ICP Blog

Com tots els que llegiu aquest blog habitualment ja sabreu, la Irene i jo deixem el Departament de Comunicació de l’ICP per començar altres aventures professionals i per tant, aquesta petita aventura que ha estat l’Excavant la Recerca, també s’acabarà avui. En aquests mesos he aprés un munt de coses, n’he descobert de curioses i algunes m’han trencat tots els tòpics que tenia de la paleontologia.

Tots aquells que no treballeu directament amb la paleontologia, plantegeu-vos quina imatge teniu d’un paleontòleg treballant. I els que hi treballeu, penseu en la pila de clixés que heu hagut de desmentir al llarg dels anys. Molts cops, la figura de la cultura popular més propera a un paleontòleg és la de l’arqueòleg Indiana Jones. L’home aventurer, valent, amb barret i jaqueta de pell, amb el seu fuet i disposat a tot per salvar la noia i la troballa científica a la vegada (encara que pel camí enfonsi un temple sencer) ven molt.

Però treballen així el paleontòlegs? El divendres passat vaig tenir la sort de poder anar al que segurament és el jaciment més important de Catalunya i un dels més importants d’Europa pel que fa a homínids. L’Abocador de Can Mata, a Hostalets de Pierola s’ha convertit en una font gairebé inesgotable de fòssils del Miocè mitjà, concretament els que van quedar soterrats farà entre 11,4 i 12,5 milions d’anys. Entre ells, els preuats homínids, petites “joies de la corona” de qualsevol jaciment del Miocè.

De camí cap a Can Mata em preguntava: Com es troba un fòssil? Un paleontòleg se’n va a la muntanya amb un pic i una pala i excava amb l’esperança de trobar alguna cosa? Hi ha fòssils que s’han trobat de formes encara més casuals i fins i tot absurdes però els grans jaciments generalment apareixen després de meticulosos estudis geològics. A més, generalment els fòssils es troben en capes de sediments que moltes vegades només afloren en determinats punts, però sota els nostres peus segueixen, amagant una munió de fòssils segurament desconeguts. Per tot això, un abocador com el de Can Mata, amb la ingent quantitat de terra que es remou i la profunditat a la que s’excava, representava una oportunitat molt interessant. I va ser tot un èxit. El paleontòlegs van desenterrar des de rinoceronts a tortugues gegants, passant pels famosos Pau i Lluc, les dues espècies més importants d’homínids trobades a Can Mata.

A l’arribar allà, gairebé totes les idees que m’havia construït es van enfonsar: Allò no era un jaciment, era un abocador immens amb paleontòlegs treballant en 2 punts concrets. Com que depenen de la feina de les màquines, quan aquestes no tenen gaire activitat, la feina dels paleontòlegs també acostuma a minvar. Concretament, al terreny només hi havia 4 paleontòlegs treballant. Dos d’ells seguint duran hores dues màquines, una noia a un buldòzer que aplanava un terreny per fer-hi un camí i un noi revisant la terra que tiraven uns camions que reomplien una zona per on també havia de passar un camí. En el cas que veiessin alguna cosa semblant a un fòssil havien d’avisar a l’operari de la màquina, que parava i deixava que la paleontòloga fes una ullada. Si hi trobava indicis que hi podia haver fòssils, la màquina s’enretirava i deixava que els paleontòlegs treballessin. Primer establien un perímetre i començaven a excavar aquella zona. Cada troballa que feien ampliava el perímetre 2 metres al voltant d’aquesta de manera que poc a poc, s’acabava delimitant la zona on hi havien fòssils. D’aquesta manera es constituïa el que es coneix com un jaciment. I casualment vaig tenir la sort de poder veure’n un de completament delimitat uns metres enllà del buldòzer, que precisament l’havia de tancar (soterrar) en qüestió de pocs dies. Dues noies hi treballaven, acabant d’assegurar-se que no hi quedés res interessant. I no ho feien amb un martellet, una escarpa i un pinzell. Tot i que és la forma amb més “glamour” de treballar, és impossible avançar i només es fa servir al laboratori de preparació. Allà treballaven amb un martell hidràulic. I si trobaven res, no es molestaven a treure-ho os per os. S’anotava on estava, es feia una foto i amb el mateix martell o amb pics i pales, s’extreia un bon tros de roca, assegurant-se que tot el fòssil quedés dins. I cap al laboratori, on sí que s’ocuparien de treure els fòssils amb cura. Allà no tenen temps ni les condicions per fer-ho bé.

Una altre de les tècniques que em va cridar l’atenció era la de datació dels fòssils. Com saben quan un fòssil és de fa 11,9 o 11,7 milions d’anys? Dons es veu que el nostre planeta, a vegades es trastorna i, tot i que estem acostumats a que les brúixoles sempre senyalin cap al pol nord, de forma imprevisible i cada cert temps, en intervals que poden anar des dels milers d’anys a les desenes de milions d’anys, el pol nord magnètic de la terra es desplaça del nord geogràfic al sud geogràfic. I quan passa això, a nivell microscòpic, alguns minerals inclosos en els sediments ho noten i es dipositen “mirant cap a un altre costat”. Per tant, si agafem una mena de tall de pastís de totes les capes de sediments que s’han anat dipositant al llarg de milions d’anys sota els nostres peus i ens fixen com estan col·locats, podem extreure una mena de codi de barres en que les franges blanques simbolitzarien els períodes en que la polaritat era normal com la coneixem ara i les negres els períodes en que estava invertida. Aquest codi de barres està estudiat i permet situar els fòssils entre dos d’aquestes períodes. A més, també s’han estudiat els fòssils de ratolins i altres micromamífers que han estat molt abundants des de l’extinció dels dinosaures. Aquests animals són dels vertebrats amb un cicle vital més curt i per tant, els que més ràpidament evolucionen. Si identifiques l’espècie a la que pertany un fòssil, pots ubicar-la de forma bastant concreta en l’escala de temps geològics Al ser molt abundants, si fas una palada de terra de qualsevol jaciment i la mires pel microscopi, gairebé segur que hi trobaràs dents fossilitzades de micromamífers, que podràs associar a una espècie i per tant, a una edat força concreta. Combinant-ho amb el mètode basat en la polaritat de la terra que he explicat abans, permet precisar molt en la datació d’un jaciment i per tant, dels fòssils que s’hi troben.

Un dels últims grans aspectes que va despertar la meva curiositat va ser la relació de l’equip de paleontòlegs amb l’empresa que gestiona l’abocador. Realment, havia de ser una molèstia que un paleontòleg aturés les màquines a les que pagaves i que tenies treballant per que havia trobat una dent de mastodont. En Jordi Galindo, que ens feia de guia, em va confessar que al principi sí que ho havia estat. Les màquines anaven sense miraments i ells les volien fer aturar per qualsevol cosa. La llei estava de la banda dels paleontòlegs però sense la col·laboració del personal de les màquines, tampoc podien desenvolupar la seva tasca correctament. Amb el temps, sembla que han après a conviure però sense deixar de donar situacions rocambolesques: En Josep Maria Robles, un dels paleontòlegs que treballa a l’abocador ens explicava el cas d’un crani de rinoceront que havien trobat sobresortint d’una de les parets que voregen l’abocador. L’havien pogut excavar però la llei estableix que ells només poden treballar on s’estan fent obres. Si els de l’abocador decideixen que arribats a un nivell, les màquines no han de seguir excavant, tots els fòssils que quedin per sota aquest nivell no seran desenterrats mai.

I així, remenant entre la matèria prima de la paleontologia, els jaciments i els fòssils, m’acomiado d’aquesta secció esperant que us hagi agradat, despertat la curiositat i, fins i tot, ensenyat alguna cosa. Fins aviat!

A diferència del que generalment es creu, els esquelets de dinosaure complets i articulats són extremadament rars perquè un cadàver, en general, s’acaba desarticulant i els seus ossos són dispersats abans de la deposició, el soterrament i la fossilització. Els esquelets de dinosaure exposats als museus són, en la majoria dels casos, muntats utilitzant ossos d’esquelets parcials d’individus diferents o ossos trobats de forma dispersa i, sovint, algunes parts són reconstruccions artificials.

Fa deu anys, un esquelet de dinosaure extraordinàriament complet i perfectament articulat va ser excavat a Itàlia, en un jaciment conegut com el Villaggio del Pescatore, prop de la ciutat de Trieste, al nord del mar Adriàtic. El fòssil, de 70 milions d’anys d’antiguitat, va ser anomenat “Antonio”. Va resultar evident que pertanyia als iguanodòntids, un grup de dinosaures herbívors comuns durant el període Cretaci de l’Era Mesozoica (145-65 Milions d’anys), però les seves relacions reals amb altres membres del grup no estaven clares a primera vista.

L’estudi de l’espècimen per part del paleontòleg de l’ Institut Català de Paleontologia Fabio Dalla Vecchia (qui fou també el director científic de l’excavació els anys 1998-1999), publicat en l’edició de desembre de la revista Journal of Vertebrate Paleontology, finalment revela moltes particularitats d’aquell dinosaure excepcional. “Antonio” i sis espècimens parcials del mateix lloc representen una espècie abans desconeguda de dinosaure que ha estat anomenada Tethyshadros insularis que que vol dir “dinosaure hadrosauroide illenc de Tethys”. Tethys era un oceà que separava Àfrica del continent Euroasiàtic en l’època dels dinosaures. Els hadrosauroids eren el grup de dinosaures iguanodòntids als quals pertany Tethyshadros. “Antonio”, amb prop de 4 metres de llarg, és l’esquelet de dinosaure de mida mitjana-gran més complet trobat a Europa des del descobriment dels Iguanodon i el Dollodon el 1878 a Bernissart (Bèlgica) i un dels dinosaures més complets mai trobats al món.

Considerant l’evolució dels trets esquelètics en els dinosaures iguanodòntids durant el període Cretaci, la nova espècie se situa a mig camí entre un Iguanodon més primitiu (que visqué fa 125 milions d’anys) i els hadrosaurids més evolucionats propis del continent nord-americà i asiàtic, que van viure al voltant de 80-65.5 milions d’anys. Tethyshadros representa el primer descobriment d’un esquelet complet d’una forma intermèdia i revela per primera vegada la morfologia sencera del cos d’aquesta classe de dinosaure.

A diferència dels seus “parents” nord-americans i asiàtics que van viure sobre amplis continents, Tethyshadros va habitar en una illa relativament petita a la part occidental de l’Oceà de Tethys, entre Àfrica i el continent nord-europeu. De fet, fa 70 milions d’anys, Europa del sud, occidental i central era un arxipèlag en les latituds subtropicals. No s’esperava trobar aquest tipus de dinosaure en aquella classe d’ambient com no s’esperaria avui el descobriment d’un ós polar en en una illa tropical. El nom científic Tethyshadros insularis subratlla aquesta característica insòlita del nou dinosaure.

Sense arribar a ser un gegant, la mida de Tethyshadros és considerable quan ho comparem amb un ésser humà. Comparat amb els seus “parents” és més aviat diminut, probablement a causa del caràcter insular del seu hàbitat. De fet, animals suposadament grans desenvolupen grandàries més petites quan viuen aïllats en illes, un fenomen conegut com “nanisme insular “. Exemples clàssics són els elefants que van poblar Sicília fa aproximadament cent mil anys i que amidaven només un metre d’altura. Dinosaures hadrosaurids nord-americans contemporanis de Tethyshadros amiden en general més de 8 metres de llarg, molt més gran que l’espècie italiana. Sabem que, igual que en aquest cas, el nanisme insular havia afectat a altres dinosaures de l’Arxipèlag europeu.

La morfologia de cos dels hadrosaurids nord-americans i asiàtics era bastant conservadora, en el sentit que es diferencien l’un a l’altre principalment per característiques concretes del cap, per exemple les crestes típiques d’alguna espècie. En canvi, Tethyshadros té una barreja curiosa de primitiu, evolucionat i trets estranys que permeten una clara diferenciació de qualsevol hadrosauroide conegut. El cap gran i allargat recorda el d’un cavall. En canvi, els membres del darrere s’asemblen molt més als d’hadrosauris nord-americans més evolucionats. No obstant això, la mà té només tres dits en comptes dels quatre habituals, i la mobilitat del dit estava limitada. Així la mà probablement va ser utilitzada com un suport al moure’s o al descansar. Els membres del darrere són més llargs i més robusts que els davanters, amb una tíbia molt més lliure que la fíbula (thin bone, thick bone) que suggereix una actitud cursorial per a Tethyshadros. La cua mostra diverses característiques insòlites, mai observades en qualsevol altre hadrosaurid, incloent un final semblat a una tralla.

La major part de modificacions de la cua podrien estar relacionades amb el desenvolupament de la musculatura connectada a la seva base que movia cap a enrere els membres del darrere. Això podrien ser remotes proves d’una actitud cursorial del nou dinosaure i hauria de ser investigat en major profunditat. També els trets insòlits de Tethyshadros poden ésser deguts a la seva vida en una illa, ja que aquests trets peculiars sovint es desenvolupen en habitants illencs. L’evolució és més ràpida en illes i, curiosament, l’observació de diversos d’aquests casos per Charles Darwin, va ajudar a la formulació de la seva teoria sobre l’evolució de les espècies publicada fa exactament 150 anys.

Les relacions amb altres dinosaures hadrosauroides suggereixen que els avantpassats de Tethyshadros van arribar l’Arxipèlag europeu emigrant d’Àsia. Això també és veu suportat per la geografia del món tal i com els científics el suposen fa 70 milions d’anys. L’oceà Tethys gradualment es tancava i les serralades alpines començaven a formar-se a causa del moviment d’Àfrica cap al nord i la seva col·lisió incipient amb el continent Euroasiàtic. Una cadena d’illes es formava al llarg del marge del sud d’aquest a causa d’aquest esdeveniment, permetent la migració de dinosaures cap a l’oest saltant d’illa en illa.

L’estudi va ser publicat després de la invitació de la Soprintendenza per mi beni archeologici del Friuli Venezia Giulia (l’agència local per als béns culturals del govern) que va donar i va organitzar la campanya d’excavació els anys 1998-1999. L’estudi va ser recolzat pels membres de la Dinosaur Mailing List (DML), el Museo Civico di Storia Naturale di Trieste, la Società Paleontologica Italiana (SPI) i per una subvenció SYNTHESYS de la Unió Europea.

El Mediterrani s’omplí de sobte després d’assecar-se del tot fa 5,6 milions d’anys.

Sir Charles Lyell és per als geòlegs el que el seu contemporani Charles Darwin és per als biòlegs. Lyell fou el geòleg més prominent del seu temps i la seva obra magna, Principles of Geology, assentà les bases de la geologia moderna. Lyell proposà que els processos geològics que actuaren en el passat i que donaren lloc per exemple a les altes muntanyes o les profundes gorges són idèntics als que observem avui en dia. Així, si un riu va excavant una gorja a una velocitat lentíssima caldria molt de temps, de l’ordre de milions d’anys per excavar el Gran Canó del Colorado. Lyell s’oposava a la visió del baró de Cuvier, el pare de la paleontologia, que basant-se en la successió dels fòssils en el temps suposà que existien diferents ‘creacions’ de formes vivents que desapareixien bruscament en catastròfiques extincions globals i eren reemplaçades per formes totalment noves. Cuvier, que va viure en els temps de la Revolució Francesa, anomenà cada una d’aquestes catàstrofes ‘revolutions’. La seva teoria ha passat a la història amb el nom de catastrofisme, i en alguns casos fou utilitzada per donar suport científic al Diluvi Universal. La teoria radicalment oposada de Lyell es coneix com a uniformitarisme, i influí de manera molt important en la teoria de l’evolució de Darwin, que suposà que les espècies evolucionaven gradualment durant intervals de temps molt llargs. Així fou com a mitjans del segle XIX quedà establerta una visió de l’evolució de la Terra i la vida lenta i gradual, explicable per processos que existeixen encara avui en dia. El catastrofisme i les seves idees es consideraren falses i així fou durant més d’un segle.

L'Estret de Gibraltar té poc més de 14 km d'ample.

No obstant, a les darreres dècades del segle XX, el catastrofisme reviscolà en certa manera. Potser el cas més conegut és la teoria de l’extinció dels dinosaures (i d’altres organismes) degut a l’impacte d’un asteroide de grans proporcions contra la superfície terrestre, però un dels millors exemples es publicà ahir mateix a la prestigiosa revista Nature. Un equip de geòlegs catalans de l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera (CSIC) encapçalats per Daniel Garcia-Castellanos proposa que el Mediterrani s’omplí sobtadament d’aigua després d’assecar-se del tot fa 5,6 milions d’anys. Als anys 70 es descobriren grans gruixos de sal en sediments del fons del Mediterrani. A la vegada s’observà que els principals rius que van a parar al Mare Nostrum, el Roine i el Nil, excavaren profunds canons durant aquella època. Tot això s’ha interpretat com un descens sobtat del nivell del Mediterrani a finals del Miocè, culminant amb la dessecació d’aquest mar fa 5,6 milions d’anys. Això fou possible degut al tancament del mar per l’Estret de Gibraltar. Fa més de 20 milions d’anys l’Àfrica, que inicialment es trobava separada d’Europa, inicià el seu periple vers al nord, un moviment que continua avui en dia. Fa uns 20 milions d’anys col·lidí amb el sud-est Europa, tancant-se la comunicació que existia amb l’Oceà Índic, i fa uns 6 milions d’anys es tancà també la comunicació amb l’Atlàntic via l’Estret de Gibraltar. El Mediterrani és un mar situat en regions de clima més aviat càlid, i per tant l’aigua s’evapora molt ràpidament. A més, excloent el Nil, els rius que van a parar-hi no són massa cabalosos i si no hi hagués una connexió amb l’Atlàntic tota l’aigua s’evaporaria ben ràpid. Això fou el que succeí fa 5,6 milions d’anys, durant una època que els geòlegs anomenen Messinià, i per això aquest esdeveniment es coneix com la ‘Crisi de Salinitat Messiniana’. Al tancar-se l’estret el Mediterrani quedà reduït a una sèrie de llacs salats que finalment també s’assecaren donant lloc a dipòsits de sal molt gruixuts. Els habitants de les costes del difunt Mediterrani van veure com s’estenien deserts on abans hi havia aigua i uns quants van poder creuar-los per envair algunes illes (que deurien tenir l’aspecte de grans altiplans) i també el nord d’Àfrica. Així és com una sèrie de mamífers Europeus envaeixen l’Àfrica i vice versa. De l’Àfrica ens arribaren els primers hipopòtams, macacs i també els gerbils, rosegadors saltadors que viuen als deserts.

                El treball de l’equip del Jaume Almera ens explica la fi d’aquesta crisi. Mitjançant sondatges sísmics s’ha detectat una profunda vall en forma de U a la zona de l’estret que s’estén no només al cantó del Mediterrani sinó també a la banda de l’Atlàntic. Altres estudis havien atribuït l’origen d’aquesta vall a rius que anaven a parar a la conca seca del Mediterrani, però el fet que es trobi a ambdós cantons de l’estret i la forma de la vall qüestionen aquesta interpretació. Garcia-Castellanos i col·laboradors consideren que aquesta vall s’originà degut a l’erosió que es produí en reomplir-se d’aigua el Mediterrani i consideren que aquest procés fou molt ràpid. Basant-se en un model per calcular l’erosió aquests científics conclouen que el Mediterrani es reomplí en menys de 2 anys! Tot començà amb l’erosió gradual de la zona de l’estret. D’aquesta manera l’aigua començaria a entrar al Mediterrani, però ho faria molt lentament i al anar-ho fent erosionaria encara més l’estret. Quan l’erosió arribà a ser massa gran l’aigua de l’Atlàntic es precipità de manera catastròfica amb un cabal tres ordres de magnitud superior al de l’Amazones. El soroll de l’aigua caient deuria ser ensordidor, digne d’una pel·lícula de catàstrofes de l’estil d’El día de mañana.

                Estudis com aquest, o com el cas de l’extinció dels dinosaures, posen de manifest que la història de la Terra i de la vida no sempre es pot explicar per l’acumulació de petits canvis durant intervals de temps immensament llargs. Els esdeveniments breus i sovint catastròfics existeixen i poden ser molt importants, implicant per exemple l’extinció dels dinosaures o el reompliment del Mediterrani i condicionant tota la història posterior. Cuvier estaria encantat.

Per saber-ne més:

García-Castellanos et al. 2009. Catastrophic flood of the Mediterranean after the Messinian Salinity Crisis. Nature, 462: 778-781.

Messinian online “living in an evaporitic world”

Tots aquells aficionats a la paleontologia que visquin al sud de Catalunya tenen una cita aquesta tarda a les 19:00 al CaixaFòrum de Tarragona. En Salvador Moyà. director de l’ICP, oferirà una conferència oberta a tothom on parlarà de l’orígen de la nostre especie. Concretament, sobre les implicacions que els darrers descobriments més mediàtics de l’ICP, en Pau i en Lluc, han tingut sobre les hipòtesis que es formulaven entorn el nostre orígen geogràfic.

Aquesta xerrada, enmarcada en el cicle “Tardes de Ciencia”, pretèn apropar el coneixement dels nostres avantpassats més llunyans al públic en general, fent especial émfasi en el que han aportat les troballes en el territori català.

En la dècada dels anys 40, Miquel Crusafont i Josep Fernández de Villalta començaren a treballar intensament en els jaciments de la conca de Calataiud-Terol. Concud i La Puebla de Valverde foren els que proporcionaren més restes i degut al treball d’excavació sistemàtica en aquella zona, es realitzaren prospeccions a jaciments més petits i a zones que fins aleshores no havien estat inspeccionades.

En Daniel De Miguel s’ha incorporat recentment a l’ICP, concretament a l’àrea de Faunes del Neògen i del Quaternari. Doctorat en Ciències per la Universitat de Saragossa, l’ICP l’ha contractat com a investigador.
Abans d’arribar a l’ICP, en Daniel es va llicenciar en geologia a la Universitat de Saragossa, la mateixa on, com hem dit, es va doctorar. La seva tesi, defensada poc abans d’arribar a l’ICP, estudiava la biomecánica de la dentició i l’estudi del desgast dental (micro- i mesodesgast) dels rumiantes del Neògen de la Serralada Ibèrica.
En la seva estada a l’ICP aplicarà els amplis coneixements adquirits amb la realització de la seva tesi a l’estudi del desgast dental en els nombrosos fòssils de la col·lecció de l’ICP.

Benvingut i molta sort!

Aquesta ha estat la conclusió a la que ha arribat un equip d’investigadors encapçalats per Bernat Vila, de l’àrea de recerca del Mesozoic de l’Institut Català de Paleontologia , juntament amb altres col·laboradors del mateix centre i del Consorci Ruta Minera, la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Instituto Geominero.

L’estudi, publicat a la revista científica Lethaia, explica com els investigadors, a través de modelitzacions 3D de les postes, un estudi detallat i profund de la sedimentologia de la zona de les postes que no s’havia fet fins ara i Tomografies Computeritzades (TACs) fets als ous fòssils, han pogut reconstruir tant l’estructura de les postes de titanosaures com saber que aquests enterraven els seus ous.

Malgrat que no s’han trobat encara embrions dins dels ous pirinencs, molts experts consideren que els titanosaures, dinosaures sauròpodes que van habitar la zona on actualment es troben els Pirineus ara fa uns 70 milions d’anys, podrien ser-ne els productors. Aquest estudi confirma algunes hipòtesis que ja apuntaven que els titanosaures europeus posaven els seus ous en postes dins de forats de poca profunditat i posteriorment els enterraven, segurament per protegir-los de possibles depredadors. Al néixer, les cries trencaven només la part superior de l’ou i abandonaven el niu, tal com fan avui alguns cocodrils o les tortugues, permetent així que en molts casos el sediment entrés dins de l’ou.

Altres estudis en curs als Pirineus han de permetre comparar aquest comportament amb les postes trobades a Argentina, on aparentment, els ous no haurien estat enterrats.

L’equip de Gestió de Col·leccions acull des d’ahir a un nou membre: una estudiant en pràctiques que està cursant el Màster en Gestió del Patrimoni Cultural. La Diana Mas és de Venezuela però s’ha llicenciat en Història a la UAB abans de començar el Màster.
A l’ICP ajudarà a l’equip de Gestió de Col·leccions en la recepció i registre dels fòssils així com la seva catalogació i gestió fins a la seva entrada al taller de preperació, tasques que espera dominar en acabar la seva estada.

Tot i que fins ara ha cursat estudis de lletres, a la Diana li agradaria complementar-los amb el Màster de Paleontologia, amb l’objectiu de dedicar-se a algun dels seus àmbits.

Benvinguda!

La ciència és cara. Això és un fet. Moltes vegades ens hem queixat que el preu d’un medicament és 10 vegades el seu cost de producció o ens hem caigut de cul al saber que un Boieng A380 costa 250 milions d’euros. Serà per que algú ho paga, pensaran molts. La veritat és que un medicament o un avió costa fabricar-lo molt menys del preu al que es ven però el que realment paguem no és la marca, com es diu sempre que veus dos jaquetes i una val 200 euros més que l’altre, és la recerca que hi ha al darrere. Hi ha empreses com Airbus o les farmacèutiques que inverteixen fins i tot més del 40% del que guanyen en total en recerca. I desprès s’ho cobren amb els productes que aconsegueixen produïr abans que ningú. Però què passa amb les recerques que paga l’estat? I encara més, què passa amb les recerques que no generen productes que es puguin vendre, que el seu benefici és “unicament” l’avenç del coneixement?

Les matemàtiques pures, la història o, molt més a prop, la paleontologia en són exemples. Pot semblar que es tracti de recerques barates, allunyades dels 660 milions d’euros que, de moment, ha costat el Gran Col·lisionador d’Hadrons però la veritat és que també generen un cost que és en gran part (per no dir tot), pagat per l’administració pública, és a dir, per tots nosaltres.

I què passa amb el fruit d’aquestes recerques? No es venen com els medicaments o els avions. El mòn de la recerca funciona d’una manera diferent que, vist des de fora, pot semblar fins i tot absurda.

Un cop un investigador enllesteix una recerca, envia l’article amb el resum del treball i les conclusions a la revista on li agradaria publicar-lo. Aquestes revistes, anomenades journals, es troben jerarquitzades segons el nombre de vegades que es citen en els artícles científics. Com més vegades els investigadors citen en els seus articles un article publicat a una determinada revista, més bona es considera aquesta revista i més bons es consideren els autors que aconsegueixen publicar-hi, ja que al mateix temps que creix el prestigi d’una revista, creixen els requisits de qualitat i d’interés per publicar-hi.

Aquest cercle viciós és alimentat a més per les institucions de recerca, que evaluen la qualitat dels investigadors segons el seu “nivell de publicació”.

Tornant al tema amb el que he obert el post, l’aspecte econòmic de la ciència és potser, el més problemàtic ja que aquests journals que publiquen les recerques dels investigadors de centres finançats amb fons públics, cobren als seus subscriptors, és a dir, els científics, per consultar-les; Cobren al públic per consultar un contingut que ell mateix ha generat. I tot es paga amb diners públics.

Accentuant aquesta situació, hi ha el problema que moltes biblioteques i institucions tenen problemes de finançament i, sense diners, no tenen accès a tots els journals. Sense accès als journals, un determinat grup de públic no acudeix a les biblioteques i els investigadors de les institucions sense accès als journals, no produeixen articles al mateix nivell que els que sí que en tenen, entrant en els dos casos en un cercle viciós que empitjora el finançament i el prestigi de biblioteques i institucions de recerca, centres de coneixement per excelència.

Davant d’aquest sistema han aparegutt alternatives, com els journals Oppensource. Aquests journals, al contrari que els tradicionals no cobren per l’accès als seus continguts però, en canvi, cobren per publicar-hi. Un exemple és la revista PLoS One, famosa per la publicació del Darwinius Masillae. Per publicar-hi un article, l’autor o, per extensió, el centre de recerca on treballa, ha de pagar més de 1.000 dólars. El cercle que es crea és molt semblant a l’original amb dues diferències: En prmer lloc, l’accès als journals és obert, de manera que qualsevol pot consultar-los. En segon lloc, queda el dubte de com es combinen els creiteris científics i els econòmics a l’hora de decidir què publicar i què no. Hi ha el perill de caure en el “qui més paga, més publica”. Això, de totes totes és perjudicial per a la ciència ja que els journals són els que marquen la qualitat dels mètodes i les recerques que s’hi publiquen alhora que, més o menys, influeixen en la direcció que prenen moltes de les investigacions. Això també ho hem de reduïr a una questió de diners?

Què en penseu?

L’any 2007 la revista Science va publicar en portada un treball firmat per Robin Crompton en que es postulava que l’origen del bipedisme humà podia estar en la locomoció arbòria assistida que utilitzen els orangutans actuals. Aquesta teoria es basava entre s’altres en les múltiples observacions que havia fet en Robin Crompton d’orangutans en el seu hàbitat natural, on va observar que, per despaçar-se per les branques, aquests utilitzaven una mena de bipedisme assitit, és a dir, caminàven erectes ajudant-se de les mans, que els permetien agafar-se a branques més altes i aguantar l’equilibri.
Des de llavors ha anat investigant en aquesta línea i avui ha passat per la UAB per oferir una xerrada resumint els seus treballs més importants.

Al ser, a més, l’editor de la revista de primats britànica Folia Primatologica, en Crompton ja coneixia els membres de l’àrea de paleoprimatologia i paleontologia humana de l’ICP, que han publicat algun article en aquesta revista i ha aprofitat l’estada per proposar un treball conjunt. Ell aportaria els àmplis coneixements locomotors de primats actuals i els investigadors de l’ICP, la seva llarga experiència en el treball amb fòssils.

Al marge d’aquesta interessant proposta, que encara falta concretar, la xerrada ha estat un èxit ja que, a part dels membres de l’ICP, hi han assistit nombrosos alumnes de la UAB. Per desgràcia, a en Crompton l’esperaven al Regne Unit i no ha pogut quedar-se al vermut de desprès de la xerrada.