darrers avenços i el que és més important, motivar als alumnes a estudiar allò que els fascinava encara que els semblés incomprensible o complicadíssim. Jo mateix recordo perfectament el professors que em van fer descartar cada una de les disciplines científiques que vaig estudiar a la ESO. Una llàstima.

Els centres de recerca i tota la societat poden canviar això. Des de revistes dedicades a difondre la ciència com National Geographic o fins i tot Muy Interesante a activitats de caire divulgatiu com la festa de clausura del Museu Miquel Crusafont, passant per aquest blog o les seccions de ciència dels diaris, que cada cop presten més atenció als avenços científics, poden aportar el seu gra de sorra a fer una societat interessada en la ciència, instruïda i per tant, millor.

Per aquest motiu, en aquest post d’Excavant a la Recerca, us convido a tots a buscar, remenar, triar i aprendre al igual que fan els investigadors de l’ICP excavant, remenant i estudiant fòssils, una de les millors maneres de descobrir d’on venim!

Hi ha dies que trobes l’ICP buit. L’habitual rebombori de gent caminant amunt i avall dels passadissos o converses entre investigadors que comparteixen despatx desapareixen i regna la tranquilitat. Llavors és quan caus en que hi ha congrés. A part d’excavar, investigar i publicar, un altre dels compromisos de la professió de paleontòleg és assistir a congressos. He dit compromisos, però potser no és la paraula més adequada; hi van voluntàriament i pel que sembla, de molt bon grat. Els congressos són trobades de paleontòlegs que comparteixen un àmbit d’estudi: Hi ha congressos per paleontologia tan exclusius com un sobre Canvis climàtics sobtats i catastròfics de finals del Cretaci i principis del Paleogen altres tan “oberts” com el de la Society of Vertebrate Paleontologia, celebrat fa poc a Bristol, on hi podien assistir tots els paleontòlegs que treballessin sobre fòssils de vertebrats.

L’assistència als congressos és una manera més de difondre les descobertes dels investigadors entre tots els seus companys de professió, de manera que estan tots al mateix recinte es poden establir contactes entre paleontòlegs que d’altre manera seria més difícil. Conèixes gent que estudia el mateix que tu, acordes col·laboracions, etc.

Les inscripcions als congressos generalment són obertes a tothom, tot i que l’entitat organitzadora s’ocupa de convidar a tots els que ja sap que treballen en el camp en que es centra el congrés o, directament, convidant al centre de recerca directament. Quan un investigador decideix assistir-hi, ha d’optar per anar-hi d’oient o bé presentar algun treball propi. En aquest segon cas haurà d’enviar un resum del seu treball de manera que l’organització pugui decidir si cap en l’agenda del congrés, que sol ser bastant ajustada. Les presentacions poden ser orals o en forma de póster. Si li assignen una presentació oral, disposarà de 15 o 30 minuts per exposar el seu treball i respondre els dubtes del oients però si en canvi li assignen un pòster, haurà de resumir el contingut del seu treball en un pòster d’1,50 x 2m. que serà penjat a una sala habilitada per això amb la resta de pòsters i, les hores que decideixi la direcció, haurà d’estar allà d’empeus atenent a qualsevol altre investigador interessat en el seu treball.

A part d’aquestes presentacions, que generalment solen presentar les últimes novetats dels investigadors, hi ha alguns congressos que oferten “presentacions magistrals” de paleontòlegs amb una trajectòria reconeguda que solen ser retrospectives força generals sobre les aportacions d’aquest personatge o del seu àmbit d’estudi.

Ja fora de l’àmbit estrictament formal encara que sense perdre mai l’ambientació paleontològica, molts congressos ofereixen també la possibilitat de visitar un jaciment o algun lloc significatiu dels voltants així com, en casos més excepcionals, actes “socials” com sopars de comiat o fins i tot curiositats de l’estil d’una subhasta d’articles paleontològics com la que es va celebrar al congres de la SVP a Bristol, on es va arribar a subhastar una “Barbie Paleontòloga”.

De congressos, com hem vist, n’hi ha de tot tipus i a tot arreu. Per tant, si vols veure món, no t’allistis a la Legió: Estudia paleontologia!

Aquesta entrada us proposa una presentació que us ajudarà a comprendre com els paleontòlegs de l’Institut Català de Paleontologia troben els fòssils i quina és la seva importància d’aquestes troballes. Ja ho sabeu, si la curiositat us pica, no us ho penseu, doneu-li un cop d’ull!

Els paleontòlegs són especials. Com a qualsevol persona, els agrada decorar el seu lloc de treball amb fotografies, plantes i altres objectes personals encara que en molts casos, a més, tenen tendència no només a decorar sinó a “ambientar”; En certs despatxos, pots esbrinar fàcilment què estudia un investigador gràcies a figuretes o peluixos que tenen per les estanteries. Per exemple, de la làmpada de l’escriptori de l’Isaac Casanovas, especialitzat en micromamífers, en penja una musaranya de peluix o des de l’escriptori de la Judith Marigó, especialitzada en primats, ens somriu un simpàtic mico, també de peluix. Però al costat de la taula de la Judit hi ha la del Raef, on em va sorprendre trobar una pila de peces de Lego, totes idèntiques, blanques, de les de quatre “punts” en fila, acoblades entre elles formant una mena de columna. Tot i que va ser una mena d’obsessió en la meva infància, el Lego potser era de les últimes coses que m’esperava trobar en un centre de recerca. A primer cop d’ull, vaig suposar que era una mena de passatemps d’en Raef, que muntava i desmuntava tot pensant o, senzillament per distreure’s. Segurament pels records que em venien al cap al veure-les, vaig preguntar-li si n’era molt aficionat a jugar-hi i la sorpresa va ser considerable quan em van dir que no eren per jugar, sinó per a la investigació.

En Raef es dedica a la investigació en microvertebrats i, al igual que en el cas d’en Marc Furió o l’Isaac Casanovas, acostumen a treballar amb peces molt petites, generalment dents de rosegadors, les quals acostumen a trobar-se en quantitats molt superiors a les de fòssils d’altres animals més grans. Aquestes dents han de ser observades al microscopi i comparades amb altres per determinar a quina espècie pertanyen, feina que implica estar-les manipulant constantment. Fins fa un temps, aquestes dents s’agrupaven segons semblaven de la mateixa espècie i s’enganxaven en grups de fins a 8 dents mitjançant una cera a un portaobjectes de vidre com els que utilitzen els biòlegs. Això suposava que , si un cop estudiades amb detall, una dent resultava ser d’una espècie diferent a la de les seves “companyes” de portaobjectes, s’havia de desenganxar amb tot el perill de danys que això suposa per la dent. A més, s’afegien els inconvenients de treballar amb peces, ja per sí fràgils, enganxades a un suport també delicat i fàcil de trencar com és un portaobjectes de vidre.

Un dia es va decidir provar un nou sistema, inspirat en el que utilitzen en un centre danès. Amb un trocet petit de Blue-Tack, s’enganxa la dent al lateral d’una peça de Lego, de manera que es pugui acoplar amb d’altres per dalt i per baix al mateix temps que, al costat de la dent es pugui escriure el codi que identifica el fóssil. D’aquesta manera, les dents s’emmagatzemen individualment i s’enganxen a les altres ajuntant les peces de Lego on estan muntades segons l’espècie a la que pertanyen i si alguna s’ha de re-ubicar, resulta tan fàcil com desenganxar les peces de Lego i enganxar-les amb les corresponents.

És curiós com, amb una mica d’inventiva i imaginació es poden trobar solucions en el camp de la investigació en un àmbit tan difícil de relacionar com el de les joguines per a nens. Amb tot, a la llista de clients de Lego, entre una pila de botigues de joguets, s’hi ha colat l’ICP.

Quan vaig arribar a l’ICP ara fa uns 4 mesos, aquest era el meu primer contacte amb el món de la comunicació professional. Estava cursant 3r de Periodisme (uns estudis poc oberts a preparar a l’estudiant per l’infinit ventall de possibilitats laborals que ofereix la disciplina) i de cop, em trobava en un institut de recerca en paleontologia i amb la responsabilitat d’ajudar a la Irene a difondre tots els coneixements i les notícies que els investigadors generaven. Fins aleshores, tenia una idea molt difusa del que era un centre de recerca; Sabia que hi havia científics que investigaven i que de tant en tant apareixien a les notícies parlant de la seva última troballa però ni se m’havia passat pel cap imaginar on i com treballaven o qui eren.

Aquesta secció intenta ser, des d’un punt de vista, en certa manera, “innocent”, una recopilació de visions i impressions del que es cou dins l’ICP i, fins a cert punt, en els centres de recerca en general.

Per començar, aclarir que, tot i tenir moltes vegades més ressò mediàtic que altres disciplines, no hi ha una llicenciatura en Paleontologia. Els estudiants de batxillerat que aspirin a treballar amb fòssils hauran d’escollir entre Biologia o Geologia per desprès, fer el Màster en Paleontologia que ofereixen conjuntament UAB i UB, on podem trobar alguns professors que combinen la docència amb la investigació a l’ICP.

Un altre aspecte que em va cridar l’atenció només entrar va ser el fet que en molts dels despatxos i fins i tot pels passadissos de l’ICP hi han penjats pòsters amb el que a primera vista semblava una pàgina d’un catàleg de pintures. Igual que els químics sempre tenen a mà la famosa taula periòdica dels elements, un bon paleontòleg no té el seu despatx completament decorat fins que no té la taula dels temps geològics. Aquesta escala combina la datació dels períodes de l’edat de la Terra amb els éssers vius que hi predominaven. A primera vista pot semblar un petit calendari sense massa interès ni rellevància, però quan veus que els períodes inclouen desenes de milions d’anys i van des de que la Terra estava coberta per un mantell de magma fins l’actualitat (i prens consciència de la magnitud temporal d’aquests períodes, que és més difícil que tan sols llegir-los), te n’adones que la història del món, amb tot el que això inclou, està resumida en un DIN-A4. Sé que és una generalització de proporcions bíbliques però és la impressió que em va donar el primer dia que la vaig mirar amb atenció.

Aquesta és la primera d’una sèrie d’entrades en què m’agradaria acostar el món de la Paleontologia i de la recerca a tots els lectors del blog des d’una perspectiva diferent. Fins la propera!