ICP Blog

El Mediterrani s’omplí de sobte després d’assecar-se del tot fa 5,6 milions d’anys.

Sir Charles Lyell és per als geòlegs el que el seu contemporani Charles Darwin és per als biòlegs. Lyell fou el geòleg més prominent del seu temps i la seva obra magna, Principles of Geology, assentà les bases de la geologia moderna. Lyell proposà que els processos geològics que actuaren en el passat i que donaren lloc per exemple a les altes muntanyes o les profundes gorges són idèntics als que observem avui en dia. Així, si un riu va excavant una gorja a una velocitat lentíssima caldria molt de temps, de l’ordre de milions d’anys per excavar el Gran Canó del Colorado. Lyell s’oposava a la visió del baró de Cuvier, el pare de la paleontologia, que basant-se en la successió dels fòssils en el temps suposà que existien diferents ‘creacions’ de formes vivents que desapareixien bruscament en catastròfiques extincions globals i eren reemplaçades per formes totalment noves. Cuvier, que va viure en els temps de la Revolució Francesa, anomenà cada una d’aquestes catàstrofes ‘revolutions’. La seva teoria ha passat a la història amb el nom de catastrofisme, i en alguns casos fou utilitzada per donar suport científic al Diluvi Universal. La teoria radicalment oposada de Lyell es coneix com a uniformitarisme, i influí de manera molt important en la teoria de l’evolució de Darwin, que suposà que les espècies evolucionaven gradualment durant intervals de temps molt llargs. Així fou com a mitjans del segle XIX quedà establerta una visió de l’evolució de la Terra i la vida lenta i gradual, explicable per processos que existeixen encara avui en dia. El catastrofisme i les seves idees es consideraren falses i així fou durant més d’un segle.

L'Estret de Gibraltar té poc més de 14 km d'ample.

No obstant, a les darreres dècades del segle XX, el catastrofisme reviscolà en certa manera. Potser el cas més conegut és la teoria de l’extinció dels dinosaures (i d’altres organismes) degut a l’impacte d’un asteroide de grans proporcions contra la superfície terrestre, però un dels millors exemples es publicà ahir mateix a la prestigiosa revista Nature. Un equip de geòlegs catalans de l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera (CSIC) encapçalats per Daniel Garcia-Castellanos proposa que el Mediterrani s’omplí sobtadament d’aigua després d’assecar-se del tot fa 5,6 milions d’anys. Als anys 70 es descobriren grans gruixos de sal en sediments del fons del Mediterrani. A la vegada s’observà que els principals rius que van a parar al Mare Nostrum, el Roine i el Nil, excavaren profunds canons durant aquella època. Tot això s’ha interpretat com un descens sobtat del nivell del Mediterrani a finals del Miocè, culminant amb la dessecació d’aquest mar fa 5,6 milions d’anys. Això fou possible degut al tancament del mar per l’Estret de Gibraltar. Fa més de 20 milions d’anys l’Àfrica, que inicialment es trobava separada d’Europa, inicià el seu periple vers al nord, un moviment que continua avui en dia. Fa uns 20 milions d’anys col·lidí amb el sud-est Europa, tancant-se la comunicació que existia amb l’Oceà Índic, i fa uns 6 milions d’anys es tancà també la comunicació amb l’Atlàntic via l’Estret de Gibraltar. El Mediterrani és un mar situat en regions de clima més aviat càlid, i per tant l’aigua s’evapora molt ràpidament. A més, excloent el Nil, els rius que van a parar-hi no són massa cabalosos i si no hi hagués una connexió amb l’Atlàntic tota l’aigua s’evaporaria ben ràpid. Això fou el que succeí fa 5,6 milions d’anys, durant una època que els geòlegs anomenen Messinià, i per això aquest esdeveniment es coneix com la ‘Crisi de Salinitat Messiniana’. Al tancar-se l’estret el Mediterrani quedà reduït a una sèrie de llacs salats que finalment també s’assecaren donant lloc a dipòsits de sal molt gruixuts. Els habitants de les costes del difunt Mediterrani van veure com s’estenien deserts on abans hi havia aigua i uns quants van poder creuar-los per envair algunes illes (que deurien tenir l’aspecte de grans altiplans) i també el nord d’Àfrica. Així és com una sèrie de mamífers Europeus envaeixen l’Àfrica i vice versa. De l’Àfrica ens arribaren els primers hipopòtams, macacs i també els gerbils, rosegadors saltadors que viuen als deserts.

                El treball de l’equip del Jaume Almera ens explica la fi d’aquesta crisi. Mitjançant sondatges sísmics s’ha detectat una profunda vall en forma de U a la zona de l’estret que s’estén no només al cantó del Mediterrani sinó també a la banda de l’Atlàntic. Altres estudis havien atribuït l’origen d’aquesta vall a rius que anaven a parar a la conca seca del Mediterrani, però el fet que es trobi a ambdós cantons de l’estret i la forma de la vall qüestionen aquesta interpretació. Garcia-Castellanos i col·laboradors consideren que aquesta vall s’originà degut a l’erosió que es produí en reomplir-se d’aigua el Mediterrani i consideren que aquest procés fou molt ràpid. Basant-se en un model per calcular l’erosió aquests científics conclouen que el Mediterrani es reomplí en menys de 2 anys! Tot començà amb l’erosió gradual de la zona de l’estret. D’aquesta manera l’aigua començaria a entrar al Mediterrani, però ho faria molt lentament i al anar-ho fent erosionaria encara més l’estret. Quan l’erosió arribà a ser massa gran l’aigua de l’Atlàntic es precipità de manera catastròfica amb un cabal tres ordres de magnitud superior al de l’Amazones. El soroll de l’aigua caient deuria ser ensordidor, digne d’una pel·lícula de catàstrofes de l’estil d’El día de mañana.

                Estudis com aquest, o com el cas de l’extinció dels dinosaures, posen de manifest que la història de la Terra i de la vida no sempre es pot explicar per l’acumulació de petits canvis durant intervals de temps immensament llargs. Els esdeveniments breus i sovint catastròfics existeixen i poden ser molt importants, implicant per exemple l’extinció dels dinosaures o el reompliment del Mediterrani i condicionant tota la història posterior. Cuvier estaria encantat.

Per saber-ne més:

García-Castellanos et al. 2009. Catastrophic flood of the Mediterranean after the Messinian Salinity Crisis. Nature, 462: 778-781.

Messinian online “living in an evaporitic world”

En la dècada dels anys 40, Miquel Crusafont i Josep Fernández de Villalta començaren a treballar intensament en els jaciments de la conca de Calataiud-Terol. Concud i La Puebla de Valverde foren els que proporcionaren més restes i degut al treball d’excavació sistemàtica en aquella zona, es realitzaren prospeccions a jaciments més petits i a zones que fins aleshores no havien estat inspeccionades.

En Daniel De Miguel s’ha incorporat recentment a l’ICP, concretament a l’àrea de Faunes del Neògen i del Quaternari. Doctorat en Ciències per la Universitat de Saragossa, l’ICP l’ha contractat com a investigador.
Abans d’arribar a l’ICP, en Daniel es va llicenciar en geologia a la Universitat de Saragossa, la mateixa on, com hem dit, es va doctorar. La seva tesi, defensada poc abans d’arribar a l’ICP, estudiava la biomecánica de la dentició i l’estudi del desgast dental (micro- i mesodesgast) dels rumiantes del Neògen de la Serralada Ibèrica.
En la seva estada a l’ICP aplicarà els amplis coneixements adquirits amb la realització de la seva tesi a l’estudi del desgast dental en els nombrosos fòssils de la col·lecció de l’ICP.

Benvingut i molta sort!

La ciència és cara. Això és un fet. Moltes vegades ens hem queixat que el preu d’un medicament és 10 vegades el seu cost de producció o ens hem caigut de cul al saber que un Boieng A380 costa 250 milions d’euros. Serà per que algú ho paga, pensaran molts. La veritat és que un medicament o un avió costa fabricar-lo molt menys del preu al que es ven però el que realment paguem no és la marca, com es diu sempre que veus dos jaquetes i una val 200 euros més que l’altre, és la recerca que hi ha al darrere. Hi ha empreses com Airbus o les farmacèutiques que inverteixen fins i tot més del 40% del que guanyen en total en recerca. I desprès s’ho cobren amb els productes que aconsegueixen produïr abans que ningú. Però què passa amb les recerques que paga l’estat? I encara més, què passa amb les recerques que no generen productes que es puguin vendre, que el seu benefici és “unicament” l’avenç del coneixement?

Les matemàtiques pures, la història o, molt més a prop, la paleontologia en són exemples. Pot semblar que es tracti de recerques barates, allunyades dels 660 milions d’euros que, de moment, ha costat el Gran Col·lisionador d’Hadrons però la veritat és que també generen un cost que és en gran part (per no dir tot), pagat per l’administració pública, és a dir, per tots nosaltres.

I què passa amb el fruit d’aquestes recerques? No es venen com els medicaments o els avions. El mòn de la recerca funciona d’una manera diferent que, vist des de fora, pot semblar fins i tot absurda.

Un cop un investigador enllesteix una recerca, envia l’article amb el resum del treball i les conclusions a la revista on li agradaria publicar-lo. Aquestes revistes, anomenades journals, es troben jerarquitzades segons el nombre de vegades que es citen en els artícles científics. Com més vegades els investigadors citen en els seus articles un article publicat a una determinada revista, més bona es considera aquesta revista i més bons es consideren els autors que aconsegueixen publicar-hi, ja que al mateix temps que creix el prestigi d’una revista, creixen els requisits de qualitat i d’interés per publicar-hi.

Aquest cercle viciós és alimentat a més per les institucions de recerca, que evaluen la qualitat dels investigadors segons el seu “nivell de publicació”.

Tornant al tema amb el que he obert el post, l’aspecte econòmic de la ciència és potser, el més problemàtic ja que aquests journals que publiquen les recerques dels investigadors de centres finançats amb fons públics, cobren als seus subscriptors, és a dir, els científics, per consultar-les; Cobren al públic per consultar un contingut que ell mateix ha generat. I tot es paga amb diners públics.

Accentuant aquesta situació, hi ha el problema que moltes biblioteques i institucions tenen problemes de finançament i, sense diners, no tenen accès a tots els journals. Sense accès als journals, un determinat grup de públic no acudeix a les biblioteques i els investigadors de les institucions sense accès als journals, no produeixen articles al mateix nivell que els que sí que en tenen, entrant en els dos casos en un cercle viciós que empitjora el finançament i el prestigi de biblioteques i institucions de recerca, centres de coneixement per excelència.

Davant d’aquest sistema han aparegutt alternatives, com els journals Oppensource. Aquests journals, al contrari que els tradicionals no cobren per l’accès als seus continguts però, en canvi, cobren per publicar-hi. Un exemple és la revista PLoS One, famosa per la publicació del Darwinius Masillae. Per publicar-hi un article, l’autor o, per extensió, el centre de recerca on treballa, ha de pagar més de 1.000 dólars. El cercle que es crea és molt semblant a l’original amb dues diferències: En prmer lloc, l’accès als journals és obert, de manera que qualsevol pot consultar-los. En segon lloc, queda el dubte de com es combinen els creiteris científics i els econòmics a l’hora de decidir què publicar i què no. Hi ha el perill de caure en el “qui més paga, més publica”. Això, de totes totes és perjudicial per a la ciència ja que els journals són els que marquen la qualitat dels mètodes i les recerques que s’hi publiquen alhora que, més o menys, influeixen en la direcció que prenen moltes de les investigacions. Això també ho hem de reduïr a una questió de diners?

Què en penseu?

El passat divendres dia 20 de novembre, el campus de la UAB es va transformar en un Campus Geològic. L’Institut Català de Paleontologia (ICP) juntament amb el Departament de Geologia de la Universitat Autònoma de Barcelona van organitzar una gimcana paleo-geològica en motiu de la Setmana de la Ciència.

El alumnes del grup de Ciències de la Terra de 1er de batxillerat de l’IES Forat del Vent de Cerdanyola del Vallès van ser els protagonistes d’aquesta gimcana pensada per promoure les capacitats de treballar en equip, d’orientació i de resolució de problemes “in situ”, així com per aportar nous coneixements sobre la geologia i la paleontologia als estudiants. Es van treballar tant temes científics com de campus universitari. Tots els alumnes que participaren ,van acabar sent bons coneixedors tant del campus de la UAB, com de conceptes de paleontologia o de geologia i de les seves aplicacions industrials.

Els participants varen rebre un mapa del campus, guies d’identificació de roques i minerals, material didàctic sobre els períodes geològics i una brúixola. El seu objectiu inicial, aconseguir localitzar les proves. Un cop trobades, van haver d’excavar un petit pou fins arribar al nivell freàtic, picar roques per identificar-les, trobar fòssils amagats, o trobar minerals aplicats a la vida quotidiana. D’altra banda, van aconseguir superar un seguit de proves intermèdies per tal d’aconseguir punts extres. Entre aquests reptes podem destacar la troballa d’estalactites a la UAB o el fet de fer-se una fotografia de grup a les escultures de la Universitat. Així doncs, les columnes de la UAB envoltades d’alumnes de secundària van quedar immortalitzades a les càmeres digitals dels participants.

L’èxit de la gimcana va ser generalitzat. Tots els grups van aconseguir superar la majoria de les proves, i per tant, van ser mereixedors del diploma i els regals de participació. Tot i així, sí que va haver un grup que va aconseguir acumular tots els punts possibles i ser així, els guanyadors de la gimcana amb un premi especial: el llibre editat per l’ICP “Fa olor de dinosaures”.

Esperem poder tornar a repetir-ho perquè tots vàrem gaudir de l’experiència… Organitzadors i participants vàrem marxar amb un somriure als llavis. Així que l’any que ve, esperem nous grups!!

Avui hem publicat la nostra entrada número 100! 8 mesos després d’inaugurar aquest blog, ja hem arribat al centenar d’entrades!

Moltes gràcies a tots els que ens llegiu i comenteu el que publiquem!

Visita a Can Llobateres. A la dreta el Prof. Boekschoten, a l'esquerra el Dr. Jan van Dam, del Departament de Faunes del Neogen i Quaternari de l'ICP

Els dies 19 i 20 de novembre el prestigiós paleontòleg Bert Boekschoten, professor honorari de la Vrije Universiteit d’Amsterdam, va visitar l’ICP aprofitant el seu pas per Barcelona. El professor Boekschoten prefereix presentar-se com a naturalista més que com a paleontòleg, un fet que és comprensible atès que no només té uns amplis coneixements sobre els fòssils de mol·luscs (la seva especialitat) sinó també sobre animals, plantes, roques i minerals de tota mena. Nascut al 1933, la seva dilatada carrera s’inicia als anys cinquanta, quan de la mà del seu professor, el conegut paleontòleg G.H.R von Koenigswald visita Sabadell on coneix al Dr. Miquel Crusafont. Crusafont col·laborà habitualment amb von Koenigswald en diferents estudis sobre les faunes de mamífers, especialment primats, del Miocè de Catalunya i per aquesta raó nombrosos alumnes de Von Koenigswald visitaren Sabadell. Aquests inclouen paleontòlegs de gran renom com el professor Boekschoten, Hans de Bruijn o Mathijs Freudenthal.

El professor Boekschoten tingué l’oportunitat de veure i examinar les troballes més importants dutes a terme per l’ICP en els darrers anys, incloent el Pierolapithecus i l’Anoiapithecus, i també visità el jaciment de Can Llobateres a Sabadell . Aquesta localitat ja fou excavada als anys seixanta per Crusafont en col·laboració amb el professor Von Koenigswald, i anys més tard s’hi trobà el cèlebre esquelet parcial d’Hispanopithecus laietanus (en “Jordi”). Cal agrair al professor Boekschoten que ens hagi visitat i que hagi compartit amb els membres de l’ICP els seus coneixements i el seu entusiasme per les ciències naturals.

Mamífer o rèptil? Investigadors de l’ICP descobreixen que el bòvid Myotragus balearicus tenia un metabolisme més propi d’un rèptil que d’un mamífer.

Els investigadors Meike Köhler i Salvador Moyà, de l’Institut Català de Paleontologia (ICP-UAB), han donat a conèixer els resultats d’una recerca molt innovadora en el camp de la paleontologia. Mitjançant l’ús de tècniques paleohistològiques han pogut inferir la fisiologia d’espècies extingides. L’estudi, basat en el bòvid endèmic de illes Balears Myotragus, es publica a la prestigiosa revista científica Proceedings of the National Academy of Science, USA (PNAS).

El Myotragus balearicus, és un mamífer extingit, semblant a una cabra, i pertany a la família dels bòvids. El registre fòssil de Myotragus conegut,ha estat trobat a Mallorca, Menorca, Cabrera i sa Dragonera. Les primeres restes de Myotragus balearicus van ser descobertes a principis del S. XX. i ja des d’aquells inicis ha estat centre de molts estudis paleontològics.   Tot gràcies a les seves notables característiques, fruit d’una evolució en condicions d’insularitat.

Les illes i el seu llegat fòssil són autèntics laboratoris de l’evolució pels paleontòlegs. De fet,  podem dir que són experiment en evolució, ja que a les illes molts dels factors ecològics determinants del procés evolutiu són prèviament coneguts gràcies a les seves especials característiques: àrea geogràfica de mida petita i limitada, recursos tròfics limitats i absència de depredadors pels grans mamífers. Les illes fòssils, a més, ens proporcionen una perspectiva temporal adequada per estudiar l’evolució  gràcies a la dimensió del temps geològic. Una variable que l’estudi de les illes actuals no pot proporcionar-nos.

Myotragus va viure més de 5 milions d’anys a l’illa de Mallorca. Un temps molt llarg de supervivència per una espècie, especialment en un àrea tan petita com una illa, fet que implica recursos limitats i fluctuants. Per això, els investigadors es varen preguntar com aquesta espècie havia pogut sobreviure més del doble del temps que els seus parents continentals.

Els resultats de l’estudi histològic de làmines primes d’una àmplia mostra d’ossos de Myotragus, amb les quals s’estudien els teixits ossis i el seu patró de creixement, mostren que aquest gènere insular tenia una fisiologia més pròpia d’un cocodril (rèptil) que d’un mamífer. La histologia dels ossos mostra que Myotragus creixia, a diferència de qualsevol altre mamífer, a un ritme lent i flexible, parant el creixement periòdicament, arribant a la maduresa a edats molt avançades i mostrant, per tant, un considerable augment de la longevitat, tal i com ho fan els actuals cocodrils. L’explicació del perquè és senzilla. Els mamífers són animals endoterms (de sang calenta) i, al contrari que els animals ectoterms (de sang freda) gasten molta energia en mantenir una temperatura del cos constant. Quan els recursos són pocs, es seleccionen els individus que cremen menys energia, és a dir, els individus amb un metabolisme més baix. Això implica, però, créixer a un ritme molt més lent, arribar a la maduresa més tard i viure durant més temps.

Els resultats de l’estudi publicats a l’article “Physiological and life history strategies of a fossil large mammal in a resource-limited environment” a la reconeguda revista científica Proceedings of the National Academy of Science (PNAS) suggereixen que Myotragus, tot i ser un mamífer endotèrmic, podia passar temporades en estat letàrgic, quan les condicions climàtiques i amb això, la falta de recursos, feien difícil la vida d’aquests mamífers illencs. La gran abundància de restes fòssils de Myotragus en coves, fa pensar que possiblement aquestes eren usades per passar les temporades difícils, baixant el metabolisme i reduint les funcions vitals.

Actualment, alguns cérvols o bòvid poden abandonar el costós manteniment d’una temperatura constant del cos (endotèrmia) en períodes molt crítics, generant una fluctuació temporal de la temperatura del cos (heterotèrmia). Tot i així, l’únic gran mamífer que hiberna és l’ós. Els óssos són animals perillosos que pateixen poc o gens la depredació. A més, durant la seva hibernació poden despertar-se en qualsevol moment i mai baixen la seva temperatura per sota dels 20ºC. El Myotragus balearicus compartia amb els óssos l’absència d’amenaces de depredadors, gràcies a ser un animal insular, i això li va permetre no només reduir el seu metabolisme en moments difícils, sinó arribar a aturar el seu creixement, endarrerir la seva edat de reproducció, allargar la seva longevitat (anys de vida) o deixar d’alimentar-se en moments crítics, tal i com ho arriben a fer els animals de sang freda (per exemple els cocodrils) o els animals heterotèrmics (petits mamífers com els hàmsters, els rat penats o els esquirols).

Avui en dia es fan experiments científics dirigits a estudiar els ritmes de vida i la longevitat. En ells s’estudien les reaccions d’invertebrats i de petits mamífers (ratolins) sotmesos a condicions d’estrès i manca de recursos. Les observacions dutes a terme amb aquesta recerca apunten cap a l’augment de la longevitat, o durada del temps de vida, d’aquests animals. Els resultats presentats per l’ICP aporten un exemple fòssil que a més de donar suport a aquesta hipòtesi, explicaria els motius evolutius d’aquest increment en la longevitat. Sota condicions d’estrès i falta de recursos es veuen afavorides la reducció dels ritmes de vida i l’augment de la longevitat. D’aquesta manera, la recerca en paleontologia recolza la recerca en d’altres àmbits, com pot ser la medicina. Gràcies a aquesta inter-disciplinaritat, l’estudi d’un bòvid que va evolucionar en condicions d’un laboratori natural (illes) podria revelar els mecanismes que influeixen en la fisiologia dels éssers humans i les causes de la longevitat.

Doctorat: Sergio Almécija

Director: Salvador Moyà

Tutor: David M. Alba

Membres del tribunal: Soledad de Esteban, Assumpció Malgosa i Lorenzo Rook

Resum:

La família Hominidae està constituïda pels grans simis antropomorfs (ximpanzés, bonobos, goril·les i orangutans) i els humans. Els primers mostren unes mans molt llargues amb uns polzes relativament curts, degut a les pressions de selecció de la locomoció arbòria. En canvi, la mà dels humans és relativament curta, amb un polze poderós. Aquesta morfologia proporciona un complex repertori de moviments, capacitats de prensió i, molt especialment, una “pinça de precisió” que fa que la mà humana constitueixi una de les estructures més distintives dels humans. La lògica podria fer-nos pensar que les mans curtes dels humans varen derivar a partir de les mans allargades dels actuals grans simis. Ben al contrari, l’estudi dels homínids fòssils del Miocè de Catalunya, com Pierolapithecus i Hispanopithecus, juntament amb la d’altres tàxons fòssils d’arreu del món demostra que els primers homínds tenien mans relativament curtes amb polzes llargs que feien servir per agafar-se de manera segura a les branques dels arbres durant la progressió quadrúpeda i la grimpació vertical. Així doncs, les proporcions de la mà humana són relativament primitives i, de fet, són els grans antropomorfs actuals els que mostren unes mans molt evolucionades cap a un tipus de locomoció arbòria molt especialitzat, la suspensió.

Així mateix, les restes fòssils de l’homínid bípede Orrorin tugenensis (de Kènia, amb uns 6 Ma) mostren que la capacitat de manipulació refinada va aparèixer molt aviat en l’evolució humana, en directa relació amb l’aparició del bipedisme terrestre habitual i la consegüent alliberació de les mans de les pressions de selecció locomotores.

Dia: 30 d’octubre del 2009

Hora: 11:00h

Lloc: Sala d’actes del Centre de Recerca Matemàtica de la UAB

Comentaris: L’acte va ser un èxit d’assitència, tant d’amics i familiars d’en Sergio com de paleontòlegs interessats pel seu treball i que no es van voler perdre la lectura de la seva tesi. El jurat va considerar al doctorant mereixedor de la màxima nota, un Excel·lent “Cum Laude”. Desprès de la lectura, els assitents van poder gaudir d’un piscolabis al hall del CRM.

El passat divendres, com ja havíem anunciat, en Sergio Almécija va defensar públicament la seva Tesi Doctoral. Era la primera lectura de Tesi a la que assistia, i he de dir que anava força perdut. En la meva carrera, molt poca gent es vol dedicar a la recerca, per tant, els doctorats són un món que sembla més aviat llunyà, incert i complicadament seriós. En la presentació que va fer, tot va anar perfecte i fins i tot, em sembla que em vaig enterar d’algunes de les característiques que la nostra mà comparteix amb els nostres parents fòssils i actuals. Un cop en Sergio va acabar la seva explicació, va arribar el torn de preguntes. I aquí va ser on em vaig endur la primera sorpresa. La directora del tribunal, després d’anunciar la fase de la presentació en la que s’entrava, va anunciar: “Si hi ha algun Doctor a la sala que vulgui fer alguna pregunta o senyalar alguna qüestió al doctorant, ara és l moment.” Algo semblant al moment d’una boda en que es pregunta al públic si algú hi està en contra, però limitat als Doctors. Aquest va ser el primer avantatge que vaig descobrir al fet de ser Doctor. Desprès he sabut que en té més, tot i que d’això en parlarem més endavant.

Amb tot, la Lectura de la Tesi em va despertar la curiositat per aquest títol que marca l’inici de la immensa majoria de carreres de recerca que comencen. És com una mena de prova iniciàtica, que en dirien els antropòlegs. Igual que fa uns anys, tots els joves d’aquest país havien de passar un temps servint a l’exèrcit en el que es coneixia com la Mili, un bon investigador ha d’obrir el seu currículum amb un doctorat amb excel·lent “Cum Laude”, la distinció honorífica que es dona als treballs que sobrepassen l’excel·lent (i que a la pràctica es dona a tothom amb petites excepcions).

I es que la prova es mereix la comparació amb la Mili: 4 anys de feina en recerca original, amb recollida de dades pròpia i multitud de lectures. En el cas de en Sergio n’ha sorgit un treball titulat Evolution of the hand in Miocene apes: implications for the appearance of the human hand i que li ha valgut el títol de Dr. Almècija. Per sort, aquest treball no està sol al seu currículum d’investigador, ja que des de fa uns anys les universitats permeten que les Tesis Doctorals siguin una compilació d’articles publicats pel doctorant en revistes científiques, amb la condició que tinguin un mínim de nivell i que segueixin una línia de recerca definida i lògica. És el que es coneix com “Tesi per articles” i que suposa una atractiva alternativa a la Tesi tradicional, un sol treball en bloc e inèdit i amb un volum de continguts semblant a 3 o 4 articles científics junts.

Si vols ser investigador, el període pre-doc, com es coneix als investigadors que preparen la seva tesi, és on et formes i comences a patir les penalitats del món de la recerca (paperassa per demanar beques i finançament, problemes per publicar un article a la revista on t’agradaria, etc.) però el títol de Doctor també t’obre important portes com ara la possibilitat de ser el cap d’un grup de recerca, demanar projectes i beques post-doc i, de facto donar classes de màsters de la teva branca. A part de poder anar a burxar als aspirants a doctor en les seves lectures de tesi corresponents.

I com a curiositat per al final, us enllaço la web de PhDComics, una tira de còmics setmanal que es dedica a bromejar sobre molts aspectes de la vida dels pre-doc i dels estudiants en general.